VEF Blog

Disgustos sentimentals

   D’ençà que coneixia la My Tiên, en Serguei havia encetat un examen de consciència amorós. Al costat de carabasses humiliants, havia tingut algunes satisfaccions. Aquelles victòries havien succeït quan la dona havia fet les primeres passes. En el cas contrari, poques vegades havia sortit amb la seva, en els dos sentits de la locució. Coneixia els seus atots. Tenia sentit de l’humor, una bona cultura general, una conversa variada i agradable, però les dones li notaven tot seguit un futur inquietant. En Serguei no tenia pas ‘’projectes. ‘’ No es plantejava tenir fills, trobar una feina estable, conviure amb una noia.  

Només volia teixir nous episodis en el teixit de la felicitat. El tapís de l’amor. Concebia el festeig com un amor de vacances que duraria tota la vida. Se sentia incapaç de projectar-se sis mesos endavant. Sentimental, neci, un cop que havia aconseguit allò que havia delejat tant, palesava una sensualitat digna de Lluís XV. Malgrat el seu romanticisme, el seu gust per les cançons sentimentals, prohides als diabètics de tan ensucrades —com els èxits de Jacqueline François, Henri Salvador, Victoria Marino, André Claveau, Jean Marco, Jean Sablon, Line Renaud Lucien Jeunesse i altres Tino Rossi—, en Serguei tenia exigències de boc amb un rerefons cristià permanent. S’avergonyia de la seva erotomania.

A l’inici de la relació, no aconseguia ser natural, divertit i simpàtic. Sempre en feia un gra massa. Interpretant un paper, no parava de xerrar. Volia lluir, brillar, ensenyar en una lluïdesa totes les facetes de la seva intel·ligència. Volia conèixer una nova persona o enlluernar-la per tranquil·litzar-se ? Per compensar aquells defectes, s’allunyava de l’estimada i li deixava la iniciativa. Sovint, l’aimia, apesarada, fugia. Com en Serguei podia fer feliç una dona si ell mateix no era feliç ?