VEF Blog

 Malgrat la llegenda, el mariscal Joffre era una nul·litat militar segons tots els historiadors moderns. Autor del pla de defensa que va desembocar en l'ocupació de tots els departaments del nord de França, Joffre va desaprovar la iniciativa del general Gallieni, defensor de la guarnició de París. El vell Gallieni, contra totes les regles militars vigents en aquella època, havia llançat una ofensiva partint de la ciutat que li calia de defendre. Aquella gosadia genial va permetre a l'exèrcit francès de guanyar la primera batalla del Marne que va salvar França d'una nova derrota.

Sense entrar en detalls, citarem l'opinió dels polítics de l'època sobre l'heroi nacional. Clemenceau pensava " Le général en chef est un criminel..." Quan el van promoure a la dignitat de mariscal per destituir-lo, Aristide Briand havia declarat " Je vais lui mettre un bâton de maréchal dans la gueule..."

Pel que fa a la catalanitat del mariscal, podem afirmar que no va passar mai de testimonial. Al mariscal li agradava d'enraonar en llengua nostra als soldats del Rosselló però res més. " Quan trobava un català s'expressava sempre en la parla ( ell en diu " patois"!! ) del seu país. A tots els parlava del pare i de la mare. Quantes llàgrimes no es vessaven després de tan dolces paraules! (...) Pel que fa a la pronúncia, palesà sempre, en parlar francès, un fort " accent català . " ( Joan Garrabou, Joffre, pàgina 33 i sq ) Pronunciava, per exemple, ann outre per en outre; infannterie per infanterie. " Val la pena de citar la fi del seu discurs als Jocs Florals del 1920 a Barcelona.

" Antes d'acabar, vos diré en català del Rosselló, que és germà del vostre, tota la regoneixença ( sic ) que tinc per la rebuda que m'heu fet. " Per a emplegar la terminologia actual, Joffre era un secessionista. Notem que la seua tomba no es troba pas en terra catalana sinó a França endins...Segons l'encertada fórmula de Pere Verdaguer " Josep Joffre, pel seu paper en el conflicte nacional francès, ha contribuït a l'adhesió cada vegada més completa de la població rossellonesa a la idea d'un destí francès. " El mariscal Joffre i Francesc Aragó, igual que l'Arthur Conte o l'Annie Pujol ara, palesen un exemple de reeixida exemplar pels nord-catalans.

A l'època de Joffre, la llengua no era pas ferida de mort però els catalans es van convèncer, a causa de l'ajut poderós de l'ordre republicà, que la coneixença del català constituia un pes per un destí nacional, una integració dins la vida francesa. En coneixem els resultats actuals. Els joves de Saint-Cyp, Cabès i Fontpé escolten els mateixos discos que a Nova York o Berlín, s'interessen més per la Loana que la Maria de la Pau Janer i aplaudeixen més en Zidane que en Pep Guardiola...