Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
La carretera de Sant Roc
L’Indépendant, diumenge 17 de novembre del 2019
Quan eri petit, com a tots els mainatges de la meua generació , la meua gent me parlava francès. El català, el vaig aprendre any rere any escoltant els meus avis, els llurs amics, els veïns de Nils, Cànoes i Toluges. Fins a l’adolescència, només (= fora) parlavi francès malgrat que deixés anar de tant en tant qualques frases en català. La meua ‘excentricitat’ enriolava els meus. Com més anava més me vaig expressar en català. Agafavi totes les ocasions que se presentaven. Amb el padrí i els seus amics, amb turistes del sud. Escoltavi les ràdios catalanes i cançons d’artistes que apreciavi com Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Jordi Barre i més endavant Lluís Llach.
Fent faltes, oblidant la vergonya, s’aprèn. Ara, cal tenir un mínim de cura i mirar de pronunciar correctament el català. Massa gent que han tingut el mèrit de ‘recuperar-lo’ no fan cap esforç a l’hora d’enraonar. Perdoneu-me aquesta evidència mes el català té una fonètica diferent de la francesa. Cal parlar a polit, articulant bé i posant l’accent tònic al seu lloc. Pel que fa a la famosa erra, si no sabeu reproduir-la, rai. Digueu ela i, a poc a poc, sabreu pronunciar sense esforç « Una carreta carregada de rocs rojos pujava per la carretera de Sant Roc. »
La coneixença del català, tresor que no podem perdre, us obrirà tot un món meravellós.