VEF Blog

Titre du blog : Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
 
posté le 18-03-2017 à 07:56:01

Bezsonoff es un grand europèu

LO JORNALET      18/03/2017 

 

 

 

 

 

 

“Sota les bigues vermelles del sostre [del plafon], les dones elegants de la capital, amb vestits de color de llimona i de cirera, semblaven colibrís de permís. Tot aquest petit món encantador havia oblidat que, deu anys enrere, havien torturat Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht en aquell hotel”: aquí tot l’engenh de Joan Daniel Bezsonoff, de se far costejar en doas frasas çò leugier e çò tragic.
 
Fa qualques meses, pendent una convèrsa nuechenca a Perpinhan amb de nòrd-catalans, foguèrem totes consents que i a, de tot segur, un estil particular a Joan Daniel Bezsonoff. Coma totes los grands autors, ten son univèrs, son biais pròpri de representar nòstre Mond. Aquò, o trobam tornarmai dins son darrièr roman, La ballarina de Berlín, que, coma sovent dins aquel autor, nos fach viatjar a una epòca marcada per l’Istòria, aqueste còp lo Berlin de la fin de la Republica de Weimar e de l’arribada al poder del nazisme.  E coma totjorn, lo viatge istoric prepausat per Bezsonoff es un viatge cultural e intercultural. Se coma o diguèt Umberto Eco, la lenga d’Euròpa es la traduccion, Bezsonoff es un grand europèu, conscient d’una lenga a l’autra de la mescla de la civilizacion de nòstre continent.
 
Contràriament a çò que lo títol nos poiriá far pensar, lo protagonista màger es pas una famosa balarina de Berlin, Lea Niako, pasmens representada sus la cobèrta del libre, mas un autre personatge istoric, lo capitani polonés Jerzy Sosnowski, famós espion. Se coma lo quite Bezsonoff, es un poliglòta afogat de lengas, l’eròi es mai que mai un montaire de cavals… e de femnas. Casanova dels ans 1930, amb mai d’amantas que lo rei Salomon, l’espion polonés fa servir sa passion del sèxe e del cuol per metre en plaça una ret d’espionatge e d’espionas al centre de la quala son tres femnas devòtas de son  còr e de son còrs, Benita, Renate e Irene.  Amodat per las proesas del capitani polonés, l’erotisme baila lo ton al roman, mas non sens l’ironia costumièra de l’autor: “Sosnowski l’enculava com Wilhelm Furtwängler dirigia l’Orquestra Filharmònica de Berlíin. Cada cop la mateixa perfecció, amb matisos quasi imperceptibles. La mateixa obra en mans d’Arturo Toscanini o del jove Herbert von Karajan presenta variacions microcòspiques”. 
 
Darrièr l’erotisme e l’ironia, la melangia (malenconiá) es pasmens jamai luènha dins nòstre autor, per exemple quand parla de la mòrt del provençal per las carrièras de Grassa, o amb d’elements tragics que desvoloparem pas aicí per servar l’interès de la lectura, mas que demòstra una reflexion discreta sus l’umanitat, que barreja en ela çò vil e çò grand, a un moment que l’apogèu del rafinament europèu en Alemanha se mescla al gorrinatge e alestís la victòria de mostres.
 
E la balarina? Ne direm pas mai, mas coma dins las grandas tragèdias, son arribada tardièra amòda la catastròfa.
 
 
 
 
Gerard Joan Barceló