VEF Blog

Publicat a Descobrir Catalunya

    Fa molts anys, tenia problemes econòmics com tots els prínceps russos exiliats, problemes econòmics agreujats per una pena d’amor. Per salvar-me de la bancarrota i del deshonor, havia acceptat de donar classes de literatura francesa a adolescents molt malalts. La meva nova escola era el Centre Bouffard-Vercelli. Aquest centre de recuperació, situat en un roquisser roig a l’entrada nord de Cervera, acull les víctimes d’accidents. Al primer pis es troben els malalts sense gravetat que se’n sortiran sense gaire seqüeles. Al segon, la cosa es complica. Hi instal·len les víctimes d’accidents greus. M’estimi més no parlar del tercer pis… La primera vegada que vaig anar a veure en Virgile feia un temps rúfol. M’havien explicat que el pobre noi havia jugat a rugbi fins el dia que va sortir de l’estadi paralitzat. Ara, només podia obrir la boca i els ulls. Tota la resta del cos era inerta. Els nervis no li servien de res. Totalment dependent dels altres. No podia ni mastegar ni mocar-se. Cervera és a una horassa de cotxe de Perpinyà i no sabia com reaccionaria davant d’aquest noi. A Cotlliure la mar ja no blavejava. Era grisa i bonica com la vida. Trista, sense cap vela a l’horitzó. Pensava en la meva estimada que m’havia deixat sense explicació. A Portvendres, que unia la metròpoli als departaments francesos d’Algèria, tot recorda el passat colonial. Els barris de dalt semblen un petit Télemly, el barri de les vil·les "  chic "  d’Alger, a dalt de les facultats i de les palmeres del Boulevard Saint-Saëns. Els vells pescadors de Portvendres vénen sovint d’Orà o d’Arzew que van deixar quan Algèria va accedir a la independència. A vegades parlen el valencià heretat dels seus avis que s’ha barrejat amb la variant septentrional del català. Pronuncien "  el bolanger "   i no " al bulangé " com nosaltres. Per mantenir la ficció de l’Algèria perduda, el monument de Sidi-Ferruch, repatriat també el 1962, vetlla en el port. A partir d’aquest testimoni irrisori, la carretera es fa escabrosa, remingoleja que diuen al Rosselló. El camí gira i gira tant que no tens temps d’admirar el panorama com s’ho mereix. Aquell dia, jo no feia turisme. M’esperava un nou alumne. Em va acollir amb un somriure sense poder tocar-me la mà. Tenia els ulls blaus, d'un blau vivíssim com la mar quan està ben humorada…En Virgile no es planyia mai. De què hauria servit? Els altres pacients, davant tant de coratge, sovint els venien a fer companyia, alhora entristits de veure'l així i content de ser només hemiplègics o mancs. En Virgile somreia i demanava als seus amics que li llegissin les revistes de rugbi. Quan se sentia massa desanimat, volia que el deixessin sol i s'abandonava a la desesperança. Una desesperança digna, normal i humana ja que els seus ulls encara secretaven llàgrimes. Aquest noi, tan digne, m’havia ajudat a estimar millor la vida.