VEF Blog

Vells i joves

L’Indépendant,   diumenge 14 d’octubre del 2018              

    Horaci al seu Art poètic ja parlava del ‘laudator temporis acti’, aquest home que tots coneixem que sempre celebra el passat. Quan era petit, m’agradava xerrar amb els vells de l’indret. Gràcies a ells, vaig aprendre català sense cansar-m’hi. Deien una frase en francès abans de passar al català sense adonar-se’n. El vell Julià m’explicava la batalla de Verdun. Pensar que ara passaria a la televisió. En Robert, el seu fill, em parlava de la seva estada a la Prússia Oriental al temps de l’STO. Més tard, vaig conèixer vells Pieds Noirs que evocaven llur joventut a Alger o Orà. Quan vaig anar a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, enraonava durant hores amb vells barcelonins que havien conegut les horrors de la guerra civil espanyola. Els agradava carallejar per oblidar la nit del franquisme que havien travessat amb dignitat.  

Des de fa uns deu anys si fa no fa, pertanyi a la generació dels ‘vieux cons.’ He notat en la meva vida privada, professional, durant els meus viatges per França, Catalunya i Itàlia que el jovent d’ara no té costum de fer-se amb els vells. Hi ha com una trencadissa, un abisme a partir de l’edat de trenta anys. Crec de debò que ha nascut una nova humanitat que gira l’esquena a les velles generacions que van viure en temps antidiluvians en què no existien Internet, els mòbils, les cartes de crèdit. Ni saben qui eren Jean Gabin, Fernandel, Bourvil sense parlar de Louis Jouvet o Pierre Fresnay. Com més va, més em sembla que visc en un museu, fidel a tot un teatre d’ombres.