VEF Blog

Una obra calenteta i culta

Jaume Queralt

Es podria resumir a dues paraules la Ballarina de Berlín, l'últim llibre publicat per Joan-Daniel Bezsonoff, les dues paraules següents: sexe i espionatge. En efecte, de sexe no en falta, n'hi ha en orri, nuvolades i ruixats del Kamasutra o de la "Pyschopatologia sexualis" de Krafft-Ebin, la dialèctica "desig/ satisfacció" tensant el llibre, de quatre pàgines en quatre pàgines -dit amb una minsa exageració.

D'espionatge també n'és qüestió puix que el personatge principal de l'obra és un espia polonès, Jerzy Sosnowski, inspirat d'un espia veritable portant aqueix patrònim. Bezsonoff en biografia algunes peripècies vessades a l'arxiu de la Polònia i de l'Europa. Un agent secret que teixeix a Berlín on se l'ha destinat una mena de xarxa d'informadores, en un període històric ben determinat: república de Weimar, ascensió, triomf i caiguda del nazisme, guerra mundial i Europa del post conflicte. De treball d'espia, l'autor no ens narrarà gran cosa exposant-se a decebre uns lectors addictes de novel·les del gènere. El que ens sembla clar és que Bezsonoff amatent a la història i investigador curós superposa a una ambientació històrica molt ben documentada i reconstituïda, el clima d'una novel·la d'espionatge amb un corol·lari femení i eròtic imprescindible.

Sosnowski, el doble novel·lístic del Sosnowski real fa dels seus agents femenins les seves fringaires segons la substantivació untalana (Saisset) de les amants que proposa l'autor . Tres principalment i d'aquesta trinitat se'n destaca La Ballarina de Berlín (Lea Niako). Totes elles, així com la quasi totalitat dels personatges que dinamitzen el relat- són manllevats a la història europea, no pas viscuda per Joan-Daniel Bezsonoff però si meticulosament estudiada per ell, atent a les grans problemàtiques com a les cosetes del dia a dia, a la geopolítica com al sabor d'un plat local ou d'una pastisseria, al món militar jerarquitzat com al món dissolut de la nit. El narrador és molt llaminer: de la mirada i de la boca; inclina al Carpe diem, un gaudir sense gaires pessics de remordiment. I resulta que la suma dels plaers que hi corresponen és alta. Enmig d'aquests plaers, s'hi veu el de córrer per la ciutat (Berlín, també podria ser una ciutat de Polònia, d'Hongria, d'Àustria): carrers, avingudes o places; d'un quiosc a un bar, d'un hotel a un cinema, d'un restaurant a un cabaret ou a l'òpera.

Amb pauses i rellances. Les descripcions que fa Bezsonoff són precises, carregades d'onomàstica, amb adreces i rètols, com si li havien encomanat la redacció d'un mapa urbà o d'una guia útil. O uns llistats de ciutats, de carrers, d'autors: poetes, novel·listes, dramaturgs, músics, cantants, directors de ciné, pintors, actors. Molta gent surt en aquesta novel.la bastant curteta,135 pàgines. Com si fos un europeu d'aquell període, transnacional i alhora plurilingüe. Com si fos un alter ego del Franz Biberkopf, el personatge central de "Berlín Alexànderplatz", màxima obra d'Alfred Döblin, que estranyarà més d'un lector no veure esmentada per Bezsonoff, no obstant gens avar, en La (mateixa) Ballarina de Berlín, de referències literàries poloneses, alemanyes, austríacs... amb noms, títols i fins i tot citacions o notes crítiques.

Bezsonoff, home de lletres i de cultura (cinema, música, cant) no podia fer menys, en una reconstitució d'època (entre 1925-1946) entorn del seu "primer rol": Jerzy Sosnowski, ell mateix home de lletres i de cultura, enraonador i llibertí, personatge al qual poc o prou en més d'un aspecte s'identifica, quan parla posem de la seva joventut, de la Provença, de la seva afició als llibres, als diaris, a les operetes o a les actrius... El temps que s'escola sota els peus de La Ballarina de Berlín ("la dona més bonica del món", en temps de Marleen Dietrich i Hitler) i dels altres personatges no té res d'abstracte; és viu i variat, té carn, amb moments calents i altres molts més freds, amb seqüències descarades i altres retingudes, amb punts paroxístics i altres eixelebrats. Novel·la de descans i de divertiment, que destapa cossos al mateix ritme que subtilitza papers en compte d'un enemic (que no és gens de fira i que no s'ha d'oblidar: el nazi). Hi ha qui, jo mateix dos o tres cops, somriurà dient aquí en Joan-Daniel decanta cap a una literatura d'estació, i allà és manifesta com adepte d'una literatura de la mà esquerra, amb vinyetes calentetes, gracioses, hiperrealistes o fantàstiques, el bon amic Bezso. Però, també, se li concedirà l'exquisit pintoresc sonor (malauradament gairebé impronunciable) de noms i frases en polonès, hongarès, ...com un gust de cuina barroc farcint les parts dialogades de l'obra de rèpliques o comentaris en idiomes estrangers, sovint sense traducció...com si l'autor, dissimulat rere la placidesa del seu narrador, gaudia a mofar-se de les dificultats d'un pobre lector monolingüe vagant pel seu món plurilingüe: alemany, castellà, francès,  hongarès, italià,  llatí,  polones, portugués, rus...Llàstima que Bezsonoff deixi en alemany els magnífics primers versos de "das Land, wo die Zitronen blühn", un poema de Goethe del qual només "catalanitza" el primer per fer-ne el títol del capítol VI: "El país on floreixen els llimoners". De les paraules del tango, cantat pel polonès Tadeusz Faliszewski no ens dona ni un piu de mot en català, sigui n català culta o en català popular Bezsonoff servint-se dels dos. Però quina alegria de trobar un fragment d'un poema de Mickiewicz, el Victor Hugo polonés, traduit.  

 Però La Ballarina de Berlín així com la resta dels protagonistes episòdics o més durables d'aquesta reconstitució amb versemblança tenen també parts del seu cos (militars o politics, al poder o a l'oposició), lluny de tota lleugeresa o caricatura, si pastades dins el drama, la sang, la por, l'honor, la mort. A vegades, al mig o al revès d'una pàgina, frega una ideologia i se l'haja amb un escarn per un si o per un no. Alternant facècies de la libido en actes més o menys performadors i evocacions evenemencials polítiques, a Alemanya i a la resta de l'Europa. L'autor ha estructurat amb molt enginy la seva narració. Cada capítol, dels X que compta l'obra, enclou un relat autosuficient per la seva coherència intern: país, ciutat, personatge, temàtica... però que mai no es troba totalment desconnectat de la progressió general del llibre vers la denúncia de l'espia i no en direm res més per no impedir al lector la feina que li toca complir si vol saber de què va en veritat.