VEF Blog

BEZSONOFF, LA GRAN IL·LUSIÓ

Xavier Pla

Vaig conèixer en Joan Daniel Bezsonoff la primavera de 1991. Llavors, vivíem a París, estàvem més prims i transportàvem un bon feix d’il·lusions. Al Centre d’Estudis Catalans de la Sorbona, un edifici inflat com una panxa de balena al bell mig del barri del Marais, s’hi reunia, als vespres, una gent diversa i acolorida per aprendre una mica de català. Hi quedaven, encara, alguns exiliats catalans, revellits, entranyables, tots enamorats de la ciutat de la Llum i amb una visió molt plàstica i idealitzada de Catalunya. A les classes, hi apareixen, de tant en tant, ésser singulars, com un físic japonès que volia aprendre la llengua de Gaudí, alguns tristos occitanistes, una senyora belga, gran i elegant, que havia estat alumna de Josep Carner i que passava mig any a Eivissa...

Però el grup més nombrós i sorollós era el dels catalans del Nord. Allà hi vaig fer grans descobriments. Una dona de Perpinyà es va sorprendre de saber que la tramuntana "també" arribava a l’Empordà. Ella no havia anat mai a "Espanya". Un home amable de Cotlliure escrivia peces de teatre i ho explicava a un altre, que havia hagut de deixar el seu estimat Sant Feliu de Guíxols, vila de tapers, a la infantesa. Un senyor gran de Cànoes parlava el català més pur que he sentit mai. Molts eren o havien estat funcionaris, tots se sentien sardanistes, eren baladrers i em parlaven de boles de picolat i de cargolades... Els catalans del Nord compartien un gran acomplexament sentimental davant de la França jacobina i, per a molts d’ells, aquella hora setmanal era una mena de venjança contra... contra no se sabia gaire què.

Un dimecres, abans de marxar, vaig començar una conversa que no s’ha acabat mai més amb en Joan Daniel Bezsonoff. Em va impressionar saber que venia expressament amb tren des de Beauvais, on feia de professor de literatura francesa en un lycée. Recordo que ens vam entendre de seguida: tots dos llegíem Flaubert i Proust amb fruïció i la ciutat de París, la vinculàvem als poemes de Baudelaire. Era un enamorat de Josep Pla i d’Incerta glòria, s’havia entusiasmat amb La Regenta i reivindicava el nom d’un català del Nord que a mi em feia tremolar: Robert Brasillach.

Vam quedar per anar a passejar una tarda per la freda ciutat que en acollia. Com uns flâneurs xerraires, amants d’Albert Camus i de les llibreries, dels aparadors de roba de luxe i de les noies que s’hi reflectien als vidres, travessàvem de pressa el Sena per anar a admirar la façana de Notre-Dame. Només ens aturàvem a menjar un "phare breton" en alguna pastisseria del barri o a contemplar les cartes acolorides dels restaurants vietnamites. Amb en Joan Daniel, la conversa s’entaulava sempre de manera ràpida i xarbotada, plena de bromes i d’unes quantes malícies sense mala fe, i aviat desbordava per tots cantons, de la literatura a la ciutat, de la ciutat al menjar, i del menjar a la gent i de la gent als misteris de l’amor i al sexe. Encara que no ho sembli, és un enamorat de la realitat, de la bellesa del món i, per això mateix, un apassionat trist, un hedonista de riallada pantagruèlica sempre disposat, davant d’un bon got de vi, a recitar Quevedo o Mistral, a cantar Luis Mariano o Frank Sinatra, a imitar Jean Gabin, com per calmar els dolors de la vida. No vaig arribar a saber mai si vivia la seva vida com una novel·la o és que realment vivia una vida novel·lesca, però el cas és que ben aviat en Joan Daniel em va confessar que volia ser escriptor.

Una setmana després, el mecanoscrit de Les Rambles de Saigon era a la meva "chambre de bonne" de la Rue Gay Lussac. Feia més de set-centes pàgines. A la coberta, hi apareixia una figura femenina de bellesa enigmàtica, i em va confessar que, sense haver-hi estat mai, es coneixia el mapa de la ciutat de Saigon molt millor que la mateixa Barcelona. Faltaria a la veritat si digués que me’l vaig llegir tot. Era caòtic, apassionat, molt autobiogràfic, un llibre que venia de molt endins. Amb uns diàlegs sorprenents, a càrrec de militars francesos nord-catalans destacats al París de l’Extrem Orient, amb un discurs històric sobre l’Indo-xina francesa totalment desconegut per un català del Sud, amb una intriga amorosa més o menys sòrdida, més o menys ingènua, em va semblar un llibre ple de malenconia. Però, més enllà de l’impecable rigor històric, més enllà d’un exotisme colonial evident, hi havia alguna cosa fascinant en aquella novel·la. L’amor i la mort, el desig i la violència, "eros" i "tánathos" al capdavall, convivien amb una naturalitat contradictòria. I, després, hi havia una llengua magnètica, una força narrativa esquemàtica que deixava entreveure que Bezsonoff era una magnífic constructor de frases, no de frases buides o purament literàries, sinó de frases que pesen, que responen a veritats, primeres frases de novel·les (en Bezsonoff n’és un especialista) que atrapen el lector perquè l’interpel·len, potser irònicament.

Quan ens vam tornar a trobar, en Joan Daniel em va demanar, circumspecte: "Veredicte?". No vaig gosar dir res. Cinc anys més tard, Les Rambles de Saigon es van publicar a Perpinyà. El llibre s’havia aprimat, feia 179 pàgines, i va ser el primer dels, fins ara, vuit que ha publicat. Gairebé tants com amors i desamors. Una bona prova que no totes les il·lusions es van perdre.

Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és un autor reconegut sobretot sobretot des del 2002, quan va començar a publicar a l’editorial barcelonina Empúries, on han aparegut quatre llibres seus, tres novel·les i un llibre sobre la branca russa de la seva família. Abans de desembarcar a Empúries havia publicat uns quants llibres amb l’editorial El Trabucaire, que malauradament no són gaire coneguts fora del Rosselló.

Al marge de circumstàncies editorials, Bezsonoff ha publicat vuit llibres que tenen uns quants trets en comú. En primer lloc, la investigació. No debades l’autor ha reconegut en més d’una ocasió que ell no llegeix, sinó que es documenta. Els seus llibres estan situats a Rússia, a la Narbona de començaments de segle XX, a la Barcelona de la Gran Guerra, a la Indo-xina dels anys cinquanta o a l’Orà als anys seixanta, sempre amb la riquesa de detalls que trobem a les autobiografies.

Però Bezsonoff no es limita a ficcionar fets coneguts, sinó que s’ha especialitzat a visitar els recolzes més amagats de la història. A les seves novel·les, gairebé sempre hi és present la guerra, potser perquè, com diu un dels seus personatges, "la guerra és l’única aventura del nostre temps". Però al costat dels actes de violència il·legítima, el lector no hi trobarà una condemna moral explícita; Bezsonoff més aviat els contempla des d’una distància higiènica molt característica. Així, escriu que una bomba "va alleujar d'un membre dotze persones", o que un personatge "per consolar-se, torturava malenconiosament." O també: "L'endemà, un helicòpter llançava el cadàver dins la badia d'Alger. Una de les més belles del món. No podria queixar-se el difunt."

Tot i que a vegades la investigació és purament introspectiva --com en el cas del llibre Les dones de paper--, els seus llibres més coneguts són la plasmació literaturitzada d’investigacions diguem-ne externes. La Història s’encarrega de posar-hi la guerra, i l’autor hi afegeix l’amor, que sempre resulta tràgic. Aquesta combinació d’amor i de mort, de dones que donen la vida i d’homes que la treuen, no és nova; ans al contrari, ja que la trobem a la història fundacional de la ficció europea: Tristany i Isolda.

L’estil de Bezsonoff es caracteritza per l’estilització de l’oralitat. Parteix d’un català enriquit pel rossellonès, i aleshores el sotmet a la doble fèrula de l’estàndard fabrià i de la sensibilitat literària. Com a carceller, però, Bezsonoff és benèvol, ja que a cada pàgina deixa que s’escapi -- per exigències del guió-- algun dialectalisme, de vegades empordanès. El resultat és una oralitat escorada cap a la lírica. En ocasions, Bezsonoff es capté com un poeta –més concretament, com un poeta eròtic. No es pot excloure que a mig paràgraf aparegui un alexandrí: "Sempre un ventijol hi raspa el meu enyor", "El clàxon els servia d'apèndix a la veu".

Com a estilista, Bezsonoff no cansa el lector perquè es comporta com un autor de guerrilla: en comptes de desplegar els recursos en columnes d’atac, en comptes d’assetjar un tema fins que està exhaurit, prefereix fer incursions i retrocedir, atacar amb intensitat per fugir tot seguit com si li fes vergonya ser massa literari. Bezsonoff, que és un autor classicista, estima la velocitat, però no com Marinetti, sinó com Pollock: no s’entreté en detalls, sinó que amolla verbs i adjectius, intercala versos i cançons amb la mateixa energia amb què el pintor americà llançava pinzellades. Els seus personatges viuen amb intensitat, parlen amb brillantor i viatgen amb avidesa. Estimen el llenguatge ni que siguin sicaris. No és estrany que als seus llibres hi abundin els aforismes: "La filosofia espanyola és equiparable amb la gastronomia de Londres".

El resultat és un estil perfectament identificable. No hi ha cap altre autor català que s’endinsi en la violència amb el lirisme de Sam Peckinpah, que revisi amb vehemència el passat, que rescati amb delicadesa escenaris oblidats de la història i de la literatura. De La guerra dels cornuts extraiem aquesta descripció que pot servir de compendi del que hem escrit: "Magre, d’una blancor de bidet en un bordell ben cuidat, parlava papissot amb una veu feble, que mirava de fer interessant. Malgrat les observacions repetides del cònsol, saludava la gent un cop cada cinc i, quan ho feia, escopinyava un bonjour com un filament de llegum encastat en una dent. Reia amb un pinyol que me’l feia encara més antipàtic. Inculte, sense cap humor, calorós com una serp, en Tisseyre era la persona ideal per codificar missatges secrets."

                                       Vicenç Pagès Jordà

  El 1997, es va celebrar el centenari de la publicació del Poema del Roine, la darrera gran epopeia de Frederic Mistral. Hom va commemorar tamb‚ el centenari d'una altra obra, quasi homònima, El Roine de mossèn Moutier ( 1831.1903). S'organitzà un col·loqui a Monteleimar sobre aquest escriptor desconegut. L'estiu passat, la secció del Delfinat de l'Institut d'Estudis Occitans va publicar aquesta miscelúl…nia. Us en recomani la lectura. Fa molts anys que tinc una fal·lera per a la vall del Roine i més precisament per als límits, com més va més teòrics ai las, entre la llengua d'oc i les terres d'oil, ja que els anomenats parlars franco-provençals temps hi ha que no passen d'una mera anècdota. Amb una abnegació i una visió premonitòria de la llengua d'oc, mossèn Louis Moutier va crear una secció dromenca ( m'aventuri amb aquesta catalanització d'aquest gentilici occità per designar el departament del Droma...) del Felibritge. El nostre capellà ja proposava una ortografia calcada en la grafia dels trobadors, adaptable a tots els parlars d'oc, i molt propera així a la tradició ortogràfica catalana.

Malgrat els seus mèrits, ningú, després de la mort de Mistral que tant l'apreciava, no li va fer cas. Ni l'Enciclopèdia Catalana ni cap manual de literatura occitana l'al·ludeixen. S'ha de reconèixer que, malgrat la seua bona voluntat, mossèn Louis Moutier no era pas un bon escriptor. Si no heu nascut als voltants de Valença del Roine, els seus poemes, els seus contes, llevat d'un interès lingüístic i " arqueològic " no presenten cap al·licient. Ara bé, admiri molt el lingüista. Quantes vegades he consultat la seua gramàtica dels parlars provençals de la vall del riu Droma! És un escàndol que aquesta obra mai no s'hagi tornat a editar quan veus tantes porqueries a les llibreries i els sous que l'Educació Nacional esmerça publicant tants textos inútils...Al fons d'uns calaixos de la biblioteca de Valença dormia un diccionari complet de la varietat vivaro-alpina de la llengua bessona que l’Institut d’Estudis Occitans va publicar fa dos anys. Aquest diccionari ha suscitat els elogis de Frederic Mistral i Walther von Warturg. Després de cent anys d'oblit, comencen a valorar, per fi, l'obra del bon mossèn, que jo també volia saludar avui al meu petit nivell...

Magazín informatiu de referència pel rigor periodístic, la proximitat, l'actualitat internacional i l'anàlisi de tot el que passa i de per què passa. Explicat a través de diversos formats i registres: tertúlies, entrevistes, participació dels oients, seccions i col·laboradors. I a tres quarts d’onze, l'espai 'Fet a posta', on els oients intercanvien experiències.

Dirigeix i presenta: Neus Bonet.

L’informatiu, amb connexions amb les delegacions i els corresponsals de Catalunya Ràdio i entrevistes breus telefòniques vinculades a l'actualitat. Entrevista al director del Servei Català de Trànsit, Josep Pèrez Moya (08:45 h). Tertúlia d’actualitat amb Agustí Colomines, Gemma Lienas i Antoni Dalmau (09:00 h). La participació dels oients: xat, correus electrònics, trucades i ‘El faristol’ (09:30 h). ‘Lecturàlia’ i ‘Superenigmàrius’, amb Màrius Serra (10:10 h); el llibre llegit d’avui: Una educació francesa, de Joan-Daniel Bezsonoff

El primer llibre, que recordi haver llegit, és, com molts mainatges de la meua generació, Les lettres de mon moulin d'Alphonse Daudet. Durant tota la seua vida, aquest escriptor, segons la fórmula divertida d'Yvan Audouard, va fer creure als provençals que era de Par¡s, als parisencs que venia de Provença mentre que procedia de Nimes...Encara recordi aquest volum, gastat pels anys i tantes lectures, de la col·lecció Le livre de poche que les gasolineres Elf regalaven amb Le grand Meaulnes d'Alain Fournier. Vaig conèixer, doncs, l'existència de Frederic Mistral d'hora.

Durant molts anys, el vaig admirar pel seu combat en favor de la llengua provençal (sinònim de llengua d'oc per ell) sense haver-lo llegit mai. Vaig descobrir la seua obra llegint mes avui no parlaré pas de l'obra literària del mestre sinó del seu diccionari Lou tresor dóu Felibritge. Si no teniu la sort de posseir-lo (és caret com tots els diccionaris...) el podreu consultar a l'arxiu departamental. Malgrat les meues observacions repetides, no el trobareu a cap altra biblioteca perpinyanesa. A desgrat del pas dels anys, dels progressos de la lexicografia, aquest diccionari, lloat per Joan Coromines, aplega una bona part de totes les variants dialectals de la llengua occitana, del gascó al provençal passant pel Llenguadoc i el Llemosí. Aquesta obra constitueix encara el millor diccionari de la llengua d'oc. El consulti regularment i, cada cop, es renova la festa. Amb els reproverbis gustosos, les expressions del terrer tan poètiques, la lletra de les cançons oblidades, les citacions dels trobadors i dels felibres, tot un món reviu. Llevat d'un sentimentalisme que denunciavi a una crònica precedent, quin interès pot tenir aquest llibre pels catalans? Exagerant un bri, us diré que la immensa majoria dels dialectalismes del català septentrional són occitanismes.

Ara que es parla tant dels càtars i d'Occitània, no seria hora d'incorporar, un cop per sempre, aquests occitanismes multiseculars al diccionari normatiu on pul·lulen tantes castellanades? La major part del nostre lèxic ve inventoriada al Tresor. La seua absència de les nostres biblioteques és, per tant, més que sorprenent, escandalosa.

    Sempre m'ha agradat Besiers. Em fa pena que, com a Narbona, tants catalans del nord o del sud hi passin sense parar-hi. Des de la meua adolescència, jo faig festa quan en tinc ganes. Així, he dividit l'any amb les meves celebracions personals desinteressant-me de les festes religioses, republicanes, franceses o catalanes. Quan comença la primavera, pugi a Montoliu, el poble dels llibres a dintre de la Muntanya Negra, a prop de Carcassona. Per l'agost, me'n vaig a Prada. Pel setembre, cap al cap d'Agde. Mes, la festa personal que m'agrada més és de dinar a Besiers a casa d'uns amics qualques dies abans de la "rentrada". És un petit consol de no res...M'agrada tant aquesta ciutat que hi he situat l'acció principal de Les amnèsies de Déu i un capítol de La revolta dels geperuts. Allí, recordi, amb enyorer, l'època feliç en què escrivia la meva novel·la.

Quan no recorria els carrers de Narbona a la recerca de l'ànima de la ciutat i no fullejava vells papers als arxius muncipals, me n'anava al CIDO, possiblement la millor biblioteca pública de llengua d'oc. Hi trobareu gairebé tots els llibres editats en occità. El personal hi és molt competent, amable i servicial, raresa a les biblioteques actuals. En condicions ideals, a un lloc alhora cèntric i discret, on no s'ha de suportar el brogit de la vida moderna i la incompetència del personal, podeu anar descobrint tresors. Hi he passat hores de delícia ensumant els clàssics de la llengua bessona. Quan m'embafen tantes lectures, em plau de caminar a la ventura pels carrers de Besiers. Visiti les llibreries. Somniï davant les agències de viatges. Llurqui els aparadors de les pastisseries. Llegeixi els menus dels restaurants, sol. Recordi el pollastre de xicolata que havia regalat a la dona que estimava i em sembla que la vida és bonica, malgrat tot...

 Malgrat la llegenda, el mariscal Joffre era una nul·litat militar segons tots els historiadors moderns. Autor del pla de defensa que va desembocar en l'ocupació de tots els departaments del nord de França, Joffre va desaprovar la iniciativa del general Gallieni, defensor de la guarnició de París. El vell Gallieni, contra totes les regles militars vigents en aquella època, havia llançat una ofensiva partint de la ciutat que li calia de defendre. Aquella gosadia genial va permetre a l'exèrcit francès de guanyar la primera batalla del Marne que va salvar França d'una nova derrota.

Sense entrar en detalls, citarem l'opinió dels polítics de l'època sobre l'heroi nacional. Clemenceau pensava " Le général en chef est un criminel..." Quan el van promoure a la dignitat de mariscal per destituir-lo, Aristide Briand havia declarat " Je vais lui mettre un bâton de maréchal dans la gueule..."

Pel que fa a la catalanitat del mariscal, podem afirmar que no va passar mai de testimonial. Al mariscal li agradava d'enraonar en llengua nostra als soldats del Rosselló però res més. " Quan trobava un català s'expressava sempre en la parla ( ell en diu " patois"!! ) del seu país. A tots els parlava del pare i de la mare. Quantes llàgrimes no es vessaven després de tan dolces paraules! (...) Pel que fa a la pronúncia, palesà sempre, en parlar francès, un fort " accent català . " ( Joan Garrabou, Joffre, pàgina 33 i sq ) Pronunciava, per exemple, ann outre per en outre; infannterie per infanterie. " Val la pena de citar la fi del seu discurs als Jocs Florals del 1920 a Barcelona.

" Antes d'acabar, vos diré en català del Rosselló, que és germà del vostre, tota la regoneixença ( sic ) que tinc per la rebuda que m'heu fet. " Per a emplegar la terminologia actual, Joffre era un secessionista. Notem que la seua tomba no es troba pas en terra catalana sinó a França endins...Segons l'encertada fórmula de Pere Verdaguer " Josep Joffre, pel seu paper en el conflicte nacional francès, ha contribuït a l'adhesió cada vegada més completa de la població rossellonesa a la idea d'un destí francès. " El mariscal Joffre i Francesc Aragó, igual que l'Arthur Conte o l'Annie Pujol ara, palesen un exemple de reeixida exemplar pels nord-catalans.

A l'època de Joffre, la llengua no era pas ferida de mort però els catalans es van convèncer, a causa de l'ajut poderós de l'ordre republicà, que la coneixença del català constituia un pes per un destí nacional, una integració dins la vida francesa. En coneixem els resultats actuals. Els joves de Saint-Cyp, Cabès i Fontpé escolten els mateixos discos que a Nova York o Berlín, s'interessen més per la Loana que la Maria de la Pau Janer i aplaudeixen més en Zidane que en Pep Guardiola...

    Fa massa temps que no he evocat els temps gloriosos de la televisió de la meua infància. Us parlaré avui d'una sèrie britànica que potser recordeu: Colditz emesa cap al 1975 amb David Mac Callum i Robert Wagner. Aquesta era una sèrie remarcable com moltes produccions de la BBC d'aquella època. Fa que no heu pas oblidat The avengers ( Chapeau melon et bottes de cuir. Per la meua part, m'estimava més la Tara King àlies Linda Thorson. I vosaltres? ), Amicalement vôtre ( quina sintonia! ) ni Le Prisonnier ( per cert, si heu capit totes les subtilitats del darrer episodi, escriviu-me…

Si no vaig errat, Colditz va constar de tretze episodis, inspirats de les memòries del comandant anglès Patrick Reid . Colditz, castell de Saxònia als voltants de Leipzig, constituia la universitat de l'evasió de la segona guerra mundial, un club internacional on admetien només els oficials aliats amb tres o quatre evasions com a lletres de noblesa. Encara recordi la tràgica història de l'oficial anglès el qual, a força de simular la follia, havia acabat boig de debò, així com els dos darrers episodis, seguits per un debat als Dossiers de l'Écran ja saludats aquí, que explicaven la increïble invasió del comandant Reid...La cosa és prou rara perquè la senyali. Els militars francesos es van cobrir de glòria a Colditz i detenen el rècord d'evasions. L'un d'ells s'havia disfressat de dona i l'altre havia construït un planador. Potser us interessarà de comparar el llibre de l'anglès amb el relat del sots-tinent francès Maxime Guenet . Llurs versions dels fets se completen, es precisen mutuament i poques vegades se contradiuen. Tant se valdria...Els presoners de Colditz van palesar tanta imaginació i tanta intel·ligència com llurs pares de la primera guerra mundial evocats en l'extraordinària Grande Illusion de Jean Renoir ( el millor film del món per Woody Allen ) A l'hora de tantes " " redifusions " i joanpeirefoucautades inútils, potser seria hora que fessin de nou aquesta sèrie tants anys després.