VEF Blog

Ressenyada publicada al Temps 

Berenice

Jean Racine

Editorial Adesiara

Traducció d’Albert Mestres

Martorell, 2008

              En el fons, haig de confessar que potser m’hauria agradat d’ésser espanyol a falta d’haver nascut ciutadà d’una Catalunya lliure. Em consoli de tenir la ciutadania francesa llegint L’educació sentimental de Flaubert sense esforç, escoltant les cançons de Jacques Brel i assaborint els estirabots de Louis Jouvet. El gran actor, potser el més gran actor francès amb Jean Gabin i Pierre Fresnay, feia vacances a Biarritz quan una dama va envestir-lo. Volia que el mestre sentís com la nina recitava els clàssics del repertori. La damisel·la balbucejà la gran tirada de Phèdre : ‘ Je le vis, je rougis, je pâlis, à sa vue’ En Jouvet, amb els seus ulls de lluç de riu i la dicció de miner jubilat, la va interrompre ‘ Que ja has cardat, nina ? ‘ Mestre, és una infant’ respongué la mare ‘ Senyora,  si ella no ha cardat, no ha entès res a Racine…’ Així de clar.

Quan tenia quinze anys i només coneixia de les dones allò que ensenyaven els catàlegs de La Redoute i les publicitats de la televisió, Racine m’avorria molt. L’he tornat a llegir, trenta anys després i les meues prevencions juvenils han caigut. Com tantes il·lusions. Diguin el que diguin, la plaça Vendôme, Versalles, els jardins i tots aquells talents m’infonen respecte. Chapeau bas !

Fa cinc anys que Tit estima Berenice, reina de Palestina, que l'ha seguit a Roma. El Senat s’oposa a aquesta unió amb una reina estrangera. Tit decideix acatar la decisió dels senadors i s’acomiada de l’estimada en una escena, que constitueix un cim de la literatura francesa i, diguem-ho, mundial. L’entrevista nocturna de don Rodrigo i Ximena en Le Cid de Pierre Corneille i els adéus de Berenice sonen com la novena simfonia dels amants. Amb el seu lirisme jansenista, Berenice és el poema de la renúncia. Un elogi masoquista de la conformació com La princesa de Clèves o, més tard, Dominique d’Eugène Fromentin. Tit i Berenice trobaran moltes alegries en la maceració. Sentim, sobretot en el darrer acte, la tendra melodia de les ànimes ferides. ‘ Pour jamais ! Ah ! Seigneur, songez-vous en vous même | Combien ce mot cruel est affreux quand on aime ? | Dans un mois, dans un an, combien souffrirons-nous ‘ Presoner a Clairvaux, Lucien Rebatet escrivia al seu amic Pierre-Antoine Cousteau a propòsit de Racine ‘ Els estrangers que l’han llegit en anglès o en alemany no hi han vist res. És un producte del terrer que cal tastar sobre el terreny, com alguns vins delicats’ Discrepem ! La música de Racine, amb totes les seues convencions , roman la més natural de tota la tragèdia clàssica francesa. Andròmaca, Hermíone, Berenice, Fedra són dones de debò i no ombres delicioses.

Amb la melangia de les millors notes de Chopin, els versos de Racine, àgils i translúcids, misteriosos com una aigua morta, creen un món tràgic i bell. Un món de patiments. Inútilment perfumat, meditatiu, forjat en una llengua incisiva i límpida. Una llengua perfecta. Perfecta com un matí d’hivern.

Mentre hi hagi amants separats pels malentesos de la vida i espectadors que plorin al final de Breu encontre, Tit i Berenice restaran l’expressió de l’amor universal.