Titre du blog : Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
posté le 30-05-2017 à 20:31:08
Maestria narrativa
Un magnific article d'en Lluís Muntada
L'Avenç, juny 2017
És molt probable que quan el lector quedi atrapat per les set primeres línies de La ballarina de Berlín, on ja es revela la fusta juganera de la veu narradora, s’hagi decretat un misteri que encara serà sostingut nou capítols més enllà: ¿com és possible que una figura tan plana com la de Jerzy Sosnowski, capità de l’exèrcit polonès, home molt atractiu, amant de l’hípica i de les apostes, que mena una vida dissoluta i focalitzada en la necessitat compulsiva de fornicar, poliglota, bon ballador, galant, però ésser primari fins al punt de dur una vida “animal” i presentar “les preocupacions metafísiques d’un batraci”..., com és possible ―dèiem― que un personatge tan bàsic pugui reflectir els clarobscurs i convulsions d’una ciutat i d’una època tan complexes com la del Berlín d’entreguerres?
Punt d’inflexió
L’obra de Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) manifesta dos hemisferis creatius interconnectats. D’una banda, hi ha una bateria de títols que exploren les capes freàtiques del jo de l’autor: Les dones de paper (2001), Els taxistes del tsar (2007), Una educació francesa (2009), Un país de butxaca (2010) i Les meues universitats (2012). I de l’altra banda, hi ha la resta de la seva obra, la novel·lística, caracteritzada per la reestructuració ficcional d’episodis bèl·lics de la història contemporània.
La ballarina de Berlín s’arrenglera en aquest segon bloc per descriure un arc temporal que va des del 1926 al 1946, una època en què la disgregació de l’imperi austrohongarès ha cristal·litzat en la formació d’una colla d’estats independents (Àustria, Hongria, Txecoslovàquia, i el regne dels serbis, croats i eslovens), una època en què Polònia fa poc que ha derrotat l’exèrcit rus i recuperat la independència, una època, en fi, que enclou el final de la república de Weimar i la pujada de Hitler al poder. Sota el rodar vagarós i lasciu de Jerzy Sosnowski, personatge real que va protagonitzar un cas d’espionatge, el lector d’aquesta novel·la assisteix a una descripció magnificent d’un Berlín atapeït de sales de ball, de cafès, passeigs concorreguts i d’espectacles fastuosos que amaguen els ous de la serp.
Sosnowski, dotat amb una capacitat de seducció imbatible, ha trobat el millor ofici que podia trobar, l’ofici que transforma el defecte en virtut: ha estat destinat a Berlín com a espia al servei de Polònia i la seva missió professional és la de seduir les secretàries del ministeri alemany de la guerra perquè li subministrin informació secreta. Sembla un guinyol, no? Però com ja va advertir Baudelaire, “la màxima argúcia del diable és la de fer-nos creure que no existeix”. El pitjor error, sembla dir-nos Sosnowski, seria el de creure que la simplicitat bàsica d’un seductor estereotipat com ell no és també l’arma de dissimulació més sofisticada per a un espia.
A La ballarina de Berlín, en una factura literària que recorda l’estil sec i alhora malenconiós de les pel·lícules de John Ford, reapareixen una sèrie de motius recurrents en la novel·lística de Joan-Daniel Bezsonoff: un sentit viril de l’honor, les traces de la guerra, l’èpica, la passió, la noblesa, la fugida, l’empresonament, el fragor, la comicitat sincopada, l’heroisme... Però si en les novel·les anteriors, les figures de Pétain i de De Gaulle ―per posar només dos exemples― havien estat tractades amb un accent granític, aquí, a La ballarina de Berlín, la figura de Sosnowski i el seu fabulós harem (Benita la morena; Renate la pèl-roja, “que era lletja segons totes les cultures i totes les latituds i longituds del món”; i Irene la rossa) adquireixen una vis còmica. Si a La presonera d’Alger (2002) i a La melancolia dels oficials (2011), les històries d’amor i d’espionatge són abordades des d’una seriositat mineral, aquí, a La ballarina de Berlín, en molts moments sembla que predomini una paròdia de les novel·les d’espionatge i de fulletó. Si a Les amnèsies de Déu (2005), a Les lletres d’amor no serveixen de res (1993) o a Els taxistes del tsar (2007), Algèria, Indoxina o Occitània s’encarnaven en una epopeia de veu moribunda i llegendària, en aquesta novel·la, la ciutat de Berlín s’irriga en un esplet de sensualisme per exaltar una vitalitat que de cap manera preludia la destrucció que vindria. Si Bastien-Thiry, el cervell de l’atemptat de la novel·la Matar de Gaulle (2014), elaborava els seus plans “amb un rigor científic i un esperit d’invenció poètic”, en aquesta novel·la, Sosnowski sembla més un heroi accidental i sotmès als vaivens de l’atzar i la intuïció que no pas una icona més pètria o cartesiana.
Per tots aquests moviments de plaques tectòniques podem preguntar-nos si a La ballarina de Berlín Bezsonoff aplica un punt d’inflexió en la seva novel·lística. Fa la impressió que, sense arribar a caure en l’eclecticisme i la hibridació pròpies de la postmodernitat, en aquesta obra Bezsonoff aposta per una desactivació de la càrrega ontològica i transcendent pròpies de les seves anteriors novel·les. I aquí, a parer meu, és on radica la gran lliçó narrativa d’aquesta obra absorbent: fer que l’heroi de la novel·la, Sosnowski, estigui amarat de gregarisme, d’humanitat, d’adotzenament i de banalitat si tant es vol. Les palpitacions d’Europa són emmirallades en un personatge caricaturesc, dominat per la satiriasi, tan curt de vista que no creu que Alemanya, “el poble més culte del món” deixi que Hitler pugi al poder. Però molt de compte; gràcies a aquesta condició de caricatura, Sosnoswki és versemblant, resistent com a figura humana i, sobretot, literària. Seduït per la ballarina jueva i espia doble Lea Niako ―amant de Goebbels, de Marlene Dietrich i, embolica que fa fort, promotora de sessions de coprofàgia amb Hitler―, Sosnowski sublima la causalitat atzarosa de l’heroi, subratlla que la carnalitat és el taló d’Aquil·les de tants grans homes d’Estat i de tants projectes imperials, i ens recorda que la densitat de la història també deu estar formada per làmines primes de facècia i teatrí. La ballarina de Berlín incorpora molta documentació històrica i urbana, un dèdal de carrers i dades que fan bona aquella observació que Milan Kundera, a Els testaments traïts, atribueix a Balzac: “La novel·la ha de fer la competència al registre civil”. Doncs bé, sense que el pes documental ofegui l’acció, Sosnowski manifesta vida pròpia; és a dir, relleu existencial, i esquiva el perill de convertir-se en una despulla esquelètica sotmesa a mera convenció literària. Com les fulles d’herba de Walt Whitman, que creixien onsevulla que hi hagués terra, Sosnowski, l’elementalitat de Sosnowski, és matèria comuna de la humanitat, llavor de la soca primigènia. Sosnowski és molt semblant a (tots) nosaltres mateixos, massa idèntic com perquè no sentim ja per via infusa que la superficialitat humana sol tenir cotes abissals.
La província de l’home
Els deu capítols de La ballarina de Berlín són un exemple de càlcul d’estructures en una novel·la que és un exemple de mestria narrativa. Dominada per la fluïdesa i l’agilitat, Bezsonoff torna a revelar la seva capacitat portentosa per aixecar un món a través d’una sola frase caracteritzada per una gran economia verbal (“Als grans moments de l’existència ―la mort o la naixença― tornem a ser un animal”). La veu narrativa és versàtil fins a la contorsió: de vegades habilita la intromissió autorial (“¿És culpa nostra si la imaginació els escasseja, a voltes, als amants?”); en altres moments curtcircuita l’acció amb una observació aforística (“No se sol parlar dels soldats morts en una gran victòria”); en un punt fins i tot convida el lector a saltar-se un capítol de caire històric; i en un altre punt, l’autor fa veu de falset per encaixar una reflexió extemporània, d’una hilaritat seriosa (“Abans de debatre sobre el futur del planeta o el traçat de les fronteres, potser seria hora que s’organitzés una conferència internacional per determinar perquè les dones s’enamoren de tants imbècils i perquè els homes festegen tantes dones sense interès, més enllà de qualitats plàstiques evidents”). Amb un català més normatiu que en cap altra obra de l’autor, amb relíquies transtextuals ―perquè aquest verb ja havia aparegut en obres anteriors― com encrancar, o violentacions tan pròdigues com gomorritzar, aquesta edició comet un doble error: no traduir fragments en llengua estrangera interpolats en el llibre i, en canvi, traduir paraules rosselloneses a un català estàndard (la cota més absurda d’aquesta lògica es dona quan s’indica que llestar vol dir triar, o envisar vol dir adonar).
Amb una obra sòlida i extensa, Bezsonoff és un autor molt estudiat pels investigadors: la seva narrativa és objecte d’anàlisi en molts simposis o congressos acadèmics, i també hi ha en curs una tesi doctoral sobre la seva obra. Amb la corrosió intel·ligent que el caracteritza, Elias Canetti observa: “Els intents de mantenir viva la memòria de les persones en lloc d’elles mateixes és tanmateix el més gran que ha aconseguit fins ara la humanitat”. És clar: l’estudi acadèmic de l’obra de Joan-Daniel Bezsonoff és necessari i expressa la magnitud d’aquest escriptor. Però hauria d’anar acompanyat (com en tants altres autors!) d’un major índex de lectura dels seus llibres. Si no, correm el risc de caure en una posteritat prèvia. Llegir La ballarina de Berlín és conèixer l’obra d’un gran escriptor de la nostra època, un autor vitalista que treballa amb quasi tots els diccionaris i que, entrellaçant la lírica amb un cert positivisme, concep la literatura com una incisió, és a dir, com una exploració dels camins debolits de la història i com una cartografia precisa de la condició humana.