VEF Blog

L'esquimal sentimental

Catalunya Nord. La llesqueta del septentrió
Aleix Renyé 
Edicions El Jonc

     Sempre he pensat que Déu té el sentit de l’humor. Un humor sovint negre. Per una estranya paradoxa o una broma mal entesa del Creador, mai la literatura a la Catalunya Nord havia assolit un nivell tan bo ara que la nostra llengua s’evapora i que les paraules vives es cristal·litzen en les novel·les, les cançons i les plaques de carrers. Aleix Renyé, escriptor lleidatà refugiat al Rosselló, deu ser el principatí que coneix millor la realitat del nostre petit país, a punt de perdre la catalanitat sense ser ben francès tampoc. Casat i mainadat amb una minyona del Riberal, l’Aleix ens presenta per fi les memòries que ens devia des de feia tants anys. Que el lector d’aquesta revista no s’enganyi…No es tracta ben bé d’un llibre de memòries convencional i un bri avorrit del tipus ‘ Vaig néixer a Pamperigosta l’any 1950 etc.’ Ans al contrari. És un viatge íntim al pol nord de la nostra geografia. L’autor mira de satisfer la bona gent que es demana ‘’ Què, com ho tenim això del català a la Catalunya Nord ? ‘’ (pàgina 13) Sense cansar-se, Renyé respon magníficament com un poeta, conservador d’un estany amenaçat. Allunyant-se del perill de l’auto-publicitat que Frederic Mistral denunciava a la fi de les seues Memòries i relats, Aleix Renyé desgrana anècdotes delicioses i significatives, com la fringaire d’un sultà que no vol morir degollada. A la manera de les Mil i una nits, el contaire xerra i la llengua viu. Amb un entusiasme emocionant, el narrador s’ha enamorat del català septentrional. Cada cop que apareix un nord català d’antany que no ha après català amb el mètode Digui, digui i Els verbs catalans de Xurriguera, Renyé no pot estar-se de celebrar la puresa del seu parlar. ‘’ se’ns acostava un home gran vestit com si fos un militar. Vivia tot sol en una mena de casot mig enrunat i parlava un català antic —hom hauria dit sortit d’un llibre d’Ausiàs March. Era un goig oir aquella llengua rica, vella, gens contaminada. ‘’ (pàgina 113)

    L’ Aleix Renyé confessa que és capaç suportar la xerrameca d’un vell col·laboracionista, amic de Robert Brasillach, pel senzill plaer del bell llenguatge catalanesc. Sense jutjar ningú, amb una humanitat real i profunda, Renyé no renya els altres. S’estima la gent i la gent l’estima. Evoca amb emoció, la mateixa tendresa un pagès i un president vençut pel càncer. Ens presenta un senyor de Baixàs alienat que volia que li diguessin Becssàs…Amb una pinzellada, m’ha fet simpàtic el malaguanyat president Bourquin que fins ara jo considerava com un polític sectari i anticatalà. Aleix Renyé, sense donar lliçons, ens mostra que la realitat és més complexa. Sovint els homes valen més que les seues paraules. No vull pas caure en hiperbòles delirants, però heu de saber que aquest és un llibre deliciós, un visat perfumat cap a les terres del nord.