VEF Blog

Article publicat al Punt, edició de Girona

Sembla que la nova moda dels diaris de París sigui de denunciar, quaranta anys després, la tortura que l'exèrcit francès va practicara Algèria durant la guerra d'independència del 1954 fins al 1962. N'he parlat amb l'Omar, un amic algerià fill d'un oficial de l'ALN ( Exèrcit Nacional d'Alliberament ). M'ha dit senzillament:

" C'est du bavardage! " ja que la llei d'amnistia del 1966 priva d'inculpar els oficials i els polítics francesos responsables de crims de guerra. L'Omar parla de crims contra la humanitat. Jo, però, no hi estic d'acord del tot. Pensi més aviat que uns militars francesos van cometre crims de guerra. No crec que l'estat francès tingués la voluntat d'exterminar el poble algerià en pes. Tota aquesta campanya per denunciar la tortura a Algèria, no l'entenc. La tortura durant aquesta guerra és el secret de l'ametller. Fa temps que tothom pot assabentar-se del que va passar gràcies a les obres d'Henri Alleg, Yves Courrière, Jules Roy i tants altres. Dubti que l'obertura (necessària, no cal dir-ho) dels arxius serveixi gaire. M'imagini que cap oficial, responsable d'atrocitats, no va consignar-ho al diari de marxa del regiment...Naturalment, els periodistes francesos mai no es refereixen al context històric. Durant l'anomenada batalla d'Alger en què l'eliminació física s'havia convertit en indústria, els botxins francesos miraven d'arrestar els terroristes del FLN ( Front d'Alliberament Nacional ) que mataven més algerians que francesos al cafès, a les parades d'autobús, als dàncings. Els atemptats horribles del FLN no justificaven de cap manera l'ús de la tortura, que fereix la integritat de la persona humana, però permeten d'explicar-la. Tret d'un percentatge inherent i massa elevat de sàdics, els militars francesos a Algèria no torturaven per divertir-se i moblar les nits de solitud quan estaven farts de jugar a la belote. El personal polític democràticament elegit, entre el qual hi havia el futur president François Mitterrand i molts socialistes com Guy Mollet, els havia donat carta blanca i tots els poders per reduir el FLN i salvar l'Algèria francesa fossin quins fossin llurs mitjans. Uns quants comentadors actuals diuen que aquest capteniment era indigne de l'exèrcit de la República, el país dels drets humans, com si aquest hagués d'ésser superior per dret diví als altres exèrcits del món. Si s'estudia la guerra d'Algèria, em sembla que no cal oblidar res. Han de parlar dels crims de l'OAS ( Organització de l'Exèrcit Secret, oposada a la independència) , dels crims de l’FLN i de l'exèrcit francès, dels barbouzes (organització terrorista creada pel govern per a lluitar contra l'OAS), de l'afusellament de la rue d'Isly a Alger , de les matances d'Orà, de la responsabilitat del general De Gaulle en la ratonnade del 1961 (tothom en culpa Maurice Papon oblidant qui era el president de la República llavors...) i en l'atroç fi dels harkis que van creure en la paraula de França. Caldrà denunciar també els crims de la conquesta a partir del 1830, la

repressió dels avalots de Sétif el 1945 així com les tortures que van patir els militants de l'OAS. (Us recomani de mirar el film The day of the Jackal de Fred Zinnemann.) Després de la guerra d'Algèria, hauran de recordar les atrocitats franceses a la Indoxina. Fou el mariscal Jean de Lattre de Tassigny que va estrenar el napalm al Vietnam el 1951, molts anys abans dels americans...En tinc un fart —ho haureu comprès— de la memòria selectiva, de la bona consciència jacobina i de les indignacions tardanes i incompetents. En lloc de parlar tothora del deure de memòria, m'agradaria més que al·ludissin un poc a la política francesa a Nova Caledònia i a Ruanda. Cal que l'estat francès reconegui les seues responsabilitats en les guerres colonials tal com va fer-ho demanant perdó pels crims del govern de Vichy. No vull continuar barrejant-ho tot però potser fóra hora que els nostres amos parisencs qüestionessin també sobre l'eliminació programada de les llengües ètniques de França. Agonitzen en la indiferència general l'occità, el bretó, el flamenc i el nostre català — tots aquells patuesos aliats de la Reacció i del feixisme — i ningú no demana la inculpació per crim contra el patrimoni de la humanitat de personatges com Jean-Pierre Chevènement, el prefecte Bonnet i llurs acòlits d'estar per casa. Els periodistes de la riba esquerra del Sena descobreixen, amb crits de lloques esverades, uns fets descrits a tots els llibres d'història seriosos de molts anys ençà i callen el genocidi cultural perpetrat a hores d'ara.