VEF Blog

Autobiografia lingüística

Joan-Lluís Lluís

Els invisibles  

L’Avenç, Barcelona, 2020

LA VEU DELS LLIBRES  25/04/2020 

   El lector que m’ha fet l’honor de llegir les meves ressenyes en d’altres revistes es deu haver adonat que faig servir més la metralladora que no el raspall. Aquest cop, em rendeixo davant de la magnitud d’aquest petit llibre tan bell : Els invisibles de Joan-Lluís Lluís, fruit de les seves cròniques a l’Avenç. Més que d’una autobiografia stricto sensu (l’autor per pudor transmet poques informacions sobre la seva gent i els seus coneguts) es tracta d’una història de la seva conquesta de la llengua catalana, dedicada a «  Jean-Louis, que va fer-me el favor d’acceptar desaparèixer. » En aquell temps el narrador era «  fill d’un obrer de fusteria a qui una serra elèctrica havia escapçat dos dits ; fill d’una mestressa de casa que treballava en negre netejant les cases dels altres. » Amb tot el respecte que se li deu, Lluís, que no va participar a cap guerra ni a cap revolució, podria avorrir-nos si ens expliqués només la seva vida. Ans al contrari, parlant de si mateix ens parla del seu/nostre país. «  Les llengües poden desaparèixer a velocitats sorprenents i, per exemple, puc testimoniar que en el meu mig segle i escaig de vida, el català haurà passat de ser una llengua sentida diàriament pels carrers de qualsevol poble a ser una raresa, una excepció. »  Confessa les seves dificultats en l’aprenentatge de la nostra llengua. El llibre no és només un quadern de greuges. A cada pàgina trobem fórmules magnífiques. «  Baudelaire, Verlaine, Rimbaud o Apollinaire—per allò que eren: emetòrits de bellesa i commoció i no textos mecànics. » Quants moments de gratificació verbal com « Vaig entendre que (el català) era també un riu que tenia la seva font en un passat llunyà i que havia travessat les generacions fins a arribar dintre meu. »

A més, evoca amb tendresa els escriptors que l’han format com Henry de Montherlant (una admiració que compartim) o l’autor de Lolita. «  hi havia anat a perseguir espàrrecs i bolets, o a passejar en temps de flirteig. I allà mateix hi havia caminat Nabókov. »

L’únic retret que faré a aquest llibre extraordinari, retret irrisori davant tanta bellesa, rau en una contradicció. L’autor, pur producte de l’escola francesa, critica durament l’escola francesa i França en tot el llibre i totes les seves obres. Cal recordar Converses amb el meu gos ? Ara diu que  «  era un alumne de segona categoria » Déu n’hi do ! Pregunto seriosament : si els seus pares s’haguessin quedat a l’Espanya franquista i si no hagués passat per l’escola francesa, seria el gran escriptor que coneixem ?  

Aquest llibre és una joia, una meravella, possiblement un dels millors llibres publicats a casa nostra de quaranta anys ençà. Bing Crosby es lamentava que hi hagués un Frank Sinatra per segle i que li hagués tocat conviure amb «  the Voice. » Al meu petit nivell, ploro com Bing Crosby davant del geni de Lluís Sinatra.