VEF Blog

EL TEMPS      25 d'abril del 2017  n° 1715

    Tintinaires de Catalunya. La presència de les aventures de Tintín i Milú en terres catalanes

David Baker, Jacint Guillem, Joan Trulls, Pau Vinyes i Roig 
Edició Llop Roig
Sant Andreu de Palomar, tardor de 2016

     Quan era petit, vaig començar a llegir amb Les lletres del meu molí, com tots els petits francesos de la meua generació, abans de descobrir la varietat i la bellesa del món amb les aventures de Tintín. A Chilly-Mazarin, vivien dos amics de ma mare, l’Hélène i en Bernard, que posseïen la sèrie completa. En arribar a casa seua, els saludava i pujava tot seguit al primer pis on devorava un nou àlbum. Mai no he llegit amb tanta avidesa com en aquell temps. Recordi quan vaig veure Tintín i el llac dels taurons al cinema dels Angles, el poblet del Capcir on passàvem l’estiu. Sota les aigües dell

lac de Flechizaff vaig reconèixer el llac de Matamala. M’imaginava que, en lloc de recórrer Sildàvia, Tintín hauria pogut visitar el nostre país. 

Sempre m’ha meravellat l’acceptació de Tintín a Catalunya. És un personatge tan arrelat al país que l’han catalanitzat del tot com Pablo Picasso, el doctor Sam Abrams, Roger de Flor o Mathew Tree. S’acaba de publicar Tintinaires de Catalunya, una miscel ·lània molt simpàtica. Aquesta obra va molt més enllà d’un senzill homenatge. A través de la meravellosa història de Tintín a Catalunya, explorem el nostre passat recent. He de recordar que, pels catalans del Nord, Tintín forma part del nostre ADN. L’hem mamat amb tota la cultura francesa i la seua germaneta belga com les cançons de Jacques Brel, les novel·les de Georges Simenon. Allò que m’ha sorprès és la publicació atzarosa de les aventures en català. Jo, les he llegides seguint l’ordre cronològic. Aquest llibrot és una delícia, un viatget cap al passat. M’han encantat els retalls de la premsa d’aquella època, en particular La Vanguardia española i Los sitios de Girona. Tintín corre a dalt d’una publicitat ‘’ para los mayores ‘’de les obres completes de Joan Maragall en dos volums de la biblioteca perenne. També m’ha interessat força la conversa amb Conxita Zendrera que va traduir al castellà les aventures. M’ha colpit, ho confessi, la reproducció de la carta a Albert Manent on Joaquim Ventalló s’ofereix com a traductor ‘’ de franc, si cal ‘’ (pàgina 40) perquè no volia que el Tintín no ‘’ qued(és) una cosa carrinclona en català. ‘’ (ibid) 

Quina abnegació ! Quin amor de la llengua ! Emetré, però, una petita reserva. A la pàgina 46, citen una frase de Salvador Garcia-Arbós. ‘’ Les traduccions d’aquest periodista del temps de la República exiliat uns anys a França van ser tan riques, magistrals, que donaven valor afegit als textos genuïns de Georges Rémi, fins al punt que hom podria pensar que Hergé ha estat el traductor al francès de Ventalló, tal com Dickens ho ha estat de Carner. ‘’ Tinc àlbums de Tintín en rus, en afrikaans, en occità llenguadocià i us puc assegurar que l’original francès té una sabor, una finor inoblidables. El senyor Garcia-Arbós posa més pa que formatge. Llamp de llam de rellamp de contra-rellamp ! 

Sosnovski és la personificació d'un anacronisme a la primera meitat del segle XX com ho seria avui, en plena era de les impressores 3D, un linotipista entestat a imprimir pasquins amb una linotípia amb els tipus de plom. A La revolta dels geperuts (1999), una de les obres primerenques de l’autor, tots els fets passaven molt a principis de segle, però l'Alexandre Pagès, home avançat, escampa la pols de les primitives carreteres occitanes amb un De Dion Bouton, quan els automòbils encara eren una raresa i mancaven anys perquè Henry Ford engegués la producció a gran escala del seu Ford T. Sosnowski, en canvi, és un oficial de cavalleria, amant dels cavalls, uniformat amb sabre com un galà de novel·la victoriana. D'ell no sabrem si mai ha conduït cap automòbil. S'arrossega per l’exèrcit polonès com una relíquia de l’època dels hússars, una romanalla condemnada als sostremort d’un museu. “Fins i tot havien previst classes de dansa. Un oficial de Sa Majestat Imperial havia de poder ballar amb qualsevol dama” (pag. 13) se’ns arriba a dir. Poca guerra real li resta a un romàntic genet, instruït en la cortesia de Napoleó III, abillat com l’Erich Von Stroheim a Foolish Wives, a l’era dels Panzer i els Stuka... Si hi afegim que encara es bat en duels d’honor a espasa —“No, gràcies... No tinc ganes que m’enasteu com un pollastre. Conec la vostra habilitat amb les armes...” (pag.22), li etziba un oficial al qual Sosnowski acaba de reptar al més pur estil del Marqués de Maynes, polissó perfecte dins l’Scaramouche de Sabatini—, i el perfil de comtessa a la moda Mariona Rebull de moltes de les seves amants reforcen encara més l’evocació d’un ésser al quals la piconadora del temps li ha passat pel damunt. Però justament aquest desfassament li serà de gran profit per a la seva tasca d’espionatge. Perquè, entre moltes altres coses, La ballarina de Berlin, és una història d’espionatge. Una història d’espionatge, però, molt més propera a la picaresca clàssica, amb el seu joc de seducció de l’espiat preparat per fer-lo caure gràcies a les seves febleses humanes, que no pas a James Bond i la seva parafernàlia 3.0 

A la contraportada s'hi diu que aquesta potser és la novel·la més divertida del seu autor. No sé jo si aquesta afirmació pot resultar contraproduent. El mot “divertida”, acostuma a tenir unes connotacions molt precises. Si parlem de "divertida" en el sentit humorístic ja puc assegurar que no. A La ballarina de Berlin hi ha prou tragèdia i frustració, i sentim empatia pels personatges, malgrat la ironia de vint-i-quatre quirats del tractament. Per mi és evident que l’autor no volia un Sosnowski amb el rostre de Groucho Marx. Llegir això sobre la "diversió" d'aquest llibre em provoca el mateix efecte que quan trobo que venen The General—un dels meus films favorits— com a l’obra "més divertida" de Buster Keaton. Les ambicions de “diversió” del director, malgrat els gags antològics, tenien més volada. Igual que en aquell film, l’humor pur hi és, a La ballarina..., tot i que no més que en altres plats de la casa. La hilaritat arriba a través d'hipèrboles, ocurrències bèsties i amb comparacions que t’agafen a contrapeu. Especialment tan cruel com divertida és la descripció de la lletjor de la pobra Renate (pag. 72). De tot el xàfec que li cau al damunt no em puc estar d’avançar que compara el seu cul a un canó de la Guerra de Secessió, pel que té de connexió amb la famosa escena del morteràs amb el qual el pobre Buster patia unes peripècies èpiques a aquell film. M’estranyaria molt que Bezsonoff, sibarita del cel·luloide, no l'hagués tingut al cap quan pensava en el cul de la Renate.

SI TOTA LA GENT QUE HA VISITAT EL MEU BLOG  COMPRÉS  UN LLIBRE MEU PER SANT JORDI, TINDRIA UNA VIDA MÉS AGRADABLE. 

Philip Kerr, Les pièges de l’exil (The other side of silence) traduit de l’anglais par Philippe Bonnet

   J’aime beaucoup les romans de Philip Kerr où il met en scène Bernie Gunther, un détective berlinois qui traverse la période nazie avec une ironie mélancolique.

J’avais hâte de lire ce dernier opus se déroulant à Kœnigsberg et sur la Côte d’Azur, région où j’ai passé ma jeunesse. Je dois avouer que j’ai eu du mal à ne pas abandonner ma lecture.

Si l’auteur restitue avec truculence la figure de Somerset Maugham, ce portrait du grand nouvelliste anglais ne suffit pas à meubler le roman.

L’épisode en Prusse Orientale est de bonne facture mais j’y ai trouvé deux anachronismes gênants.

  Les Allemands appelaient Pregel le fleuve qui coulait à  Kœnigsberg et non Prégolia, dénomination russe . (cf page 168)

  A la page 146, le narrateur évoque sa fiancée. ‘’ Imela était une fille du pays. Son père travaillait pour la Raiffesen Bank, dans Stresemanstrasse (sic), non loin du quartier général de la marine, dans le vieux port. ‘’

Malheureusement, cette rue avait été rebaptisée par les nazis.  ‘’ vom Nordbahnhof nach Hardershof. Sie hieß bis 1929 Fuchsberger Allee und wurde nach 1933 in General-Litzmann-Straße umbennant. ‘’ (  Robert Albinus, Königsberg Lexikon,  p. 309) Il n’est pas nécessaire d’être un spécialiste de l’ondonymie de Kœnigsberg ou de l’histoire de l’Allemagne pour savoir que les nazis haïssaient Gustav Stresemann et rebaptisèrent toutes les rues qui portaient son nom…

Si l’on ne peut plus faire confiance à la rigueur de Philip Kerr où va t-on ?

Oubliez ce roman ennuyeux et lisez plutôt, dans la même série, la trilogie berlinoise et l‘excellent Prague fatale.  

11/20 

Joan Garí     ARA  15 d’abril 2017

     Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) sempre ha anat un poc a la contra. Escrivint en català al nord de les Alberes, alguns potser esperaven d’ell que es dedicara a cantar les excel·lències folklòriques de la patria chica (com es diu o es deia al sud). Bezsonoff, però, s’ha entossudit a bastir un corpus novel·lístic localitzat, si cal, a la Indoxina o a Algèria, i ara també a l’Alemanya de Hitler. D’alguna manera, sembla voler convertir-se en una mena de Stefan Zweig adaptat a les necessitats moderadament exòtiques del lector català. La ballarina de Berlín, en aquest sentit, és un pas més enllà en aquesta plèiade seua de lectures de l’anecdotari propiciat per les convulsions del segle XX. No està sotmès, però, a la dèria historicista, i per això el que conta en aquesta nova novel·la és en realitat un altre relat de passió i mort ambientat en vespres de la segona gran hecatombe bèl·lica.

Bezsonoff ha focalitzat la seua atenció en el capità de l’exèrcit polonès Jerzy Sosnowski i en la ballarina jueva Lea Niako. Són vides de pel·lícula, les seues: Sosnowski espia per als polonesos i Niako per a l’Abwehr. El primer, en realitat, és un diletant només interessat en les dones, el joc i la cavalleria, així que va trobar en Lea Niako una partenaireideal. El sensualisme fora mida de la ballarina, que havia enlluernat els jerarques nazis (amb una impagable escena coprofílica protagonitzada pel mateix Führer), l’arrossega a dies i nits de passió contínua que no acaben fins que la Gestapo fa bé la seua faena.

UNA VOLUPTUOSITAT INNATA

Com a gènere, la novel·la esdevé en mans de Bezsonoff un material dúctil i deliciosament frívol, un estri mal·leable que no dona maldecaps al lector sinó que li ofereix amenes contalles informades pel ja característic estil de l’autor, que comunica als seus relats la seua joie de vivre, una voluptuositat innata i una concepció estrictament plaent de la vida. Com sol fer sovint en les seves novel·les, Bezsonoff ho aprofita també per reflexionar sobre el misteri de la seducció i de la passió,allò que mou tothom a tothora. La ironia és marca de la casa: “Seria hora que s’organitzés una conferència internacional per determinar per què les dones s’enamoren de tants imbècils i per què els homes festegen tantes dones sense interès, més enllà de qualitats plàstiques evidents”.

Però aquesta és una història real. Jerzy Sosnowski va morir a Katin, assassinat pels russos. Lea Niako, a Berlín, en un misteriós atemptat. Ni ell era un imbècil ni ella una dona sense interès. Degueren fer molt bona parella.

Ouragan sur D. M.S ‘’ Caine ‘’

Herman Wouk

Calman-Lévy,  1952

Traduit de l’américain par Jean Rosenthal

Prix Pulitzer 

         Après avoir revu pour la dixième ou la quinzième fois le film Ouragan sur le Caine où Humphrey Bogart est admirable malgré les fines bouches qui jugent son jeu trop chargé, j’ai eu envie de lire le roman d’Herman Wouk. Les scénaristes du film n’ont adapté que la moitié du livre, un pavé de 576 pages que j’ai lu avec un grand plaisir. Durant une semaine, j’ai retrouvé l’enthousiasme d’un lecteur adolescent.

 Ce roman raconte la vie de jeunes officiers américains à bord d’un rafiot durant la guerre du Pacifique de 1941 à 1945.

Sans nous imposer aucun message, Wouk nous propose une réflexion profondément humaine sur l’amour, sur le commandement, sur le devoir et la lâcheté. L’auteur montre qu’un officier courageux à la guerre peut se révéler un lâche dans sa vie amoureuse.

 J’ai admiré l’habileté du romancier à mettre en scène de nombreux personnages et à reconstituer la vie quotidienne dans ce bateau avec ses bruits, ses odeurs, ses ragots. On ne n’ennuie jamais à suivre leurs aventures malgré la routine huileuse.

Si vous voulez sentir le souffle de la guerre et traverser le Pacifique, n’hésitez pas à monter à bord après avoir obtenu la permission du commandant. 

TIME OUT

Mai no he dissimulat el meu somni de veure aviat una república catalana. M’obligo a guardar una certa reserva perquè visc a la Catalunya del Nord, en territori francès per tant. Em molesta un xic opinar sobre el procés sense arriscar-se, protegit per l’exèrcit francès dels tancs espanyols.    

Malgrat tot, em cal lliurar un missatge als catalans del Principat.

‘’ Hasta la mort ‘’ que deien els meus avis de Nils, repetiré als meus germans catalans que vinguin a visitar la Catalunya del Nord. No tinc comerç ni cap acció als hotels i restaurants del meu país. Només voldria que la gent conegués les meravelles del nostre romànic, els altars barrocs preservats dels estralls de la guerra civil espanyola i els paisatges d’una gran varietat. Pensar que el campanar de Cotlliure es troba a dues hores dels prats de la Cerdanya. 

A banda d’aquest interès històric i sentimental, els visitants haurien de considerar les nostres terres del nord com un laboratori per observar in situ l’agonia d’una llengua. Quan era petit, cinquanta anys enrere, el català continuava sent la llenga més parlada als pobles. A Perpinyà, tret dels barris gitanos, ja s’observava una substitució lingüística inquietant. Fa vint anys el català encara se sentia sovint pels carrers dels poblets. Ara com ara, els darrers locutors naturals desapareixen. Enterrem força i bategem poc. 

El que passa a casa meva, pot succeir algun dia al Principat. Alacant, la nosta ciutat més al sud, i Perpinyà, la nostra vila més al nord, han abandonat la nostra llengua. A Barcelona, la situació m’inquieta. 

La creació de les escoles catalanes —la Bressola i Arrels— ha permès d’alentir l’agonia de la nostra llengua però, quan surten de les escoles, el francès els agafa com una ona. Cal tenir molta constància, tossuderia patriòtica per lluitar contra tots els vents de la història. 

L’única esperança que entreveig és l’emergència d’una república catalana. Pels catalans del nord, fóra un xoc saludable. Potser s’adonarien de l’estafa francesa i farien els esforços necessaris per retrobar els camins secrets de la llengua perduda que no vol pas morir.

'' Catalunya Nord. la llesqueta del septentrió '' Edicions El Jonc.

d'  Aleix Renyé

Jaume Queralt

Es podria resumir a dues paraules la Ballarina de Berlín, l'últim llibre publicat per Joan-Daniel Bezsonoff, les dues paraules següents: sexe i espionatge. En efecte, de sexe no en falta, n'hi ha en orri, nuvolades i ruixats del Kamasutra o de la "Pyschopatologia sexualis" de Krafft-Ebin, la dialèctica "desig/ satisfacció" tensant el llibre, de quatre pàgines en quatre pàgines -dit amb una minsa exageració.

D'espionatge també n'és qüestió puix que el personatge principal de l'obra és un espia polonès, Jerzy Sosnowski, inspirat d'un espia veritable portant aqueix patrònim. Bezsonoff en biografia algunes peripècies vessades a l'arxiu de la Polònia i de l'Europa. Un agent secret que teixeix a Berlín on se l'ha destinat una mena de xarxa d'informadores, en un període històric ben determinat: república de Weimar, ascensió, triomf i caiguda del nazisme, guerra mundial i Europa del post conflicte. De treball d'espia, l'autor no ens narrarà gran cosa exposant-se a decebre uns lectors addictes de novel·les del gènere. El que ens sembla clar és que Bezsonoff amatent a la història i investigador curós superposa a una ambientació històrica molt ben documentada i reconstituïda, el clima d'una novel·la d'espionatge amb un corol·lari femení i eròtic imprescindible.

Sosnowski, el doble novel·lístic del Sosnowski real fa dels seus agents femenins les seves fringaires segons la substantivació untalana (Saisset) de les amants que proposa l'autor . Tres principalment i d'aquesta trinitat se'n destaca La Ballarina de Berlín (Lea Niako). Totes elles, així com la quasi totalitat dels personatges que dinamitzen el relat- són manllevats a la història europea, no pas viscuda per Joan-Daniel Bezsonoff però si meticulosament estudiada per ell, atent a les grans problemàtiques com a les cosetes del dia a dia, a la geopolítica com al sabor d'un plat local ou d'una pastisseria, al món militar jerarquitzat com al món dissolut de la nit. El narrador és molt llaminer: de la mirada i de la boca; inclina al Carpe diem, un gaudir sense gaires pessics de remordiment. I resulta que la suma dels plaers que hi corresponen és alta. Enmig d'aquests plaers, s'hi veu el de córrer per la ciutat (Berlín, també podria ser una ciutat de Polònia, d'Hongria, d'Àustria): carrers, avingudes o places; d'un quiosc a un bar, d'un hotel a un cinema, d'un restaurant a un cabaret ou a l'òpera.

Amb pauses i rellances. Les descripcions que fa Bezsonoff són precises, carregades d'onomàstica, amb adreces i rètols, com si li havien encomanat la redacció d'un mapa urbà o d'una guia útil. O uns llistats de ciutats, de carrers, d'autors: poetes, novel·listes, dramaturgs, músics, cantants, directors de ciné, pintors, actors. Molta gent surt en aquesta novel.la bastant curteta,135 pàgines. Com si fos un europeu d'aquell període, transnacional i alhora plurilingüe. Com si fos un alter ego del Franz Biberkopf, el personatge central de "Berlín Alexànderplatz", màxima obra d'Alfred Döblin, que estranyarà més d'un lector no veure esmentada per Bezsonoff, no obstant gens avar, en La (mateixa) Ballarina de Berlín, de referències literàries poloneses, alemanyes, austríacs... amb noms, títols i fins i tot citacions o notes crítiques.

Bezsonoff, home de lletres i de cultura (cinema, música, cant) no podia fer menys, en una reconstitució d'època (entre 1925-1946) entorn del seu "primer rol": Jerzy Sosnowski, ell mateix home de lletres i de cultura, enraonador i llibertí, personatge al qual poc o prou en més d'un aspecte s'identifica, quan parla posem de la seva joventut, de la Provença, de la seva afició als llibres, als diaris, a les operetes o a les actrius... El temps que s'escola sota els peus de La Ballarina de Berlín ("la dona més bonica del món", en temps de Marleen Dietrich i Hitler) i dels altres personatges no té res d'abstracte; és viu i variat, té carn, amb moments calents i altres molts més freds, amb seqüències descarades i altres retingudes, amb punts paroxístics i altres eixelebrats. Novel·la de descans i de divertiment, que destapa cossos al mateix ritme que subtilitza papers en compte d'un enemic (que no és gens de fira i que no s'ha d'oblidar: el nazi). Hi ha qui, jo mateix dos o tres cops, somriurà dient aquí en Joan-Daniel decanta cap a una literatura d'estació, i allà és manifesta com adepte d'una literatura de la mà esquerra, amb vinyetes calentetes, gracioses, hiperrealistes o fantàstiques, el bon amic Bezso. Però, també, se li concedirà l'exquisit pintoresc sonor (malauradament gairebé impronunciable) de noms i frases en polonès, hongarès, ...com un gust de cuina barroc farcint les parts dialogades de l'obra de rèpliques o comentaris en idiomes estrangers, sovint sense traducció...com si l'autor, dissimulat rere la placidesa del seu narrador, gaudia a mofar-se de les dificultats d'un pobre lector monolingüe vagant pel seu món plurilingüe: alemany, castellà, francès,  hongarès, italià,  llatí,  polones, portugués, rus...Llàstima que Bezsonoff deixi en alemany els magnífics primers versos de "das Land, wo die Zitronen blühn", un poema de Goethe del qual només "catalanitza" el primer per fer-ne el títol del capítol VI: "El país on floreixen els llimoners". De les paraules del tango, cantat pel polonès Tadeusz Faliszewski no ens dona ni un piu de mot en català, sigui n català culta o en català popular Bezsonoff servint-se dels dos. Però quina alegria de trobar un fragment d'un poema de Mickiewicz, el Victor Hugo polonés, traduit.  

 Però La Ballarina de Berlín així com la resta dels protagonistes episòdics o més durables d'aquesta reconstitució amb versemblança tenen també parts del seu cos (militars o politics, al poder o a l'oposició), lluny de tota lleugeresa o caricatura, si pastades dins el drama, la sang, la por, l'honor, la mort. A vegades, al mig o al revès d'una pàgina, frega una ideologia i se l'haja amb un escarn per un si o per un no. Alternant facècies de la libido en actes més o menys performadors i evocacions evenemencials polítiques, a Alemanya i a la resta de l'Europa. L'autor ha estructurat amb molt enginy la seva narració. Cada capítol, dels X que compta l'obra, enclou un relat autosuficient per la seva coherència intern: país, ciutat, personatge, temàtica... però que mai no es troba totalment desconnectat de la progressió general del llibre vers la denúncia de l'espia i no en direm res més per no impedir al lector la feina que li toca complir si vol saber de què va en veritat.

LO JORNALET      18/03/2017 

“Sota les bigues vermelles del sostre [del plafon], les dones elegants de la capital, amb vestits de color de llimona i de cirera, semblaven colibrís de permís. Tot aquest petit món encantador havia oblidat que, deu anys enrere, havien torturat Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht en aquell hotel”: aquí tot l’engenh de Joan Daniel Bezsonoff, de se far costejar en doas frasas çò leugier e çò tragic.
 
Fa qualques meses, pendent una convèrsa nuechenca a Perpinhan amb de nòrd-catalans, foguèrem totes consents que i a, de tot segur, un estil particular a Joan Daniel Bezsonoff. Coma totes los grands autors, ten son univèrs, son biais pròpri de representar nòstre Mond. Aquò, o trobam tornarmai dins son darrièr roman, La ballarina de Berlín, que, coma sovent dins aquel autor, nos fach viatjar a una epòca marcada per l’Istòria, aqueste còp lo Berlin de la fin de la Republica de Weimar e de l’arribada al poder del nazisme.  E coma totjorn, lo viatge istoric prepausat per Bezsonoff es un viatge cultural e intercultural. Se coma o diguèt Umberto Eco, la lenga d’Euròpa es la traduccion, Bezsonoff es un grand europèu, conscient d’una lenga a l’autra de la mescla de la civilizacion de nòstre continent.
 
Contràriament a çò que lo títol nos poiriá far pensar, lo protagonista màger es pas una famosa balarina de Berlin, Lea Niako, pasmens representada sus la cobèrta del libre, mas un autre personatge istoric, lo capitani polonés Jerzy Sosnowski, famós espion. Se coma lo quite Bezsonoff, es un poliglòta afogat de lengas, l’eròi es mai que mai un montaire de cavals… e de femnas. Casanova dels ans 1930, amb mai d’amantas que lo rei Salomon, l’espion polonés fa servir sa passion del sèxe e del cuol per metre en plaça una ret d’espionatge e d’espionas al centre de la quala son tres femnas devòtas de son  còr e de son còrs, Benita, Renate e Irene.  Amodat per las proesas del capitani polonés, l’erotisme baila lo ton al roman, mas non sens l’ironia costumièra de l’autor: “Sosnowski l’enculava com Wilhelm Furtwängler dirigia l’Orquestra Filharmònica de Berlíin. Cada cop la mateixa perfecció, amb matisos quasi imperceptibles. La mateixa obra en mans d’Arturo Toscanini o del jove Herbert von Karajan presenta variacions microcòspiques”. 
 
Darrièr l’erotisme e l’ironia, la melangia (malenconiá) es pasmens jamai luènha dins nòstre autor, per exemple quand parla de la mòrt del provençal per las carrièras de Grassa, o amb d’elements tragics que desvoloparem pas aicí per servar l’interès de la lectura, mas que demòstra una reflexion discreta sus l’umanitat, que barreja en ela çò vil e çò grand, a un moment que l’apogèu del rafinament europèu en Alemanha se mescla al gorrinatge e alestís la victòria de mostres.
 
E la balarina? Ne direm pas mai, mas coma dins las grandas tragèdias, son arribada tardièra amòda la catastròfa.
 
 
 
 
Gerard Joan Barceló