VEF Blog

BEZSONOFF, LA GRAN IL·LUSIÓ

Xavier Pla

Vaig conèixer en Joan Daniel Bezsonoff la primavera de 1991. Llavors, vivíem a París, estàvem més prims i transportàvem un bon feix d’il·lusions. Al Centre d’Estudis Catalans de la Sorbona, un edifici inflat com una panxa de balena al bell mig del barri del Marais, s’hi reunia, als vespres, una gent diversa i acolorida per aprendre una mica de català. Hi quedaven, encara, alguns exiliats catalans, revellits, entranyables, tots enamorats de la ciutat de la Llum i amb una visió molt plàstica i idealitzada de Catalunya. A les classes, hi apareixen, de tant en tant, ésser singulars, com un físic japonès que volia aprendre la llengua de Gaudí, alguns tristos occitanistes, una senyora belga, gran i elegant, que havia estat alumna de Josep Carner i que passava mig any a Eivissa...

Però el grup més nombrós i sorollós era el dels catalans del Nord. Allà hi vaig fer grans descobriments. Una dona de Perpinyà es va sorprendre de saber que la tramuntana "també" arribava a l’Empordà. Ella no havia anat mai a "Espanya". Un home amable de Cotlliure escrivia peces de teatre i ho explicava a un altre, que havia hagut de deixar el seu estimat Sant Feliu de Guíxols, vila de tapers, a la infantesa. Un senyor gran de Cànoes parlava el català més pur que he sentit mai. Molts eren o havien estat funcionaris, tots se sentien sardanistes, eren baladrers i em parlaven de boles de picolat i de cargolades... Els catalans del Nord compartien un gran acomplexament sentimental davant de la França jacobina i, per a molts d’ells, aquella hora setmanal era una mena de venjança contra... contra no se sabia gaire què.

Un dimecres, abans de marxar, vaig començar una conversa que no s’ha acabat mai més amb en Joan Daniel Bezsonoff. Em va impressionar saber que venia expressament amb tren des de Beauvais, on feia de professor de literatura francesa en un lycée. Recordo que ens vam entendre de seguida: tots dos llegíem Flaubert i Proust amb fruïció i la ciutat de París, la vinculàvem als poemes de Baudelaire. Era un enamorat de Josep Pla i d’Incerta glòria, s’havia entusiasmat amb La Regenta i reivindicava el nom d’un català del Nord que a mi em feia tremolar: Robert Brasillach.

Vam quedar per anar a passejar una tarda per la freda ciutat que en acollia. Com uns flâneurs xerraires, amants d’Albert Camus i de les llibreries, dels aparadors de roba de luxe i de les noies que s’hi reflectien als vidres, travessàvem de pressa el Sena per anar a admirar la façana de Notre-Dame. Només ens aturàvem a menjar un "phare breton" en alguna pastisseria del barri o a contemplar les cartes acolorides dels restaurants vietnamites. Amb en Joan Daniel, la conversa s’entaulava sempre de manera ràpida i xarbotada, plena de bromes i d’unes quantes malícies sense mala fe, i aviat desbordava per tots cantons, de la literatura a la ciutat, de la ciutat al menjar, i del menjar a la gent i de la gent als misteris de l’amor i al sexe. Encara que no ho sembli, és un enamorat de la realitat, de la bellesa del món i, per això mateix, un apassionat trist, un hedonista de riallada pantagruèlica sempre disposat, davant d’un bon got de vi, a recitar Quevedo o Mistral, a cantar Luis Mariano o Frank Sinatra, a imitar Jean Gabin, com per calmar els dolors de la vida. No vaig arribar a saber mai si vivia la seva vida com una novel·la o és que realment vivia una vida novel·lesca, però el cas és que ben aviat en Joan Daniel em va confessar que volia ser escriptor.

Una setmana després, el mecanoscrit de Les Rambles de Saigon era a la meva "chambre de bonne" de la Rue Gay Lussac. Feia més de set-centes pàgines. A la coberta, hi apareixia una figura femenina de bellesa enigmàtica, i em va confessar que, sense haver-hi estat mai, es coneixia el mapa de la ciutat de Saigon molt millor que la mateixa Barcelona. Faltaria a la veritat si digués que me’l vaig llegir tot. Era caòtic, apassionat, molt autobiogràfic, un llibre que venia de molt endins. Amb uns diàlegs sorprenents, a càrrec de militars francesos nord-catalans destacats al París de l’Extrem Orient, amb un discurs històric sobre l’Indo-xina francesa totalment desconegut per un català del Sud, amb una intriga amorosa més o menys sòrdida, més o menys ingènua, em va semblar un llibre ple de malenconia. Però, més enllà de l’impecable rigor històric, més enllà d’un exotisme colonial evident, hi havia alguna cosa fascinant en aquella novel·la. L’amor i la mort, el desig i la violència, "eros" i "tánathos" al capdavall, convivien amb una naturalitat contradictòria. I, després, hi havia una llengua magnètica, una força narrativa esquemàtica que deixava entreveure que Bezsonoff era una magnífic constructor de frases, no de frases buides o purament literàries, sinó de frases que pesen, que responen a veritats, primeres frases de novel·les (en Bezsonoff n’és un especialista) que atrapen el lector perquè l’interpel·len, potser irònicament.

Quan ens vam tornar a trobar, en Joan Daniel em va demanar, circumspecte: "Veredicte?". No vaig gosar dir res. Cinc anys més tard, Les Rambles de Saigon es van publicar a Perpinyà. El llibre s’havia aprimat, feia 179 pàgines, i va ser el primer dels, fins ara, vuit que ha publicat. Gairebé tants com amors i desamors. Una bona prova que no totes les il·lusions es van perdre.

Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és un autor reconegut sobretot sobretot des del 2002, quan va començar a publicar a l’editorial barcelonina Empúries, on han aparegut quatre llibres seus, tres novel·les i un llibre sobre la branca russa de la seva família. Abans de desembarcar a Empúries havia publicat uns quants llibres amb l’editorial El Trabucaire, que malauradament no són gaire coneguts fora del Rosselló.

Al marge de circumstàncies editorials, Bezsonoff ha publicat vuit llibres que tenen uns quants trets en comú. En primer lloc, la investigació. No debades l’autor ha reconegut en més d’una ocasió que ell no llegeix, sinó que es documenta. Els seus llibres estan situats a Rússia, a la Narbona de començaments de segle XX, a la Barcelona de la Gran Guerra, a la Indo-xina dels anys cinquanta o a l’Orà als anys seixanta, sempre amb la riquesa de detalls que trobem a les autobiografies.

Però Bezsonoff no es limita a ficcionar fets coneguts, sinó que s’ha especialitzat a visitar els recolzes més amagats de la història. A les seves novel·les, gairebé sempre hi és present la guerra, potser perquè, com diu un dels seus personatges, "la guerra és l’única aventura del nostre temps". Però al costat dels actes de violència il·legítima, el lector no hi trobarà una condemna moral explícita; Bezsonoff més aviat els contempla des d’una distància higiènica molt característica. Així, escriu que una bomba "va alleujar d'un membre dotze persones", o que un personatge "per consolar-se, torturava malenconiosament." O també: "L'endemà, un helicòpter llançava el cadàver dins la badia d'Alger. Una de les més belles del món. No podria queixar-se el difunt."

Tot i que a vegades la investigació és purament introspectiva --com en el cas del llibre Les dones de paper--, els seus llibres més coneguts són la plasmació literaturitzada d’investigacions diguem-ne externes. La Història s’encarrega de posar-hi la guerra, i l’autor hi afegeix l’amor, que sempre resulta tràgic. Aquesta combinació d’amor i de mort, de dones que donen la vida i d’homes que la treuen, no és nova; ans al contrari, ja que la trobem a la història fundacional de la ficció europea: Tristany i Isolda.

L’estil de Bezsonoff es caracteritza per l’estilització de l’oralitat. Parteix d’un català enriquit pel rossellonès, i aleshores el sotmet a la doble fèrula de l’estàndard fabrià i de la sensibilitat literària. Com a carceller, però, Bezsonoff és benèvol, ja que a cada pàgina deixa que s’escapi -- per exigències del guió-- algun dialectalisme, de vegades empordanès. El resultat és una oralitat escorada cap a la lírica. En ocasions, Bezsonoff es capté com un poeta –més concretament, com un poeta eròtic. No es pot excloure que a mig paràgraf aparegui un alexandrí: "Sempre un ventijol hi raspa el meu enyor", "El clàxon els servia d'apèndix a la veu".

Com a estilista, Bezsonoff no cansa el lector perquè es comporta com un autor de guerrilla: en comptes de desplegar els recursos en columnes d’atac, en comptes d’assetjar un tema fins que està exhaurit, prefereix fer incursions i retrocedir, atacar amb intensitat per fugir tot seguit com si li fes vergonya ser massa literari. Bezsonoff, que és un autor classicista, estima la velocitat, però no com Marinetti, sinó com Pollock: no s’entreté en detalls, sinó que amolla verbs i adjectius, intercala versos i cançons amb la mateixa energia amb què el pintor americà llançava pinzellades. Els seus personatges viuen amb intensitat, parlen amb brillantor i viatgen amb avidesa. Estimen el llenguatge ni que siguin sicaris. No és estrany que als seus llibres hi abundin els aforismes: "La filosofia espanyola és equiparable amb la gastronomia de Londres".

El resultat és un estil perfectament identificable. No hi ha cap altre autor català que s’endinsi en la violència amb el lirisme de Sam Peckinpah, que revisi amb vehemència el passat, que rescati amb delicadesa escenaris oblidats de la història i de la literatura. De La guerra dels cornuts extraiem aquesta descripció que pot servir de compendi del que hem escrit: "Magre, d’una blancor de bidet en un bordell ben cuidat, parlava papissot amb una veu feble, que mirava de fer interessant. Malgrat les observacions repetides del cònsol, saludava la gent un cop cada cinc i, quan ho feia, escopinyava un bonjour com un filament de llegum encastat en una dent. Reia amb un pinyol que me’l feia encara més antipàtic. Inculte, sense cap humor, calorós com una serp, en Tisseyre era la persona ideal per codificar missatges secrets."

                                       Vicenç Pagès Jordà