VEF Blog

Sant Rafèu

             Vaig viure quinze anys a Canes sense aturar-me mai a Sant-Rafèu i ara, que visc tan lluny de la Provença, passegi un cop o dos a l'any, pels seus carrers.

     Hi vaig anar, per primera vegada, amb en Jean Centini. Des d'uns quants mesos, em tenien intrigat el campanar neo-bizantí de l'església i el rieral. Era una nit estrellada entre Nadal i el Cap d'any. Una nit negríssima. Vam arribar a Sant-Rafèu cap a les set. Vam entrar a la llibreria de vell de l'Avenue Victor-Hugo a prop de l'estació d'autobusos i d'un restaurant xinès. Una vella estufa estossegava vora un piano. Les parets cobertes d'un verd, color catifa de billar, feien joc amb la moqueta, amb els objectes heteròclits del segle XIX, les vistes marítimes i les tovalles de randa. Velles patotes de porcellana somreien, crispades. En Centini va demanar al llibreter si no tenia no sé quin llibrot en llatí. Per la meua part, vaig trobar un llibre del 1970 amb tots els plànols dels suburbis de París, molt útil per la redacció de les meues memòries.

En sortir de la cova d'Ali Babà, vaig recordar la Chantal L. Per primer cop, m'atacava a una dona casada i mainadada. Ens aveníem molt. Com m'atreïa amb la seua frescor, la seua originalitat, el seu riure de guerrer bantú! I quin cos de dona! Sempre que em parlava del seu marit, el presentava com un pioc. I ara, lluny d'ella durant les festes, esmorzava amb el pot de confitura de toronjo amarg que m'havia regalat.   Vam passar sota el pont del ferrocarril a la recerca d'un restaurant. La fredor era viva. Vam decidir de sopar a una pizzeria de la Rue Alphonse-Karr. Aquell escriptor va popularitzar la ciutat al segle passat. Què en queda tret de la famosa frase a propòsit de la pena de mort?  " Que Messieurs les assassins commencent les premiers! "Una dona desitjable d'uns trenta-cinc anys sopava sola amb les seues filles. Els parlava italià i les nines responien en francès.    Acàbavem de marxar quan vaig reconèixer la Sagan. A causa de la seua retirada amb la novel·lista, jo havia motejat així la Marie-Pierre Gaviano, antiga companya de Khâgne i natural de Sant-Rafèu, precisament. La dona més intel·ligent que he conegut. Davant seu, igual que davant en Centini, em sentia apocat, acomplexat. Cada trimestre, ella acabava primera en totes les assignatures. Capbussejava en tots els sistemes filosòfics, en les conjugacions gregues i llatines. Un gorg de cultura...La vida va separar-nos. Tretze anys després en aquella nit de Sant-Rafèu, la veia que caminava sense que pogués cridar-la. Quan en Centini va desfer el camí, la Marie-Pierre ja se n'havia anat. Vaig començar a queixar-me. El meu amic em va tallar: 

—Si us apreciàveu tant, no us hauríeu perdut de vista...  

    Tots els llums de la badia de Frejus cascadejaven de turó en turó i estàvem sols, enyoradissos, davant la mar, esplèndida i sola.    

    Vaig tornar a Sant-Rafèu, tres mesos després. Tot havia canviat. Havia esbrinat la psicologia de la Chantal L. Malgrat els seus somriures, totes les nostres cites, tots els nostres dinars en tête à tête, havia admès que mai no seria meua.Un sol fràgil il·luminava els carrers, els edificis del segle XIX, espectaculars però a escala humana. Un luxe gens agressiu, contrariàment a la resta de la costa. Les poques botigues obertes ja preparaven l'estiu. Venien les mateixes foteses que a qualsevol estació turística. Unes xarxes que destenyien a la primera bugada, petxines amb una postal blavíssima. Patotes amb vestits provençals; les inevitables monografies locals per elevar el nivell.Vaig tornar a la llibreria de vell. Ni tenien l'edició crítica de Lorenzaccio que em feia menester per preparar cursos.     Dos illots de roques roges, el Lion de terre i el Lion de mer, vibraven al vent. Com a Marsella o a l'Estartit, amos de vapors proposaven excursions marítimes.   Aquella passejada a Sant-Rafèu, que havia projectat durant tres mesos, no la vaig voler prolongar. Em tardava d'anar-me'n. No! Decididament, no hi havia res a fer a Sant-Rafèu.   

Malgrat tot, hi vaig tornar una tercera vegada. A l'estiu. Gràcies a la marinada, la temperatura era agradable. La llibreria obria a les tres. Vaig entrar en un cafè on vaig entaular conversa amb l'amo. Alt, fort, amb la cara característica dels jugadors de rugby. Jo tenia raó. El cafeter, nadiu d'Agen, havia jugat a l'USAP uns quants anys. Enyorava Perpinyà, però s'havia casat amb una provençal.      Vaig visitar l'església Notre-Dame-de-la-Victoire. Em van impressionar tant els vitralls, la blancor de les pedres, les seues dimensions que tendeixi a anomenar-la catedral. Tot denotava molta activitat en la parròquia. Un plànol de la ciutat indicava els llocs de culte oberts. A les parets, havien encartellat fotos de peregrinatges a Roma i Lorda.    

  Quan torni a Sant-Rafèu, ja no pensi en la Chantal L, ara que n'estimi una altra dona. Fa poc, la Chantal ha parlat de mi a un amic.  — Com es deia aquell home tan divertit? Saps, el polonès aquest?    Recordi tots els afanys de l'antic festeig, i ric, davant la mar...