Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Article de Cari Oriol Serres / La presonera d'Alger
http://www.laveudafrica.com/asp/Detviatges.asp?id=107
Barcelona
http://www.laveudafrica.com/asp/Detviatges.asp?id=107
Va ser a finals de desembre de 2005 quan en un avió d’Air Algérie vaig aterrar de matinada a
l’aeroport d’Alger i morta de son en vaig ficar al llit de l’hotel més emblemàtic del país: El – Djazaïr, edificat en estil morisc i el més famós durant el colonialisme francès; en ell s’hi van allotjar també famosos personatges com Agatha Christie, Eisenwoher, Winston Churchill, De Gaulle, Albert Camus...De bon matí amb una lluminositat mediterrània davant els ulls descobreixo la ciutat: Alger la Blanche, tot comprovant de seguida que aquest és el color predominant dels seus edificis amb les portes i finestres de color blau; color molt
estimat pels musulmans, ja que el relacionen amb el cel on els espera el paradís. És tan considerable l’estimació per aquest color, que li atribueixen propietats, com ara la de repel·lir insectes perniciosos com mosques i mosquits; diuen que per aquest motiu els tuaregs vesteixen de blau.
Els carrers d’Alger encara respiren aires francesos: la Grande Poste, l’interior de la qual és esplèndid, les famoses "arcades" enfront del port amb el típic barri de pescadors –la Pêcherie- pler de xiringuitos per menjar peix fresc, el boulevard Khemisti, la place des Martyrs...davant i tot enlairant-se: la Casbah.
En uns segons vaig recordar el llibre de Joan-Daniel Bezsonoff: La presonera d’Alger, el contingut del qual l’estava materialitzant en observar el que tenia davant; una ciutat moderna completament
afrancesada a causa de la seva etapa colonial, i la "vila" àrab, reialme del Front de Libération Nationale (FLN), organització independentista aràbiga que va lluitar contra l’exèrcit francès en l’anomenada
"Guerra d’Algèria". Com diu Bezsonoff, "a les dues
bandes, la mateixa crueltat". Ara, els algerians parlen amb orgull de la independència assolida. Em vaig impressionar en veure l’ Otomatic (reconstruït), el cafè on anaven els estudiants a prop de les
facultats, que juntament amb el saló de té La
Cafétéria i el bar Le Coq Hardi, van patir els primers atemptats perpetrats per unes noies, d’aparença europea, les quals van dipositar als lavabos els explosius. Aquest fet, tan ben tractat a la pel·lícula La batalla d'Alger del director Pantecorvo, va
representar l’inici de l’enfrontament. També se’n
parla al llibre La presonera d’Alger; precisament la
protagonista es detinguda com a sospitosa d’un
d’aquests actes terroristes. I jo estava allí, al lloc
dels fets!; això és el que més m’emociona dels
viatges: vius les coses que has llegit. I jo, mirant
l’Otomatic, vibrava d’emoció i comprovava com de
vital pot esdevenir el fet de la lectura. Aquesta
novel·la narra una història d’amor durant l’esclat de
la Guerra d’Algèria; ell és un comandant de l’exèrcit
francès i ella una independentista àrab. L’episodi
amorós es malmet, i crec que simbolitza, o al
menys a mi m’ho suggereix, que la fraternitat és
impossible, o simplement, en aquell cas no va poder
ser o que no estem fets per viure
pacíficament...Caminava pels carrerons de la Casbah
pensant en aquell alçament contra el colonialisme i
com en alguna d’aquelles cases s’hi havia amagat en
Ben M’Hidi i també era el cau d’en Yacef Saadi,
cervells de l’organització. Van ser eliminats, però la
revolució algeriana continuava en cos i ànima. Jo no
em cansava de mirar amb el respecte que causa
veure com aquelles persones, senzilles i pobres,
contenien tanta història.
Algèria és la gran desconeguda del Nord d’Àfrica i per aquest motiu aquest viatge va tenir un caràcter privilegiat que poques vegades obtens. Vaig assaborir l’Algèria romana sense cap turista al costat; només el grupet del viatge es passejava per les extraordinàries ruïnes de Djemila, o les de Timgad, o Tipasa i Cherchell...Un estudiós del món clàssic s’hi hagués tornat boig! Després, cap al sud, les cultures del Sahara, els oasis del desert, els
palmerars de Biskra, que ens oferien els dàtils millors del món, sobretot acompanyats d’una llet agra com el iogurt, la combinació agredolça de la qual és formidable. Jo em trobava de meravella en el Gran Erg Oriental, circulant per una carretera flanquejada de palmeres o fent picnic en un oasi asseguda a les dunes amb la companyia dels camells, els quals sorprenentment campaven lliures en el que era el seu medi natural. A la nit, sota un
cel estelat que fa mal als ulls de tanta llum com s’hi veu, una nova experiència: un allotjament en una casa mozabita prop de Ghardaia, una de les cinc ciutats mozabites que formen la Pentàpolis: Beni Isguem, Bounora, Melika, El Ateuf i l’esmentada Ghardaia. Els mozabites formen un corrent dins de l’Islam i es caracteritzen per conservar llurs tradicions i costums amb tal rigor, que visitant la Pentàpolis sembla que visquis a l’Edat Mitjana. Són
bons artesans i excel·lents comerciants; les catifes que fabriquen són autèntiques preciositats; jo en vaig comprar una per vuit euros. No obstant això, en penetrar dins del reducte de la part antiga –que és l’autèntica- experimentes la sensació que ets aliena
a tot el que t’envolta ; l’atmosfera és densa i la claror empal·lideix a causa de l’estretor dels
carrerons. El visitant ha de respectar una sèrie de normes –fins i tot no es permet fumar- i no ets rebut amb gaire hospitalitat, la qual cosa fa que et sentis com si et trobessis en un museu, és a dir, en un lloc estàtic que viu ancorat en un passat molt
llunyà i aïllat tot el possible d’altres gents. Dues
coses em van fer pensar així: en primer lloc, les
façanes de les cases tenien un portal de fusta
fermament tancat i quasi no hi havia finestres que
donessin a l’exterior i, en el cas que n’hi hagués
alguna, estava coberta d’una planxa metàl·lica amb
escassos forats, de manera que et podien veure des
de dins i tu a ells mai; però dubto que volguessin
encuriosir-se pel món exterior, ja que l’altra cosa
que em va sobtar fou comprovar reiterades vegades
que si una dona anava a sortir de casa seva, en
veure alguns turistes que s’apropaven pel carrer, es
girava d’esquena i tornava a entrar dins de casa
seva. La situació de les dones la respecto, però
m’angoixa. Van tapades amb una mena de llençol
blanc i les casades o vídues es tapen totalment la
cara i només poden veure per un sol ull; tampoc
volen parlar de la seva situació, només s’amaguen.
Els homes sí que en parlen però amb un to
intransigent i prepotent; et vénen a dir que si no
s’adopten aquestes mesures acabarien com les
europees que van en pantalons curts. Quan després
de tornar del viatge penso amb aquestes coses, no
acabo d’entendre com pot funcionar una societat en
que un decideix per l’altre ni aquesta obsessió en
aïllar-se per no rebre influències externes als seus
principis o a la seva manera de ser, tancar les
portes i finestres per no contaminar-se... què els
passarà si l’absurd s’ha quedat dintre?