VEF Blog

Publicat en El Temps el 13 de març del 2008 

Emili Manzano

Edicions de L’Avenç

   D’entrada us diré que consideri Pinyols d’aubercoc com una d’aquelles obres de qualitat que consoliden una literatura. Una literatura com la francesa que Emili Manzano s’estima tant no es nodreix només amb escriptors genials com Honoré de Balzac o Marcel Proust. Una literatura té menester d’artesans tossuts, de petits mestres honorables que pacientment van enriquint la tradició literària d’una nació i poleixen, generació rere generació, llur llengua literària. Pinyols d’aubercoc es presenta com un grapat de records d’infantesa a la manera del millor Marcel Pagnol. Els relats, il·lustrats per fotos infantils, fotos en blanc i negre, un calaix de sastre d’emocions. " Mig adormit, te vaig sentir recitar els noms de les llepolies de la teva infantesa: Carambar, Malabar, Car-en-Sac, fraises Tagada, barbapapa, nougat, sucre d’orge, pommes d’amour, berlingots, Batna, pastilles Vichy, Cachou, Tic-Tac, Zan, Michoko, bâtons de guimauve, sucettes Pierrot… " (pàg.104) Els crítics mai no subratllaran prou la importància dels caramels Batna en la cultura francesa. Batna, com la petita ciutat d’Algèria que evoca Jean-Noël Pancrazi en el seu gran llibre Madame Arnoul: " un paquet de bonbons Krema "Batna" (dont je me demandais par quel miracle notre petite ville perdue avait été choisie pour en désigner la marque) "

El llibre és clafert de petits detalls emocionants que tots hem pogut compartir.

" He marcat aquells números que formen una combinació gairebé màgica. 003 497160149…Quan s’estima qualcú s’arriba fins i tot a posar afecte al seu número de telèfon. " (pàg. 107)

Amb una discreció desesperada, un humor melangiós, l’autor mira d’edificar petits dics de paraules contra l’oblit. Com tants intel·lectuals catalans, de Josep Pla a Gaziel passant per Puig i Ferreter, Manzano se’n va nord enllà. Ens descriu un París refinat i decadent amb personatges que semblen sortir de Rayuela. Ara, els argentins de Cortázar no deixaven de ser de Buenos Aires mentre que Manzano s’integra del tot al seu nou país assimilant-ne la llengua, els matisos gastronòmics, les frases fetes dels esnobs, els refranys. " les aranyes franceses duen tristor al dematí i esperança al decapvespre. "(pàg.112) (" Araignée du matin, chagrin/ Araignée du soir espoir…’ diuen als països de llengua francesa.) Tot quedant-se profundament mallorquí, Manzano és un francès que parla català, un súbdit de l’antic reialme de Mallorca, que enyora París a Mallorca, i Mallorca a París. L’amor del llenguatge i la recerca de l’oncle Macianet s’aiguabarregen en tot el llibre. Aquest oncle perdut podria constituir l’argument d’una bona novel·la " les úniques pistes que tenc són un retrat fet a Marsella l’any 21, una ocarina vella embolicada dins un mocador de seda i una col·lecció de silencis familiars. " (pàg.105) El català mallorquí, familiar i estrany, contribueix a l’encant del relat. Manzano estima amb un desesperat dolor el seu mallorquí " Visc en tres llengües, però moriré en dialecte. " (pàg.8) En els mots dels seus avis cap tot un món perdut " De no dir-les, oblidaré qualcuna de les paraules que aquí dic cada dia. Sentiré la veu de la padrina pel telèfon, els diumenges al vespre. I quan me pegui un brot d’enyorança, me conhortaré amb la idea que les coses d’aquí també pensen en mi. " (pàg. 126)

Manzano és un malalt incurable. Mai no suportat el seu exili a l’edat adulta i enyora el seu país, el país de Saint-Exupéry i de tots els homes " D’où suis-je? Je suis de mon enfance, comme d’un pays. "