VEF Blog

Titre du blog : Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
 
posté le 19-11-2019 à 17:11:07

Entrevista amb Miquel Riera

EL PUNT AVUI, 19 de novembre del 2019 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

MIQUEL RIERA - GIRONA

Què és “Les set vides d’un gat rus”?

Són qua­tre lli­bres en un. Un Bez­so­noff de but­xaca que per­metrà resol­dre els pro­ble­mes d’espai a les cases (riu). Són tres lli­bres meus de memòries publi­cats a l’Avenç, més un inèdit: La java­nesa. No són exac­ta­ment els matei­xos tex­tos, perquè els he polit per dotar-los de l’exigència que mereix la lite­ra­tura memo­rialística. Així, he tret anècdo­tes que eren repe­ti­des i he millo­rat l’estil en gene­ral, que he inten­tat fer una mica més agra­da­ble.

I “La java­nesa” què és?

És també lite­ra­tura memo­rialística. Hi explico una història d’amor real que em va pas­sar fa trenta anys i que he deci­dit publi­car-la ara perquè, després de tant de temps, ja no crec que puguem par­lar de xafar­de­ria. És un lli­bre que té un his­to­rial llarg i en el qual explico que em vaig ena­mo­rar d’una noia l’any 1989, al cos­tat de Lió. La base del lli­bre és una mena de die­tari que he anat reto­cant i del qual final­ment n’he eli­mi­nat la mei­tat del relat. Coses que he pen­sat que no interes­sa­ven per res, com el color del ves­tit que duia tal dia la noia i altres simi­lars. També diàlegs que havia apun­tat –ho apun­tava tot en aquell moment!– i que ara he tro­bat que no tenen cap interès. Tot el que feia bai­xar el nivell lite­rari ho he tret.

Per què es defi­neix com un gat rus?

Pri­mer hi ha el meu nom, Bez­so­noff, evi­dent­ment. Dels qua­tre avis, en tinc tres de cata­lans i un de rus, que m’ha dei­xat el cognom. Evi­dent­ment, el nom fa la cosa. Jo sóc tant empor­danès com rus. El meu avi Mon­ta­lat venia de l’Empordà. El meu pare era metge mili­tar a l’exèrcit francès i, a França, per tal d’evi­tar un pro­nun­ci­a­mi­ento –una paraula espa­nyola, per cert– mira­ven de tren­car l’espe­rit de cos. Això volia dir que un ofi­cial era tras­lla­dat cada qua­tre o cinc anys com a molt. Per això he tin­gut mol­tes vides i per això hi he posat un gat al títol, que aquí sé que tenen set vides, però que a França en poden tenir tant cinc com set, depe­nent de la raça. Set vides, doncs, i final­ment, rus, que ho vaig afe­gir perquè que­dava bé (riu). De fet, es pot dir que sóc un rus ros­se­llonès.

Vostè mateix ho defi­neix en un dels lli­bres: “en el meu entre­llat d’ànimes entor­to­lli­ga­des, em senti àrtic entre els cata­lans, meri­di­o­nal amb els fran­ce­sos i pro­vençal amb els occi­tans”

Quan vaig des­co­brir la meva pan­ca­ta­la­ni­tat, que no la meva cata­la­ni­tat perquè jo sem­pre m’he sen­tit sem­pre català, vaig ado­nar-me que hi havia altres cata­lans al sud del Piri­neu. Un canvi de xip que em va cos­tar molt. Jo era un francès del midi, del sud, com si fos un espa­nyol d’Huelva. I de cop des­co­breixo que sóc del nord! Un català del nord. Això és ben estrany.

Per què li atrau tant el pas­sat?

Abans no hi pen­sava tant en el pas­sat. Ha estat a par­tir de la des­a­pa­rició efec­tiva de la llen­gua cata­lana a casa meva i d’altres can­vis que m’ha tocat viure. Fa només vint anys si venies al meu poble, a Nils, i volies entre­vis­tar gent par­lant en català, no hi havia cap pro­blema. Ara, si vols tro­bar inter­lo­cu­tors en català quasi bé has d’aga­far hora com per anar al metge. Hem pas­sat d’un 90 per cent al 10 per cent de par­lants en català. I això en una vida humana et marca. Hi ha gent que estu­dia català a París i em diuen que han vin­gut al Ros­selló i han vist que ningú no hi parla català. Al prin­cipi t’enfa­des, però després veus que tenen raó.

Hi ha més coses, però, que el fan mirar enrere.

Un altre fet impor­tant és que penso que el millor de la cul­tura occi­den­tal són els anys cin­quanta del segle pas­sat. M’agrada la cançó fran­cesa de l’època, el cinema tan extra­or­di­nari que es fa des del 1944 fins al 1963. Posem un exem­ple. Si l’any 1960 eres a París, en un dia qual­se­vol podies anar a sen­tir Geor­ges Bras­sens, Jac­ques Brel, Gil­bert Bécaud, Edith Piaf, Leo Ferré o Luis Mari­ano. Una qua­li­tat i una vari­e­tat fabu­lo­ses. Ara la cançó fran­cesa és lamen­ta­ble. Tenim can­tants que no saben can­tant. En canvi a Itàlia, allò tot­hom té veu. Tam­poc m’agrada el moment en què passa de la melo­dia al ritme. A par­tir dels Beat­les, i ells encara, no ho puc supor­tar. Ni Jag­ger, ni Iron Mai­den, ni Pink Floyd. És una cosa física, supe­rior a mi.

D’on treu la capa­ci­tat de bar­re­jar tan­tes coses en una mateixa frase? D’anar d’un cos­tat a l’altra, això sí, tot ben lli­gat.

Perquè és el seny i la rauxa. Es una qua­li­tat literària i un defecte a la vida nor­mal. És la meva manera de fer. A mi sem­pre m’ha agra­dat tot el que és entre parèntesi. Les des­vi­a­ci­ons, per dir-ho d’alguna cosa. Quan con­du­eixo sovint agafo alguna car­re­tera secundària que em fa sor­tir de la meva ruta, però és la manera com he des­co­bert sor­pre­ses molt agra­da­bles.

Podem par­lar d’un sen­ti­ment d’enyo­rança. Vostè que va estu­diar lite­ra­tura espa­nyola, com explica al lli­bre, deu conèixer Jorge Man­ri­que, allò de “Cual­quier tiempo pasado fue mejor.” de “Las coblas a la muerte de mi padre”.

Sí és això, el vaig estu­diar fa molts anys a Man­ri­que. O també Espron­ceda: Por qué volveís a la memòria mía tris­tes recu­er­dos del pla­cer per­dido a aug­men­tar la ansi­e­dad de éste desi­erto corazón”. Aquest és el meu cos­tat dandi de par­lar espa­nyol actu­al­ment! (Riu) El prin­ci­pal retret que faig als espa­nyols és que m’han allu­nyat de la seva llen­gua. A mi l’espa­nyol sem­pre m’ha encan­tat, és una llen­gua que l’he tro­bat sem­pre deli­ci­osa, però ara quan sento segons quin cas­tellà em deixa gar­ra­ti­bat.

Això és fotut, no? Es com si jo ara renunciés a la cul­tura fran­cesa.

El que es més lleig és que hagin pogut crear odi. Com el que amb passa amb un cos mili­tar molt citat per García Lorca. Quan veig aquells uni­for­mes em fan fàstic. Jo amb aquesta gent sem­pre hi parlo en francès o en rus, mai en català.

Qui és Joan Daniel Bez­so­noff?

He tin­gut la sort que els meus pares de sepa­res­sin quan jo tenia sis anys i vaig anar a raure a casa dels avis que vivien en un poble de la Cata­lu­nya del Nord on tot­hom par­lava català. I clar jo era un petit francès per­dut allà. El català m’encan­tava perquè era la llen­gua de les vacan­ces, la llen­gua dels meus, que tot i així, només ente­nia a mit­ges al prin­cipi..

Els seus avis li par­la­ven en català?

No, en francès, però era un francès tant dolent! Pas­sa­ven al català sense ado­nar-se’n. Tots dos. Per a mi el català era la llen­gua de la gent que esti­mava, la llen­gua de la ten­dresa. I el francès la llen­gua de la vida nor­mal. Fins als vint anys em va cos­tar enten­dre que hi havia cata­lans fills de puta també! Per a mi un català era una bona per­sona. És curiós, Mis­tral també ho explica això a les seves memòries. Diu als gen­dar­mes: “Veieu, som pro­vençals, som bona gent, per què par­lem pro­vençal” Tot ple­gat és culpa de la disglòssia que patim.

Com es pot fer enten­dre encara millor la Cata­lu­nya del Nord a la gent del sud?

El Ros­selló es una cosa estra­nya. És França tot sent cata­lana, tot sent fran­cesa. Històrica­ment i cul­tu­ral­ment és cata­lana, però també és fran­cesa, no ens enga­nyem. Però per un francès, fins i tot ara, quan arri­ben a Cata­lu­nya del Nord tenen la impressió que són a Espa­nya! No pots eli­mi­nar segles i segles de cop.

La població nord-cata­lana es va diluint cada cop més?

Sí, lingüísti­ca­ment no inte­grem gaire, però hi ha molta gent que ve del nord que s’aca­ben sen­tint cata­lans. El sol, la tra­mun­tana, l’USAP, no vull fer regi­o­na­lisme barat, però tot això compta.

Hi ha molta gent al Prin­ci­pat que con­ti­nua sense tenir clar que Cata­lu­nya del Nord és el seu mateix país

Un cop amb un amic érem enlai­rats en un glo­bus prop de la rat­lla dels Piri­neus i ell només mirava l’Empordà. Li vaig fer veure que per què no mirava a la plana del Ros­selló que també era el seu país. Ni hi havia pen­sat ell. Ins­tin­ti­va­ment mirava cap al sud, de tant com ho tenia inte­ri­o­rit­zat que el nord no era casa seva.

En el català que par­lem, a més de l’accent, també hi ha més diferències.

Com­par­tim tot el voca­bu­lari. que ja exis­tia fins al segle XVII, però els neo­lo­gis­mes apa­re­guts des de lla­vors, en el català del sud tenen un ori­gen espa­nyol, i en el del nord, un ori­gen francès, en gene­ral. Això quan ho dius al nord, tot­hom ho accepta, però al sud, molta gent s’enfada i prova de jus­ti­fi­car tot el con­trari, però al final l’evidència és molt clara. Hi ha fra­ses que els meus avis no enten­drien ara de cap manera. “El pres­su­post de l’Ajun­ta­ment de Per­pinyà segueix incre­men­tant-se” seria total­ment incom­pren­si­ble per a ells. O “vol que li arre­gli l’habi­tació?” No, “voleu que us adobi la cam­bra?”

A la Cata­lu­nya Nord, en molts famílies, el francès ha estat la pri­mera llen­gua, mal­grat ser total­ment cata­la­nes.

Hem d’assu­mir les nos­tres con­tra­dic­ci­ons i no men­tir-nos a nosal­tres matei­xos. Conec cata­lans al nord, molt bones per­so­nes, que tenen un català esguer­rat per la història et diuen, aquesta és la meva llen­gua i no és veri­tat. La teva llen­gua és el francès. Ara que el teu país sigui Cata­lu­nya, sí. Però no diguis men­ti­des. No diguis collo­na­des. Quan tens una malal­tia has d’assu­mir el que tens. No ens podem inven­tar relats. Cada cop que vaig a la Pro­vença sento una melan­gia immensa en veure que ningú no entén el pro­vençal. Em fa molt pena. Jo estimo molt França, però el que han fet amb les llengües ha estat hor­ri­ble.

Hi ha un moment que diu el seu català es massa lite­rari a Rigardà i massa dia­lec­tal a Bar­ce­lona

Exacte. Tinc una cosina que té un català extra­or­di­nari. Quan va lle­gir el lli­bre em va dir que li havia cos­tat perquè el meu par­lar “espa­nyo­le­java un munt”. Tenia la seva lògica perquè al nord, quan diem una cosa moderna, la diem en francès. I jo que, evi­dent­ment, tinc una fas­ci­nació per la llen­gua cata­lana faig ser­vir les expres­si­ons genuïnes i lla­vors se m’esca­pen coses que al sud són nor­mals, però que al nord són con­si­de­rats cul­tis­mes.

Com ha seguit el procés cap a la inde­pendència?

Al començament hi vaig creure molt. Pen­sava que anàvem pel bon camí, tot i que tenia por que el pre­si­dent Puig­de­mont acabés com Allende, que el mates­sin, perquè sem­pre he pen­sat que un dia o l’altra l’exèrcit espa­nyol inter­vindrà a Cata­lu­nya. Es un tic que tenen. El seu ADN. Més tard he estat més pes­si­mista i ara crec que el que passa és que Espa­nya s’està inde­pen­dit­zant de Cata­lu­nya. Col·lec­ci­ona una errada dar­rera l’altra. Els cata­lans han pecat per ingenuïtat pen­sant que la UE ens aco­lli­ria amb roses, amb una certa admi­ració injus­ti­fi­cada per Europa. Però hem de pen­sar que a Europa nosal­tres fem nosa i som uns pesats. A Europa, no fa tant temps, tenien una visió romàntica d’Espa­nya, amb en Juan Car­los com a gran por­ta­dor de la democràcia, el Cid que va matar el drac fran­quista. Espa­nya està col·lec­ci­o­nant les erra­des i els cata­lans tenim molts recur­sos. Qual­se­vol cosa que faci empi­par Espa­nya ser­virà. A França hi havia un lli­bre que es deia Le guide de l’emmer­deur, on s’hi des­cri­vien un munt de mane­res de moles­tar l’estat. Pot­ser en podríem pren­dre exem­ple. Crec que la inde­pendència cata­lana es farà mal­grat els polítics cata­lans. Ara bé, cal ser honest intel·lec­tu­al­ment. Es molt fàcil de pre­di­car si tu no cor­res cap perill. Jo estic pro­te­git pel fet de ser francès.

A la Cata­lu­nya del Nord hi ha hagut, en gene­ral, un suport impor­tant al procés, pri­mers amb les urnes i després de suport als pre­sos, amb molts alcal­des, alguns dels quals gens cata­la­nis­tes, per cert, al cap­da­vant.

Som cata­lans al nord. Això n’és la prova més evi­dent. El català allà a dalt és com els mamuts que han tro­bat con­ge­lats amb tot el seu ADN. Nosal­tres el tenim com­plert l’ADN català, no l’hem per­dut mai.