VEF Blog

Una visita al Rosselló

EL TEMPS

Aspectes de la literatura de Catalunya del Nord

Christian Lagarde, Martine Berthelot, Marie Grau (editors)

Editorial Trabucaire

Canet del Rosselló, octubre 2016

  Des del meu poblet de la plana rossellonesa, consideri que tinc l’obligació moral de fer conèixer els lectors d’aquesta revista l’actualitat literària de la Catalunya Nord i d’ Occitània. Em refereixi naturalment a totes les terres d’oc i no a la regió que profana el nom dolç d’Occitània. Fa vint anys l’editorial Trabucaire publicava Les Rambles de Saigon, la meua primera novel·la, i em fa content que treguin una miscel·lània molt interessant sobre la literatura de la Catalunya Nord. Les contribucions, generalment desiguals en aquell tipus d’estudis, assoleixen tots una qualitat real. La professora Miquela Valls Robinson resumeix brillantment l’estat de les coneixences sobre Josep Sebastià Pons i la cançó popular. Marie Grau escriu en francès unes pàgines enlluernadores sobre Enric Guiter ‘’ fou du langage ‘’ (pàgina 97), poeta i científic, bon coneixedor del basc, l’obra del qual pateix de les seues opinions marcadament dretanes. Al nostre petit país tenen més acceptació els intel·lectuals que han coquetejat amb el maoisme o el castrisme.

Marie Grau, amb un humor discret i eficaç, treu dels arxius dues obres teatrals del mestre : Caí i En la mateixa carn, dignes pel que sembla de les millors pàgines de Nadina Bis de Pere Verdaguer o d’Hasta la mort ! d’Enric Danoy. ‘’ D’un point de vue strictement littéraire et dramatique, Caí ne mérite pas vraiment d’être tirée du papier où elle dort. ‘’ (pàgina 103) La senyora Grau amenitza l’article amb fórmules cruels i delicioses com ‘’ Je laisse le commentaire à votre sens de l’humour. ‘’ (pàgina 104) o d’una gran profunditat ‘’ C’est moi qui raconte et interprète cette espèce de roman d’un fou du langage que j’ai cru pouvoir lire à travers son œuvre. Roman drôle, fascinant, ridicule…et inquiétant, parce qu’il dit quelque chose de l’impensé de toute recherche sur l’origine et l’identité – quelque chose aussi du maternel de la langue maternelle ‘’ (Sóc jo que conti i interpreti aquesta mena de novel·la d’un boig pel llenguatge que m’ha semblat poder llegir a través de la seua obra. Novel·la divertida, fascinadora, ridícula…i inquietant, perquè diu quelcom de l’impensat de tota recerca sobre l’orígen i la identitat – quelcom també del materna de la llengua materna (pàgina 106)

Confessaré que senti una certa nosa parlant d’aquesta miscel·lània on analitzen la meua obra. He trobat reflexions molt intel·ligents en l’article de Françoise Jouanna . (‘’ A l’idéalisation des premiers moments succède une diabolisation de la femme fatale avec le titre « Missatgera de la mort »’’ pàgina 154   ) a costat d’errors molestos. El narrador de Les lletres d’amor no serveixen de res no mata la Claire a la fi de la novel·la sinó que somia fer-ho. A més, és molt desagradable llegir català ortografiat amb la norma occitana, en una voluntat inconscient de catalogar la nostra llengua com una variant de l’occità. ‘’ a (sic) gitat per la fenestra (sic) ‘’ (pàgina 79) També hi ha professors que escriuen ‘’ Argèlia ‘’ (pàgina 13) a la manera espanyola. Ja no hi ha bons corrector a casa nostra ?

M’ha interessat especialment l’evocació de Maties Delcor ‘’ fill d’un humil pastor de la Cerdanya ‘’ (pàgina 38), un savi que dominava l’hebreu, l’arameu i el grec,  i va traduir al català el llibre de Daniel. Quantes figures d’aquestes dimensions ens queden d’ençà de la mort de Joan Coromines ?