Abans de debatre sobre el futur del planeta o el traçat de les fronteres, potser seria hora que s’organitzés una conferència internacional per determinar perquè les dones s’enamoren de tants imbècils i perquè els homes festegen tantes dones sense interès, més enllà de qualitats plàstiques evidents. (pag. 46)
Titre du blog : Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
posté le 18-04-2017 à 10:32:07
Una tassa de caldo
FLORENCI SALESAS
http://florencisalesaspla.blogspot.fr/2017/04/la-ballarina-de-berlin-de-joan-daniel.html
Davant la desolació del panorama cultural, la competència de formes d’esbargiment impensables en l’època que els mortals només tenien la lectura per fer passar l’estona, Joan-Daniel Bezsonoff ha amenaçat manta vegades que es retiraria al seu igloo autoventilat si l’atmosfera seguia perdent oxigen, fart d’infantar criatures que morien d’asfíxia al cap de poc. Un escriptor no és una granota amb la capacitat d'ovar milers d’ous per camada, dels quals n'hi ha prou que en neixin mitja dotzena de capgrossos amb possibilitats de permutar en fenomen literari de l’any. El part d’una novel·la com les de l’autor de Nils té l'aire de família amb el del d’una balena que se la juga amb un sol nadó, tancat a la panxa més mesos dels que sovint li sobreviu quan treu el cap. La sensació d’isolament que viuen els artistes que, per gust o no, fan el seu número al marge del canó de llum principal està més que justificada i el desànim s’entén. Sort de les xarxes socials, amb els comentaris de l’esquadró de la resistència, una mena de morfina per anar suportant el dolor de la ferida mortal.
I com si fos tan fàcil mantenir la qualitat mínima que l'autor exigent cerca arriben veus que et diuen "renova’t, mira el present!” Què vol dir mirar el present? Què no és el que fa sempre, Bezsonoff, mirar el present des d'un passat que li resulta més agradable de descriure? Una altra cosa és la modernitat. Si algú esperava que Bezsonoff fes un pas en direcció a la modernitat dels temps actuals trobarà més motius de rebuig que mai. Lluny d’això, ell recula, si bé no pel que fa a les dates —la gran Guerra, l’entreguerra i, sobretot, la Segona Guerra Mundial, èpoques totes elles visitades amb asiduïtat— sí en la natura dels personatges principals. “No volies caldo? Té, dues tasses!”, que diu el refrany. Tot en el protagonista de La ballarina de Berlin flaireja a segle XIX.
Sosnovski és la personificació d'un anacronisme a la primera meitat del segle XX com ho seria avui, en plena era de les impressores 3D, un linotipista entestat a imprimir pasquins amb una linotípia amb els tipus de plom. A La revolta dels geperuts (1999), una de les obres primerenques de l’autor, tots els fets passaven molt a principis de segle, però l'Alexandre Pagès, home avançat, escampa la pols de les primitives carreteres occitanes amb un De Dion Bouton, quan els automòbils encara eren una raresa i mancaven anys perquè Henry Ford engegués la producció a gran escala del seu Ford T. Sosnowski, en canvi, és un oficial de cavalleria, amant dels cavalls, uniformat amb sabre com un galà de novel·la victoriana. D'ell no sabrem si mai ha conduït cap automòbil. S'arrossega per l’exèrcit polonès com una relíquia de l’època dels hússars, una romanalla condemnada als sostremort d’un museu. “Fins i tot havien previst classes de dansa. Un oficial de Sa Majestat Imperial havia de poder ballar amb qualsevol dama” (pag. 13) se’ns arriba a dir. Poca guerra real li resta a un romàntic genet, instruït en la cortesia de Napoleó III, abillat com l’Erich Von Stroheim a Foolish Wives, a l’era dels Panzer i els Stuka... Si hi afegim que encara es bat en duels d’honor a espasa —“No, gràcies... No tinc ganes que m’enasteu com un pollastre. Conec la vostra habilitat amb les armes...” (pag.22), li etziba un oficial al qual Sosnowski acaba de reptar al més pur estil del Marqués de Maynes, polissó perfecte dins l’Scaramouche de Sabatini—, i el perfil de comtessa a la moda Mariona Rebull de moltes de les seves amants reforcen encara més l’evocació d’un ésser al quals la piconadora del temps li ha passat pel damunt. Però justament aquest desfassament li serà de gran profit per a la seva tasca d’espionatge. Perquè, entre moltes altres coses, La ballarina de Berlin, és una història d’espionatge. Una història d’espionatge, però, molt més propera a la picaresca clàssica, amb el seu joc de seducció de l’espiat preparat per fer-lo caure gràcies a les seves febleses humanes, que no pas a James Bond i la seva parafernàlia 3.0
Quines eines utilitza l’espionatge, en essència, sinó les mateixes que la picaresca? No és l’espionatge una mena de picaresca? El pícaro es disfressa talment com ho fa l’espia. Utilitzarà l’engany i la suplantació de personalitat, falsificarà passat, present i realitats de tota mena per fer veure a les seves víctimes el que no és i poder-ne obtenir el màxim benefici a costa de la seva credulitat. En aquest sentit, Sosnowski s’acostarà als pícaros clàssics anglesos, oportunistes com Raymond Barry o Tom Jones, que es troben ocasionalment en l’obligació de servir la pàtria d’una manera que mai s’havien plantejat i, enmig del galimaties, miren de treure’n el màxim profit. En el cas de Sosnowski resulta evident que parlem del sexe, amb totes les seves alegries, però també els seus maldecaps. Des d'aquesta perspectiva trobo admirable com l’home mira de rebaixar les tensions que de tant en tant es produeixen entre les seves amants i com, finalment, sempre acaba satisfent-les a totes, malgrat les manies i problemàtiques —ai, la regla i com afecta a cada dona... per exemple— individuals, amb equanimitat i equilibri.
Quan acostem la lupa veiem que l’estil de Bezsonoff fet de frases curtes, directes i esmolades, continua intacte. Això no vol dir que estiguem davant un escriptor de traç ràpid, de l’esbós de la figura en moviment, que prima l’espontaneïtat davant el producte final, tot i que jo mateix he caigut en aquest error d'apreciació alguna vegada. Les frases breus de Bezsonoff no tenen a veure res amb pinzellades impressionistes d’un Van Goh o les esgarrinxades de carbó d’un Cases, sinó les petites peces que conformen una obra d’orfebreria xinesa i que no s’ajunten les unes a les altres fins que l’autor no les deixa tan polides com un ou de pasqua. I a fe que pateix si més tard hi descobreix alguna irregularitat no detectada pel seu instrumental d’agrimensor. A La ballarina... hem d'esperar fins a les pàgines 35 i 36 per sobtar-nos amb una de llarg alè, que ocupa dotze ratlles! Un paràgraf-frase molt potent que recorda un epigrama de Marcial, ple de juxtaposicions que fan explotar el cap de goig. Ja no trobarem oracions de tanta extensió fins que no vinguin algunes experiències sexuals. Tot plegat, força curiós.
Si mirem l'obra des de la distància, i trobem ordre, les peces ben organitzades. I també, és clar, alguna excentricitat, com per exemple els aparts que el narrador fa al marge de la història, parlant directament al lector. Aquests aparts conformen un detall simpàtic que emparenta La ballarina..., conscientment o no, amb la novel·la picaresca. Aquest recurs que s'arrisca a caure en una mena d'el·lipsi basta, s'empra aquí amb habilitat i resumeix o evita trames secundàries d'una manera burleta. Bezsonoff es converteix així, ja des de fa uns quants títols, no ja només en un mestre del micro sinó també del macro i el perill de caure en el desequilibri estructural ja fa temps que s'ha esfumat.
A la contraportada s'hi diu que aquesta potser és la novel·la més divertida del seu autor. No sé jo si aquesta afirmació pot resultar contraproduent. El mot “divertida”, acostuma a tenir unes connotacions molt precises. Si parlem de "divertida" en el sentit humorístic ja puc assegurar que no. A La ballarina de Berlin hi ha prou tragèdia i frustració, i sentim empatia pels personatges, malgrat la ironia de vint-i-quatre quirats del tractament. Per mi és evident que l’autor no volia un Sosnowski amb el rostre de Groucho Marx. Llegir això sobre la "diversió" d'aquest llibre em provoca el mateix efecte que quan trobo que venen The General—un dels meus films favorits— com a l’obra "més divertida" de Buster Keaton. Les ambicions de “diversió” del director, malgrat els gags antològics, tenien més volada. Igual que en aquell film, l’humor pur hi és, a La ballarina..., tot i que no més que en altres plats de la casa. La hilaritat arriba a través d'hipèrboles, ocurrències bèsties i amb comparacions que t’agafen a contrapeu. Especialment tan cruel com divertida és la descripció de la lletjor de la pobra Renate (pag. 72). De tot el xàfec que li cau al damunt no em puc estar d’avançar que compara el seu cul a un canó de la Guerra de Secessió, pel que té de connexió amb la famosa escena del morteràs amb el qual el pobre Buster patia unes peripècies èpiques a aquell film. M’estranyaria molt que Bezsonoff, sibarita del cel·luloide, no l'hagués tingut al cap quan pensava en el cul de la Renate.
Si com a "divertida" ens ho agafem per la banda de la crueltat, tampoc: l’autor ja ha complert amb la tassa de crueltats en anteriors novel·les. El sàdic necessitat d’emocions fortes que molts tenim a dins se sentirà aquí satisfet, però amb més mesura.
Si com a "diversió", però, entenem l’erotisme, bingo! Ja sabem que Bezsonoff no ens té acostumats a una temàtica narrativa de caire parroquial, precisament, però a La ballarina... l’home pitja l’accelerador a fons i bat tots els rècords de velocitat establerts per ell mateix. Això s'ha de celebrar. He comentat sovint que ell és un dels pocs autors que em plauen amb el seu erotisme. Aquí, de fet, ens trobem davant un catàleg de pornografia espatarrant —mai més ben dit— més per la creativitat literària que per la varietat de pràctiques sexuals, d'altra banda força obsessives. L’autor s’hi troba tan còmode en aquestes escenes que no crec que ningú se li pugui acostar, ni per casualitat. I amb tot, aquí potser vindria un dels pocs punts crítics: la utilització d’algun verb que als bezsonòffils ja ens sona—ai, aquest “cranquejar”, magnífic la primera vegada que el recordo a La melancolia dels oficials, una mica més cansat en les noves repeticións. Per sort, aquestes repeticions són minúcies. Parlar d'autoplagi seria miserable.
I ja que hem tocat el llenguatge, continuem a la zona fosca mencionant un tret, aquest sí, més enutjós, de caire extraliterari i imaginem que gens atribuïble a l'autor. Dóna la sensació com si laquell hagués estat obligat a rebaixar el rossellonisme del seu vocabulari. Per a res estic parlant de la qualitat literària, ni en prendre el lector per imbècil. Ans el contrari, més aviat ens pren per massa cultes, fins el punt de retreure’ns que si se’ns escapa cert fragment en llatí tenim un problema cultural seriós, amb la fantàstica impertinència: “Si no ho enteneu, malament... No és polonès, sinó llatí” —quins collons!— i es queda tan ample. No sé si m’acaba de satisfer la possible explicació que en aquesta novel·la cap personatge té connexions amb Catalunya ni la seva llengua, que tots són personatges sofisticats i cultes i que, certament, fora de segons quins registres més privats hi ha mots que no hi escaurien. Però no entenc perquè s’han perdut els estimats finals en “i”, i en comptes del “m’estimi” familiars xoquem amb un “M’estimo més adreçar-me a la mare de Déu...” (pag. 47) Què ha passat aquí? No tinc cap autoritat en cap matèria i menys en lingüística, però si jo he estat capaç de detectar això, que més no deu haver desaparegut sense necessitat? Per primera vegada apareixen notes a peu de pàgina que tradueixen a català estàndard paraules que han aparegut en altres llibres anteriors de l’autor sense que aquesta pràctica hagi calgut mai. Crec que aquí l’editor s’ha equivocat. Quina paradoxa!: el mateix Bezsonoff no ens tradueix una frase en llatí, tot emprant el recurs humorístic del retreure'ns la nostra possible ignorància —i nosaltres riem— i l’editor ens tradueix mots de català al català! M’agradaria creure que això ha estat un simple experiment editorial que —aquí sí— s’insulta greument l’art únic d’un mestre de la literatura catalana contemporània, els seus lectors habituals —hàgim d'agafar el diccionari o no— i el seu possible públic futur, més ampli.
Si com a "diversió", però, entenem l’erotisme, bingo! Ja sabem que Bezsonoff no ens té acostumats a una temàtica narrativa de caire parroquial, precisament, però a La ballarina... l’home pitja l’accelerador a fons i bat tots els rècords de velocitat establerts per ell mateix. Això s'ha de celebrar. He comentat sovint que ell és un dels pocs autors que em plauen amb el seu erotisme. Aquí, de fet, ens trobem davant un catàleg de pornografia espatarrant —mai més ben dit— més per la creativitat literària que per la varietat de pràctiques sexuals, d'altra banda força obsessives. L’autor s’hi troba tan còmode en aquestes escenes que no crec que ningú se li pugui acostar, ni per casualitat. I amb tot, aquí potser vindria un dels pocs punts crítics: la utilització d’algun verb que als bezsonòffils ja ens sona—ai, aquest “cranquejar”, magnífic la primera vegada que el recordo a La melancolia dels oficials, una mica més cansat en les noves repeticións. Per sort, aquestes repeticions són minúcies. Parlar d'autoplagi seria miserable.
I ja que hem tocat el llenguatge, continuem a la zona fosca mencionant un tret, aquest sí, més enutjós, de caire extraliterari i imaginem que gens atribuïble a l'autor. Dóna la sensació com si laquell hagués estat obligat a rebaixar el rossellonisme del seu vocabulari. Per a res estic parlant de la qualitat literària, ni en prendre el lector per imbècil. Ans el contrari, més aviat ens pren per massa cultes, fins el punt de retreure’ns que si se’ns escapa cert fragment en llatí tenim un problema cultural seriós, amb la fantàstica impertinència: “Si no ho enteneu, malament... No és polonès, sinó llatí” —quins collons!— i es queda tan ample. No sé si m’acaba de satisfer la possible explicació que en aquesta novel·la cap personatge té connexions amb Catalunya ni la seva llengua, que tots són personatges sofisticats i cultes i que, certament, fora de segons quins registres més privats hi ha mots que no hi escaurien. Però no entenc perquè s’han perdut els estimats finals en “i”, i en comptes del “m’estimi” familiars xoquem amb un “M’estimo més adreçar-me a la mare de Déu...” (pag. 47) Què ha passat aquí? No tinc cap autoritat en cap matèria i menys en lingüística, però si jo he estat capaç de detectar això, que més no deu haver desaparegut sense necessitat? Per primera vegada apareixen notes a peu de pàgina que tradueixen a català estàndard paraules que han aparegut en altres llibres anteriors de l’autor sense que aquesta pràctica hagi calgut mai. Crec que aquí l’editor s’ha equivocat. Quina paradoxa!: el mateix Bezsonoff no ens tradueix una frase en llatí, tot emprant el recurs humorístic del retreure'ns la nostra possible ignorància —i nosaltres riem— i l’editor ens tradueix mots de català al català! M’agradaria creure que això ha estat un simple experiment editorial que —aquí sí— s’insulta greument l’art únic d’un mestre de la literatura catalana contemporània, els seus lectors habituals —hàgim d'agafar el diccionari o no— i el seu possible públic futur, més ampli.
De tornada als aparts que hem mencionat abans, veiem que l'autor els aprofita sovint per jutjar el protagonista amb una severitat, com si li caigués malament. I de fet, la manera de descriure el personatge dista molt de la implicació emocional del narrador amb Jean-Marie Bastien-Thiry a Matar De Gaulle. No obstant aquest tessitura, això no fa que aquesta novel·la sigui inferior a l'anterior, malgrat la grandiositat d'aquell tema. Aquesta desimplicació fa que La ballarina... sigui en alguns aspectes, més profunda i polícroma, amb avanços importants respecte a la resta de l’obra de l’autor. Bezsonoff ha aconseguit personatges femenins d'una entitat més complexa del que ens acostumava, amb mares, tietes i iaies, valentes i abnegades, portadores d’una saviesa popular, per una banda, i joves enigmàtiques, capricioses, habitants d’un planeta incomprensible, per una altra. No és que aquestes no tinguin cap d’aquests trets —que els tenen— i als quals se’ls hauria d’afegir el delit sexual, fins i tot entre elles. Potser sexageraríem si afirméssim que ens trobem davant el primer Bezsonoff feminista, però sí amb el primer en el qual els qüestionaments profunds en aquesta línia abunden més, així com el John Ford que a Fort Apache mostra el punt de vista dels indis per primer cop, amb honestedat. Les dones de La ballarina de Berlin, malgrat caure en la xarxa espial de Sosnowski, campen soles fins el punt d’arribar a no necessitar els homes per a res. Sorprén agradablement la naturalitat amb que es retratada la relació entre la Lea Niako i una Marlene Dietrich, abans de fer les Amèriques, en unes pàgines memorables. Dels personatges femenins, plens de detalls que els humanitzen, en destaca, però, com havia de ser, la Lea Niako, la ballarina del títol.
L’autor ens fa gruar la seva aparició. No la trobem a faltar gràcies a les peripècies, els personatges i les reflexions amb que l’autor ha emprat per mantenir la tensió dramàtica. Amb l'arribada de la Niako, però, el relat fa una corba ascendent en la intensitat. La ballarina és un altre personatge a mig camí del perdedor i el triomfador, tridimensional. És evident que l’autor té més simpatia —o juga a fer aquest paper— per la Niako que per Sosnowski. A mi m’agrada la Niako, però també em cau bé el fals baró! Que sí, que no totes les seves accions són lloables, però té sentiments més nobles que no sembla i una brillantor que no em quadra amb la mediocritat a la qual se'l condemna, ja sigui a través de les invectives dels personatges amb els quals es creua, ja sigui pel mateix narrador. A més, caram, he mirat les fotografies que pul·lulen per la xarxa i jo també el trobo guapo, entre Rock Hudson, John Gilbert o Gary Cooper, segons l'agafin. Deixa anar sentències com “No hi ha dones fàcils o difícils. Tot depèn de les circumstàncies. Les dones són un castell que de tard en tard abaixa el pon llevadís” (pag 18), explica acudits dolents i constantment és escomès per homes i dones que aprofiten per donar-li lliçons de vida. Pobre Sosnowski! I ell, malgrat tot, continua endavant, complint el seu deure. A més és un home que du un dolor primigeni. Bé és cert que sap com aplicar-se calmants a mida, en forma de tota mena de companyia femenina. Però el dolor nosaltres sabem que hi és. A més, per comparació a la Lea Niako, una dona molt més del seu temps, la seva vetustat encara resalta més i, per tant, ens mou a la compassió. No sé si aquesta opinió serà gaire compartida, però el debat resta obert.
Deixem personatges importants, que fan moure la trama, al tinter, alguns poc coneguts però que fan moure la trama i altres figures bàsiques per entendre el segle XX. El gamberrisme amb el qual Bezsonoff s'enfronta a aquests últims m'ha semblat digne de Quentin Tarantino. Igual que el controvertit director, aquests moments dividiran els lectors entre els que aplaudiran i els que arrufaran el nas. Qui no s'arrisca no pisca!
Veig que porto molta estona parlant dels personatges —espero no haver estat massa bocamoll, i és que no te’ls acabes—, mentre encara no he fet cap esment a l’ambient de l’època. Com en totes les altres obres de Bezsonoff tot fa la sensació d’estar documentat a la mil·léssima, com en una obra de l’esmentat Stroheim, el director que obligava a omplir de roba interior de luxe calaixos que mai s’obririen a la pantalla. L’escriptor no ha abaixat la guàrdia, alhora que el lector no se sentirà tan aclaparat com en altres obres de joventut. Aquí els carrers, els edificis singulars, els personatges il·lustres i els aromes ajuden a crear l’atmosfera que cal per viure l’experiència com si hi fóssim, amb tota la sensualitat de la casa. Curiosament, però, en una història en el qual hi ha molt més a descriure, com aquesta, un té la sensació que no et maregen amb un excés de dades. Això és un bon senyal. Fins i tot en el capítol que, amb aquella lleu ironia, l’autor convida als lectors impacients a saltar, precisament perquè és quan toca fer una repassada biogràfica i històrica que abraça una quantitat d’anys força llarga, a mi se m’ha fet lleuger, interessant, que t’atrapava sense haver de recórrer als trucs barroers de les novel·les que “enganxen”. Ja us ho dic ara: si algun impacient s’empassa la broma de l’advertiment ben burro serà: Bezsonoff té una gràcia especial a l’hora de condensar recorreguts biogràfics llargs en un espai reduït de planes amb amenitat i ofici.
I aquí paro aquest recorregut desorganitzat per La ballarina de Berlin. No la rebreguem més, tot i que, malgrat no ser una obra extensa, no ens l'acabarem mai. Hi trobarem el Bezsonoff de sempre i el Bezsonoff que sempre mira d'experimentar, encara que ell no ho sàpiga. I és que, sense deixar d'incloure'l dins dels autors de registre volgudament clàssic, en el qual hi reeix, sens dubte, m'arrisco a considerar —l'home que abjura de les experimentacions que no duen enlloc i s'esgarrifa de les avantguardes!—, que, a desgrat seu, fa més avantguarda de la que es pensa. I avantguarda de la bona. Potser els millors avantguardistes són els que ho són sense pretendre-ho, i ignoren que ho són. I aquest caldo, a les dues tasses, potser hi trobarem més ingredients nous de les que esperàvem.