VEF Blog

Un moc

Ponç Puigdevall   EL PAIS   18/06/2017 

És una de les estratègies narratives de Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) per seduir el lector: situar la trama en el teló de fons d’un conflicte bèl·lic i centrar-se llavors en les peculiaritats d’algun episodi poc conegut que només constava com una nota a peu de pàgina. A La revolta dels geperuts (1998), per exemple, es seguia la revolta dels vinicultors del Languedoc el 1907; a La guerra dels cornuts (2004) el protagonisme queia sobre els voluntaris catalans que van allistar-se a l’exèrcit francès durant la Primera Guerra Mundial, i a Matar De Gaulle (2014) s’especulava sobre els preparatius que es van dur a terme per assassinar el president de la cinquena República francesa. Ara, a La ballarina de Berlín, Bezsonoff s’allunya de França, viatja al final de la república de Weimar i a l’ascens de Hitler al poder i treu de les ombres de la Història dos personatges amb unes vides que aconsegueixen que s’exclami que sembla mentida que hagin existit de veritat. Al començament de la novel·la, Polònia fa poc que ha derrotat l’exèrcit rus i ha recuperat la independència, i el capità Jerzy Sosnowski —un seductor titànic que afirma que “un dia sense un clau és un dia perdut”— és enviat a Berlín com a espia amb l’objectiu de recaptar de les secretàries dels ministeris tota la informació possible sobre els plans futurs de Hitler: va complir amb tanta competència la seva missió que ningú es va creure que el setembre del 1939 Polònia seria envaïda. La ballarina de Berlín és Lea Niako, nom artístic de Maria Kruse, actriu jueva de segona fila —“orgullosa de la seva venustat”— que va saber enlluernar els jerarques nazis i que va convertir-se en hereva de Mata-Hari.

En un principi, doncs, el xoc entre els interessos de Sosnowski i els de Niako podria semblar que vaticina una novel·la d’espionatge, però al lector de seguida li passa el mateix que al protagonista quan entra en contacte amb la realitat de l’espionatge, que es desenganya perquè res no és com s’havia imaginat: l’espionatge no consisteix a trobar-se entre agents en llocs recòndits al fons de patis interiors. A La ballarina de Berlín el xoc narratiu important es produeix en un altre nivell, en el relatiu a l’aliança entre una dona “elegant, guapa, intel·ligent, superiorment dotada per a la luxúria”, que “col·leccionava els fringaires com un entomòleg agafa les víctimes amb un caçapapallones, les unes rere les altres, decididament”, i un home que sap comportar-se “com un mascle dominant” i que “amb un bon humor treballat, un somriure permanent, una elegància constant i una palica de firaire, seduïa les dones com un gat miola”. Tot i que és veritat que arreu de la novel·la hi figuren uns lacònics apunts molt perspicaços sobre el moment històric —el contrast mental entre Berlín i l’Alemania rural, que Sosnowski no sigui conscient dels canvis socials que l’envolten, talment com Fabrizio del Dongo a la batalla de Waterloo, que Niako hagi d’empenyorar el seu cos per sobreviure juntament amb la seva mare—, la voluntat narrativa de Bezsonoff es dirigeix cap a unes regions que no tenen cap lligam amb la novel·la d’espies: vol recrear el clima emocional de l’època i vol escriure un fulletó eròtic. Cap dels dos camins, però, no du enlloc: d’una banda, La ballarina de Berlínpateix la mateixa pressió informativa que minva les seves novel·les anteriors, i el lector segurament preferiria que desenrotllés una mica les possibilitats argumentals del relat que no pas precisés amb tanta obsessió els noms dels carrers, les cançons de moda o les pel·lícules que es projectaven als cines; i d’una altra, recórrer al que sempre ha fet servir la literatura eròtica de tots el temps i latituds, l’ús d’un abundant repertori de fórmules eufemístiques destinades a eludir el nom comú de les parts sexuals o de la còpula, ja sigui a través d’una referència obliqua i indirecta, ja sigui a través d’alguna figura retòrica, l’únic que aconsegueix és que el lector es cansi aviat de tant de símil i perífrasi eròtica candorosa, de la recerca tan contínua d’una fulgurant capacitat metafòrica que es materialitza escasses vegades.

LA BALLARINA DE BERLÍN

Joan Daniel Bezsonoff

 

Empúries

144 pàg. 17,50 /

@ 8,99 euros

I és una llàstima que les aventures de Sosnowski i Niako no hagin tingut una mica més de sort: les seves peripècies haurien merescut una novel·la menys dispersa i més tensa, més vibrant i menys estèril, amb una geometria narrativa més calculada.