VEF Blog

<!-- HX=catalunya300 --><!-- Page catalunya300 not found. -->Bezsonoff continua superant-se a si mateix: no deixeu de llegir aquesta meravellosa obra menor. I escric menor sense cap intenció pejorativa. Aquesta «biografia estranya» -com en diu ell-, compta amb prou feines cent vint pàgines, però té l'alè dels llibres memorables. Es nota que l'autor ha llegit els grans novel·listes francesos i russos del dinou, entre d'altres. Bezsonoff és un narrador de pedra picada, a la manera tradicional: l'experiment, en la seva prosa, és la qualitat de l'estil (quin català més ric i, a la vegada, més planer: Ruyra, Pons i Pla, tot alhora), com també la transparència del relat. D'aquí la complexitat dels seus llibres, que expliquen sempre histò-ries interessants, poc o molt distorsionades per la seva imaginació.

Com se sol dir, aquesta és la novel·la que Bezsonoff ens devia.

La història amb la qual podrà fer callar els qui, en sentir per primera vegada el seu cognom, li demanen: «Tu deus tenir orígens russos, oi?». Com a lector, tant me fa si el de Perpinyà refà amb rigor (o no) una part de la història de la seva família: l'aire de versemblança és total. Els taxistes del tsar és una narració de veritat, emocionant, tendra, literàriament sòlida.

Les dues primeres frases resulten impecables: «He viscut molts anys a Rússia però no hi he estat mai... La fred me fa por».

A partir d'aquí, el narrador es transmuta en un investigador de les arrels pròpies: comença a estudiar rus i s'interessa per la vida del seu avi patern, Mitrofan, que junt amb son germà Leonid havia fugit cames ajudeu-me de la Rússia de la revolució per arribar, després de mil giragonses, a França. No eren ni propietaris ni gent de sang blava, però sí allò que en diríem homes d'ordre, russos (no pas soviètics). Leonid va portar aquesta condició molt pitjor que Mitrofan: mai no va acabar d'integrar-se al país d'acolliment. L'un i l'altre, sigui com vulgui, van haver de passar moltes cuites per salvar la pell (i per establir-se, finalment, com a taxistes a París): potser feien honor al cognom Bezsonov, que vol dir, si fa no fa, «sense son».«Mai no sabré vietnamita, afrikaans, basc o xinès però, un dia, llegiré llibres en rus...», escriu l'autor en una mena de lletania que contrapunta el seu esplèndid relat. Els taxistes del tsar, malgrat la seva brevetat, recorre la pell d'Europa, tan plena de cicatrius; campeja entre dues grans guerres. És una joiosa reivindicació de la russofília de l'autor, però encara més de la seva catalanitat, davant l'estat republicà francès creador de l'homo gallicus. L'humor subratlla el relat: «Les gavines, comunistes sens dubte, profanaven els teulats del palaus». Hi ha comparacions magnífiques, com la d'una vella fadrina que «s'endevinava que havia estat esplèndida, com les ciutats romanes engolides sota un pantà». Elements d'una gran rendibilitat novel·lesca.

El trajecte acaba en un viatge rus, certament desmitificador.

De gamma alta.