VEF Blog

Notes juvenils

Fins a la fi, hi vaig creure malgrat totes les evidències. Sembla que ella recerqués cada dia més la meua presència. Em proposava que anéssim a passejar i dinéssim junts fora del liceu. M’imaginava que, en un moment o l’altre, s’adonaria que m’estimava. Tot s’obriria. Seria meravellós. Vivia al dia sense una gota de luciditat. Era tan llarg un dia ! Tantes coses podien passar. Tots dos érem pelats i ni sabíem on aniríem al setembre.

En rellegir aquests quaderns juvenils, tota la dolor d’antany torna amb la mateixa intensitat. No he oblidat res. Només m’he acostumat. Vaig tancar el verí en bocals que vaig deixar al fons d’un armari. Quan n’obri un, tot el patiment sorgeix. Tots els detalls. Les seues entonacions, el seu riure, el seu accent lionès. Comenci a trempar en una cambra buida. El passat és ben present.