VEF Blog

 

 

 

 

    Us he explicat ja que he estudiat el rus i l’annamita ? Aquestes llengües me sembla que són molt més accessibles que un llenguatge sentit cada dia per tothom: vull parlar de l’idioma dels gats. Aquestes bestiotes, n’estic convençut, parlen una llengua de debò . No sé pas si la gramàtica, la sintaxi són força elaborades, mes és un fet. Els meus pares tenien una gata grisa, una gata de terrats com n’hi ha tantes de la raça que ara en diuen europeu. Era eixorida, dolça, manyaga i molt potonejaire aqueixa moixa. Passava pel finestró de casa meva i me feia  companyia per l’esmorzar. Quan sopàvem, mirava de seure a la millor cadira i encetava conversa. Era una grossa xerraire. Déu sap que deia. Devia explicar les seves coses, els seus planys, els seus desitjos. Si ens passava pel cap de respondre, podíem plegar. No s’arrestava. Entre tots els seus miols, me fa l’efecte que n’havia identificat un que significava més o menys « bon dia. » Una tarda d’agost a Prada, vaig trapar un gat per un carreró fosc i trist que brutejava un bri. El vaig saludar « Ep gat ! Què fas aquí amb aqueixa calonassa ? » Us juri que va contestar amb el mateix crit que la Mimi. Els gats del Japó, de la Xina, de Rússia parlen parió (=priu) que els nostres ? Poc ho sé ? Enyori la xerrameca de la Mimi que ara deu atabalar els companys fent armanacs al paradís dels gats ?