ßreviari amorós 2/9

Dominique

 

 

 

 

 

Autor: Eugène Fromentin

Títol original:  Dominique

Existeix una traducció catalana d’Agustí Esclasans publicada per les Edicions Pro el 1983.

 

Per què és aconsellable

Perquè aquesta novel·la constitueix un adéu brillant al romanticisme.

 

L’obra i l’autor

 Eugène Fromentin (1820-1876) és abans de tot un pintor. Apassionat per Algèria on va viure alguns mesos, Fromentin hi va trobar material per la seua inspiració i va esdevenir un gran pintor orientalista. A banda de la seua carrera artística, Fromentin va escriure llibres de viatge. Une année dans le Sahel i Un été dans le Sahara. Va desvetllar l’interès per la pintura flamenca i holandesa amb Les maîtres d’utrefois.

A Dominique, la seua única novel·la, l’autor evoca un amor de joventut.

 

Resum

Dominique explica la història de Dominique de Bray, aristòcrata que el narrador coneix arran d'una cacera a casa d’un amic. Aquest quarantí viu tranquil en una mansió amb la seua dona discreta i llurs fills. A poc a poc el narrador s’adona que, abans de retirar-se al camp, en Dominique va viure una vida intensa a París i es va enamorar d’una noia. Malauradament ella es casa amb un altre. En Dominique mira de seduir-la malgrat tot

 

 

Personatges principals

Dominique de Bray: conegut del primer narrador abans d’esdevenir el principal narrador del llibre.

Augustin: preceptor i amic de Dominique

Olivier: amic de Dominique

Julie: cosina d’Olivier

Madeleine: cosina d’Olivier. En Dominique se n’enamora abans que es casi amb el senyor de Nièvres.

 

 

L’obra i l’època

Alguns crítics marxistes, forçant el text amb el prisma de la ideologia, presenten Dominique com una gran novel·la política. Malgrat tota la meua bona voluntat, només hi he sabut veure una història d’amor, un adéu al romanticisme i una apologia de la renunciació per accedir a una serenor relativa. En Dominique no ha oblidat res. S’ha anat acostumant al seu fracàs.

 

 

Frases per comentar

‘’ Certainement je n'ai pas à me plaindre - me disait celui dont je rapporterai les confidences dans le récit simple et trop peu romanesque qu'on lira tout à l'heure - car, Dieu merci, je ne suis plus rien, à supposer que j'aie jamais été quelque chose, et je souhaite à beaucoup d'ambitieux de finir ainsi. J'ai trouvé la certitude et le repos, ce qui vaut mieux que toutes les hypothèses. Je me suis mis en accord avec moi-même, ce qui est bien la plus grande victoire que nous puissions remporter sur l'impossible. Enfin, d'inutile à tous, je deviens utile à quelques-uns.  ‘’

 

‘’ Certament no em puc queixar —em deia aquest les confidencies del qual transcriuré en el relat senzill i un poc massa novel·les que llegireu a continuació— perquè, gràcies a Déu, ja no sóc res, suposant que vaig ser un dia alguna cosa, i desitjo a molts ambiciosos d’acabar així. He trobat la certitud i el repòs, el que val més que totes les hipòtesis. M’he posat d’acord amb mi mateix, major victòria que podem aconseguir sobre l'impossible. Per fi, d'inútil a tots, arribo a ser útil a  alguns. ‘’

 

 

‘’ Madeleine et perdue et je l’aime. ‘’

‘’ La Madeleine està perduda i l’estimo. ‘’

 

‘’  -Ainsi, m’écriai-je, il faudrait ne plus l’aimer ?

-Au contraire, mais une autre.

-Ainsi, il faudrait l’oublier ?

-Non, mais la remplacer.

-Jamais ! lui dis-je.

-Ne dis pas : Jamais ; dis : Pas maintenant. ‘’

 

« -Així, vaig cridar, hauria de deixar d’estimar-la?

—Al contrari, però una altra.

—Així, caldria oblidar-la ?

—Que no, sinó substituir-la.

—Mai ! —vaig dir-li.

—No diguis pas : Mai ; digues : Ara no. »

 

 

Parents i amics

No conec cap adaptació cinematogràfica o teatral de la novel·la d’Eugène Fromentin.