Impression de l'article

Titre du blog : Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009

posté le 29-12-2017 à 17:07:01

La Rafale

foto @ Werner Bischof 1952

Malgrat el seu rigor científic, en Dmitri Volkov sempre sempre seguia la seva bola. En lloc d’agafar un avió, mitjà de transport més segur de l’Indoxina en guerra, va voler arribar amb tren a Dalat. Així coneixeria el tren blindat La Rafale (la ràfega). El gust de l’aventura el perdria.

D’entrada es va adonar que els criteris de comoditat ferroviària distaven dels de França. Els vagons no flairaven a rosa. La cridòria i les olors dels ànecs es barrejaven amb la sentor exquisita de les gallines i dels garrins que ganyolaven de por. Era el primer cop que viatjaven sense els seus pares. Uns pagesos acompanyats de minyonetes garrides menjaven la seva gasòfia enmig de l’aviram. D’altres preparaven una hamaca per una becaina més o menys llarga. A dalt de guarites, uns soldats del quart regiment de dragons de Gia Đình vigilaven el paisatge i el tren.

El viatge no va decebre en Dmitri. Fins a Biên Hòa, el trajecte fou tranquil. S’estenien arrossars fins a l’horitzó. El tren avançava a poc a poc, a la manera d’un convalescent.

Totes les fetors de la Cotxinxina s’havien citat amb la xafogor insuportable. Fins i tot en plena nit, les parets cremaven.

Passat Xuân Lộc, uns Bộ đội [1] havien tallat la via. Ràpids com un estol de granotes, uns dragons van saltar del tren per adobar-la i fer la zona més segura. Llavors va estallar un tiroteig. Amagats en la jungla, els Viets disparaven. Amb l’excitació d’un galifardeu que veu un western, en Dmitri replicava amb eficàcia. Era per dir-ho així el seu baptisme del foc i, a fe de cristià, es va deseixir prou bé d’aquella comesa. Contrariàment al seu germà Harry i a la majoria dels oficials de carrera que sortien de l’acadèmia de Saint-Cyr, avesats al maneig de les armes i que s’havien pogut perfeccionar durant la segona guerra mundial o fins i tot la primera, en Dmitri era un enginyer militar, antic alumne de l’École Polytechnique. Els seus superiors el tenien pel millor tirador de la seva promoció.

Vora seu, l’Olive, un petit sergent de Marsella amb qui havia evocat la Mediterrània i llurs ganes de reveure-la aviat, cridava com un orangutan orat i orquestrava l’orgia de les metralladores. Insultava l’enemic en provençal.

—Botís ! Anatz cagar a la vinha ! Estrònts de chins ! Fius de puta ! Bordilha !

Aquella verborrea, obscena i condensada, va divertir d’allò més en Dmitri. A Niça, no haurien renegat així, però haurien entès la claveguera del marsellès. A dir veritat, la gent de Niça comprenia perfectament el provençal, però els exasperava que poguessin considerar la seva parla com un dialecte de la llengua de Mistral. A Niça també copsaven les converses dels paletes piemontesos i els peirers toscans. ‘’ La intercomprensió mai no ha constituït el sol criteri de pertinença lingüística ‘’ pensava en Dmitri mentre disparava. Aquell somieg filològic relaxava el jove oficial. El sergent Olive possiblement recordava la seva gent, els carrers de Marsella, les cales de Cassís, els amics.

A més de l’armament dels dragons, la Rafale disposava d’armes pesants i de vehicles blindats clavats en sorreres.

Una patrulla es va aventurar jungla endins a la percaça de l’enemic. Amb variacions microscòpiques, es va produir gairebé la mateixa escena entre Mường Mán i el Cap Padaran que els vietnamites anomenen Mũi Dinh. Trobaven trams tallats que reparaven amb urgència mentre güellaven les metralladores viet.

En Dmitri va baixar del tren a Phan Rang, ciutat a prop de les torres roges de maons de l’antiga civilització dels Cham, absordida en el transcurs dels segles pels conqueridors vietnamites. Tothom acaba sent el colonitzador d’un altre poble. En Volkov es va unir a un comboi de camions claferts de llaunes, municions i carburants. Tornarien a Saigon carregats de fusta, cautxú, peixos sec i naturalment salsa de peix, l’indispensable Nước mắm.

El paisatge, quasi alpí, va sorprendre en Dmitri. Diferia de la jungla del delta.

Com més t’allunyaves de les planes costaneres, més t’adonaves que la història del Vietnam era complexa. Malgrat que els geògrafs francesos havien batejat la serralada ‘ cordillère annamitique, a la majoria de les regions muntanyenques vivien pobles que parlaven llengües tan allunyades del vietnamita com el català alguerès del coreà. Malgrat la presència de tigres i elefants, ja s’endevinava com un pressentiment de França amb paisatges alpins i noms tan familiars com Bellevue, L’Arbre Broyé, Entre-rays i Le Bosquet.

Per fi, el capità Volkov va arribar sa i estalvi a Dalat.

[1] Soldats del Việt Minh, exèrcit d’alliberament del Vietnam

VEF Blog

La Rafale