VEF Blog

Un article de Vicent Sanz

El dia que vaig a la nova llibreria Dòria de Mataró a presentar La filla del drapaire de Pep Bertran, després dels oficis reglamentaris de la cosa, faig un cop d’ull als llibres que hi ha a la venda i compro La ballarina de Berlín de Joan Daniel Bezsonoff. La tria, feta entre tants altres títols abellidors, respon a una meua decantació per la literatura que es fa malgrat o fins i tot en contra dels èxits editorials i tot el rotllo publicitari que envolta el mercat del llibre. Això, en català, és a menor escala, però passa exactament el mateix que en el mercat en castellà. Si pots vendre per al gran públic, qui te’n fa estar? Sobretot si et creus que escrivint (de tot) pots arribar a final de mes. No cal explicar que la majoria de qui escriu en català es troba en una situació ben altra. I si és al Rosselló encara més, perquè la indiferència és doblada.

Si des del punt de vista de l’escriptura la cosa està així, des del punt de vista de lector la cosa ja entra en un univers fosc en què l’única guia digna de ser tinguda en compte és llegir el que em dona la gana, el que em ve de gust. I no fer cas del que es digui ni aquí ni allà, i encara menys el que mostra la publicitat.  Fugiu de la propaganda si voleu llegir alguna cosa que valga la pena. L’únic criteri vàlid és el gust propi i personal. No cal preocupar-se pel que no es coneix. Valorem allò que coneixem.

Dit això, la solvència narrativa de Joan Daniel Bezsonoff està més que contrastada. Hauria de ser lectura obligada en el grau de llengua i literatura catalanes, com a mínim, perquè els estudiants universitaris prenguessen consciència del jardí on s’estan posant i quin són els reptes de la seua dedicació, si és que s’hi acaben dedicant. I no vull dir dedicar-se a escriure, sinó a la llengua catalana. La pervivència de l’ús social i de la diversitat del català passa per conèixer-ne els topalls. I les veus rosselloneses són un molt bon exemple per entendre el pa que s’hi dona i de quina manera la creativitat és l’arma carregada de futur perquè la literatura catalana surti endavant, i amb ella l’ús social del català com a llengua duna cultura diversa i autocentrada.

La ballarina de Berlín trasllada el lector un segle enrere, al període d’entreguerres, a Polònia i Alemanya. Jerzy Sosnowski, capità polonès, va existir realment. Espia a l’Alemanya nazi, va treballar per al seu país a Berlín fent servir una arma secreta: la seducció. D’aquesta manera, les secretàries del Reich  esdevenen les seues confidents i la informació sobre els plans dels nazis passa a les seues mans. Per arribar-hi, Bezsonoff ens trasllada a l’ambient escatalític d’una època abocada a la perdició i a la destrucció, en què Sosnowski sura com un supervivent de la amoralitat en terra a punt de cremar. Les referències sobre les relacions amoroses i sexuals del protagonista i el seu harem traspassen com ràfegues de metralladora el mur del que una mirada benpensant consideraria decència i apel·la al vertigen del que de totes maneres acaba esdevenint irremeiable.  És així que el lector s’endinsa en el món desconegut de les amants de qui acaben sent els nazis més significats. Una història increïble en què la realitat històrica apareix recreada amb mestria vehement. Un luxe de lectura.

És així com una veu narrativa arrelada a la catalanitat ens mostra, conscientment o no, un punt de vista de la Història i d’Europa despullat de biaixos carpetovetònics, un punt de vista universal vehiculat en un català segurament més espoquit aquí que en obres anteriors de solucions regionals. L’acoloriment que aquestes formes lèxiques i morfològiques generen en altres títols, se l’emporta a La ballarina de Berlín el bigarrament eròtic d’un argument increïble però cert al capdavall, que l’autor ha tingut la capacitat d’imaginar i novel·lar. Una història destinada a eixamplar l’horitzó mental de qui ho llegeix, com tots els llibres de Bezsonoff que he llegit.

I té 134 pàgines repartides en deu capítols! Un llibre més que apropiat per a les dimensions de la lectura que guanya terreny en suport digital, és a dir, molt adaptada als formats més actuals. Perquè, després de tot, La ballarina de Berlín és novel·la en estat pur.

VICENT SANZ      https://vicentsanz.wordpress.com/…/01/la-ballarina-de-ber…/…