VEF Blog

Les senyoretes d'Arinyó

Ressenya publicada en El Temps, 26/05/2010

Fem un trio, el fascinant món de la ploma

Manuel Joan i Arinyó

Premi de narrativa 'Ciutat de Sagunt ' 2009

Onada edicions

Benicarló, novembre del 2009

Durant tres dies, la meua companya m'ha repetit:

—Per què rius?

La resposta és senzilla. Estava llegint Fem un trio, el darrer llibre de

Manuel Joan i Arinyó, el novel·lista de Cullera. En aquesta obra deliciosa, l'autor repassa la seua trajectòria literària. ' Si els explique tot açò —sense cap pretensió estètica ni històrica— és perquè la meua vida, que és tant com dir la història de la literatura —almenys de portes endins de ma casa— '(p.56)

La principal qualitat d'aquest llibre és l'alacritas scribendi, l'humor constant que amara tot el relat. ' que dirigia Damià Huguet des de Campos (Mallorca); ho dic per als qui fluixegen en Geografia. ' ( p.81)

En Joan i Arinyó ens presenta una galeria de monstres entranyables, de 'freakies' —que diuen ara—, d'escriptors de categoria entre els més grans de la literatura catalana contemporània com Pere Quart, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. De Joan Fuster diu ' No voldria dir cap bestiesa, però crec que al món hi deu haver hagut pocs intel·lectuals de la seua volada que, comell, tingueren sempre la porta de casa oberta perquè els joves desficiosos acudírem a contar-li les nostres neures polítiques i literàries. ' (p.34)

I de Vicent Andrés Estellés ' No hi havia a València un altre home com Estellés,perquè homes com Estellés en són parits ben pocs: un cada cent com a molt! Tan autèntic, que es fera tant d'estimar...' (p.106)

Pot xocar la sensibilitat del lector la descripció d'una micció nocturna del mestre en un carreró de Sueca, però aquestes evocacions de les nostres petiteses humanes no són mai ofensives. Finalment, els donen una espessor a tots aqueixos homenots. Manuel Joan i Arinyó, bo i proclamant la seua admiració per a Quim Monzó, no dubta en confiar les seues reserves. ' La magnitud de la tragèdia, novel·la molt mediocre de Quim Monzó. (…) amb la lectura de Mil cretins m'ha tornat a caure l'ànima als peus. (Estic segur que no sóc l'únic que opina així. Ara bé, tothom se'n guardarà prou de posar-ho per escrit i només ho manifestaran sota secret de confessió. ' (p. 92)

Si no li agradessin tant les dones, podríem dir que és el nostre Oscar Wilde. Contràriament a l'escriptor irlandès, un floret de minyones travessen les pàgines. ' ulls blaus, llarga cabellera rossa, dinou anys i moltes altres qualitats que no vénen al cas ' (p.56) L'autor sap recordar amb tendresa i emoció els amics perduts, però defuig la melangia per cortesia. No vol avorrir ni entristir el lectors amb evocacions massa sentimentals.

En aquest festival d'enginy, d'acudits brillants i d'estirabots delirants, no manquen fotografies divertides de l'autor en el temps en què portava una barba ridícula. Ja ho he escrit i ho ratifiqui avui. Si bé les novel·les de Joan i Arinyó no em convencen sempre perquè contenen massa facilitats, la seua veta memorialistica m'apareix com una delícia, una aventura humana plena de senyoretes boniques i d'escriptors de talent. S'estima les muses i les muses l'estimen.