VEF Blog

Un llibre força difícil de trobar, o això creia, se’m va acudir comentar-ho per facebook i una llibreria es va posar en contacte amb mi, hauré de vigilar què dic. Un cop explicada l’anècdota anem amb el llibre.

No és el primer llibre que llegeixo de Joan Daniel Bezsonoff (aquest és el nom que apareix al catàleg de biblioteques i a la coberta del seu llibre La ballarina de Berlín, ha signat amb els dos cognoms, només amb el primer, amb guió entre els seus noms o sense, intentaré quedar-me amb una sola versió del nom), la veritat és que els altres llibres em van agradar i aquest em picava la curiositat per l’ambientació exòtica.

El llibre fa un bon retrat de la Indoxina colonial als anys 50 quan està canviant la sobirania, i els indígenes s’hi comencen a tornar, sobretot el Viet Minh. Hi ha tots els tòpics del pitjor colonialisme i derrotes militars successives, els americans es podien esperar el que s’hi van trobar uns anys després. El protagonista és en Valls, un militar que també encarna el típic militar colonial, en aquest cas francés i català, una barreja poc comú però que existeix. Els militars com sempre representen el millor de cada casa.

INDOCHINE c. 1930 – Không ảnh Đông Hà © manhhai, Creative Commons.

A la naixença m’havien predit un gran avenir! Trenta anys més tard, capità en un exèrcit de babaus, en la Colonial que deien.

Pensar que havia somniat de ser mariner. Una dona en cada port etc. O bé poeta. És exactament la mateixa cosa.

Però… El sergent Dumollard l’havien matat com un rat, ell i els seus homes. S’havia acabat per ell. Feia goig! Cucs tonquinesos s’ho passaven bé. I els altres, la flor de la Legió, esperaven llur torn.

Un d’ells, el sergent Gervais, havia venut el seu pare a la Gestapo de Llemotges el 1943. Així s’havia salvat la pell. Què coi podría contar ara en aquesta Gehenna? M’ho demani…

Entrat en aquella guerra sense voler-ho, de recules, gairebé a les palpentes. Una mà davant, una mà darrera. Amb els militars cal mafiar-se.

1. Saïgon. Marchande de soupe – Photo by Ludovic Crespin © Tommy Truong79, Creative Commons.

Tenim en Valls, els seus amors, amb molt d’obsessions, d’un amor a un altre d’una dona a un altre si hi ha sort, i amb l’amenaça que la violència pugi una mica més i ja afecti a tothom, civils i militars, de fet ja gairebé són en aquest punt. A més a més de l’ambientació exòtica hi afegeix un casino i amb això em guanya definitivament.

Els tafurers s’arrossegaven, fent costat als opimanics que venien a temptar fortuna per pagar-se noves racions d’opi. Evolucionàvem enmig de taxi-girls de totes les nacionalitats, asiàtiques majoritàriament és clar.

De la noruega, la parrufa de la qual flairejava la forària, a la negra de Nova Orleans amb el cul còsmic i els cabells arrissats, creats per Nostramo per eixugar l’esperma. De l’anglesa, truja refinada a la parisenca lúbrica encallada aquí per l’amor d’un tocaire de mandolina cors. Quina festa pels deixebles d’Eva!

Tot aquell petit món encantador xerrotejava en tots els idiomes. Ja predominava l’anglès. Les crupieres, gairebé totes xineses, proposaven jocs desconeguts.

Totes les varietats de la ruleta, bac-quan, bacarà a la japonesa, tai-xièu, naips, billar, ossets s’embolicaven dins del jazz i el fum de les cigarretes exòtiques.

Spin © conorwithonen, Creative Commons.

No és el millor llibre de l’autor, s’hi noten coses d’autor més primerec, en general les narracions posteriors estan millor lligades i són més fàcils de seguir. Tot i això és un llibre prou interessant i uns escenaris per on crec que l’actual Bezsonoff sabria moure en Valls força més bé. Menció especial pel català rossellonenc en que està escrit el llibre.