VEF Blog

Macron i la 'grandeur'

LA FRANÇA DE MACRON     2                

   No sé si el president Macron domina el llatí, però tot en ell em recorda la citació de Tàcit :

‘’ Major e longinquo reverentia. ‘’ (L’allunyament augmenta el prestigi.)

Els historiadors francesos solen repetir que França no és ben bé una república sinó  una república monàrquica.

 D’ençà de l’execució del malaguanyat Lluís XVI (que sempre he considerat com una assassinat legal) França necessita emplenar el buit del poder. El president de la república francesa apareix com un monarca, sobretot des de la darrera constitució ideada per al general De Gaulle. A França, el president és cap de l’estat, cabdill dels exèrcits, pot dissoldre l’assemblea nacional, coneix el codi de la bomba atòmica i té el dret d’indultar qualsevol presoner com ho feien els reis. Bufa!

El darrer president, conscient de la importància del seu càrrer, fou François Mitterrand. Lletraferit, superiorment intel·ligent, mantenia una aurèola de misteri. Parlava poc per televisió i, quan ho feia, fulminava la dreta amb un nou invent tàctic.

 Amb Jacques Chirac la vulgaritat va accedir al poder. En qualsevol país democràtic hauria acabat a la presó. Gran consumidor de cervesa Corona, s’exhibia en els estadis de futbol vestit amb la samarreta de la selecció nacional, cridant, bavejant. Com em vaig avergonyir de posseir un passaport francès, el dia que Chirac va escridassar policies israelians pels carrers de Jerusalem ! Per miracle no en va atoninyar cap. Imagineu el general De Gaulle fent el pallasso a l’estranger ?

Amb Nicolas Sarkozy es va introduir una ambient de puteria, de carrincloneria i d’exhibició de la vida privada. Va gosar dir a la premsa ‘’ Moi et Carla c’est du sérieux. ‘’ (La meva relació amb la Carla és seriosa.)    

  Amb François Hollande vam caure en una mediocritat profunda. Malgirbat, amb els cabells mal tenyits, s’escapava la nit del palau presidential en una motocicleta i els braços carregats de croissants per anar a trobar la seva amant, la deliciosa actriu Julie Gayet. Volia fer de president normal i va acabar com un personatge dels vodevils de Georges Feydeau.

Amb el president Macron, tornem a la majestat del 1958. El cap d’estat no xerra amb els periodistes, camina lentament enmig dels soldats i s’expressa en un francès elegant. Domina tan bé l’anglès que un còmic canadenc ha declarat que per primera vegada en la història un president francès parla millor l’anglès que el president dels USA.