Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Ressenya de Joan Garí EL TEMPS 22/04/2009
L’educació de l’escriptor
Títol: Una educació francesa
Autor: Joan-Daniel Bezsonoff
L’Avenç, 2009
159 pàgines
Entre les noves veus que han emergit en aquests darrers anys dins la literatura catalana, no m’equivocaré si assenyale Joan-Daniel Bezsonoff com l’autor d’un dels registres sonors més ric i atractiu. Al capdavall, té les dues condicions necessàries per a l’èxit: una història personal a contar i un estil dúctil i plàstic per a fer-ho. És per això, supose, que tots els seus llibres s’assemblen tant. No importa que es tracte de les primeres novel·les publicades gairebé clandestinament per l’editorial Trabucaire (quan només Toni Royo li feia cas) o dels títols més recents, que l’han convertit en un autor de fama. Escriga del que escriga, Bezsonoff sempre escriu d’ell mateix. El seu és un to vitalista i farcit de joie de vivre, però rere aquesta façana batega també –de manera creixent-, com el solatge d’un café turc, un pòsit acusadament melangiós.
Una educació francesa sorgeix com un encàrrec de L’Avenç. El relat s’ha anat construint a la revista mes a mes, i ara s’ha publicat de manera conjunta en forma de llibre. Bezsonoff ens hi adverteix que no ha volgut fer una "autobiografia". En el seu lloc emergeix un continent rescatat a pedaços on els records d’infància de l’autor s’empelten amb la matèria a què pròpiament fa referència el títol. Així, la infància a Briançon s’ajunta amb l’ubèrrim anecdotari de les diferents fites que han marcat l’educació del personatge, les anècdotes escolars, els retrats dels mestres que l’han impactat i també els d’aquells que li van resultar odiosos o indiferents.
Ser educat a França és dur quan u ha d’arribar a la mateixa conclusió que Antoine Argoud: "J’ai honte désormais d’être français. Je ne suis plus qu’un Français administratif". Per a un català, França és ben bé el mateix que l’oceà immens representa per a un nàufrag agafat a una biga de fusta. Contra aquesta evidència, Bezsonoff reacciona en part amb dolor i en part amb ironia: diu que li agrada molt l’espanyol (gairebé tant com als catalanoparlants d’aquesta banda dels Pirineus ens fascina el francés) i que prefereix, a Raimon, Luis Mariano.
En el fons, l’únic que agraeix al sistema republicà és haver-lo posat en contacte amb magnífics professors de literatura. Així, ara que se sent estranger a tot arreu, "l’home que sobra", i que ha arribat a conéixer totes les llengües de França (incloent-hi també el rus del seu avi Mitrofan), podria autoexiliar-se dins els límits d’una biblioteca borgeana. Amb desgana, però, ens confessa també que "tots els llibres recents em deceben". D’aquesta melangia, tanmateix, naix precisament l’impuls per a fer memòria en una doble direcció: per un costat, renovellar el compromís amb la vida: "la lectura d’una bona novel·la; el descobriment d’una nova cançó, la cara d’una nova dona; un nou sí; una posta de sol a la tardor". Per un altre costat, la constatació de la ferida íntima, aquella que motiva l’escriptor i, alhora, l’aclapara absolutament: "Què se n’ha fet de l’entusiasme adolescent a l’època quan passava una nit en blanc per culpa dels Tres mosqueters o d’una novel·la de Pierre Benoit?".
És justament perquè aquest temps no tornarà que l’escriptor ha d’escriure els seus llibres. Perquè l’educació és això: tot allò amb què ens han empapussat meticulosament per a ocultar-nos el caràcter irreversiblement verinós de la vida.
Joan Garí
www.oficidelector.blogspot.com