VEF Blog

Ressenya de Sebastià Benassar

 Diari de Balears, suplement l'espira, 6/10/2007

En el debat que es manté de forma constant en una cultura com la nostra sobre el centre i la perifèria (tant a nivell de creadors com a nivell editorial) i que en bona part és una polèmica inútil exceptuant la seva oportunitat per omplir planes de diari i tertúlies de cafè quan no es troba un tema amb el qual encetar la discussió, hi hem sortit guanyant en un fet: la visibilitat d’alguns autors que resideixen en la perifèria i que han passat a publicar en editorials del centre. Qüestió de quotes? Podria ser, però en el cas de l’autor que ens ocupa, Joan Daniel Bezsonoff és una qüestió de qualitat absoluta, i el seu triomf és la demostració que la bona literatura acaba obtenint resultats –ens n’alegram força, per descomptat, que aquests resultats hagin arribat en plena creativitat de l’autor i no com passa sovint en el nostre país, molts d’anys després, quan ja no hi ha res a fer-.

A "Els taxistes del tsar" l’escriptor català que viu sota administració francesa i que té cognom rus –no sé si a ell li agradaria la definició però acceptem-la- Bezsonoff ens proposa un viatge. Un viatge a l’interior d’un cognom, és a dir, d’uns orígens, i de la relació d’un país tan fascinant com Rússia amb la resta del món, i molt especialment amb la vella Europa. Un viatge, també, a la història de l’encavalcament de dos segles confusos, el XIX i el XX, un viatge a la Primera Guerra Mundial i a la Segona, a la Revolució Russa i a la Catalunya Nord, i un viatge a l’arrel de les paraules, dels sentiments, de les essències. Tot això es pot trobar en aquest llibre de Bezsonoff, que avui per avui és un dels majors tresors que té la narrativa catalana i per tant l’europea.

Amb una prosa àgil però plena de paraules que et reconcilien amb la llengua, de terminacions verbals que ajuden a fer més gran la nostra riquesa lingüística i que tant costen de trobar en els mitjans de comunicació social d’un país que se vol normal, amb una voluntat narrativa i estètica de primer nivell, i amb un gust per l’humor i pel somriure que són un dels principals tresors del llibre, Bezsonoff ens va desgranant el descobriment d’en Mitrofan, el seu avi rus, un personatge del qual se’n parlava ben poc a la seva família i que ell no va conèixer. És doncs, una recerca de les arrels, de tot allò que conforma l’ésser humà, una recerca d’un mateix.

Us haureu adonat que en tot moment he fet servir la paraula llibre i no he entrat en els detalls del gènere. Aquesta és una altra virtut de "Els taxistes del tsar". En algunes de les seves planes flirteja amb la novel·la de major qualitat, per en d’altres endinsar-se pels viaranys de l’assaig, però entès a la manera de Montaigne i no com els tractadistes, que ens volen fer combregar amb rodes de molí i fer-nos creure que els llibres monotemàtics són assaigs. Bezsonoff està sota la mateixa administració que Montaigne, com a mínim a nivell d’escriptura, i si bé hi ha un fil conductor que guia la narració –i que en els dos casos és la natura humana, és necessari tenir-ho ben present- la multiplicitat de les formes i dels recursos és la seva grandesa. Bezsonoff ha fet de la hibridació un gènere i se n’ha assortit tant bé que si no fos pel cognom de difícil pronúncia ens hauríem d’inventar un terme que a la seva arrel contingués aquesta essència russa del català del Nord.

Aquesta és una obra deliciosa perquè ens incita a pensar, i això és el millor que es pot dir d’una obra narrativa. Ens exposa els fets, s’hi implica, però ens aporta diferents perspectives perquè poguem jutjar per nosaltres mateixos. Al final, i com era d’esperar, els lectors no estam gens interessats per saber la història d’en Mitrofan, sinó que estam interessats per descobrir la història d’en Joan Daniel a la recerca d’en Mitrofan. L’home del passat és una excusa per conèixer l’home del present, per saber com es mou, com investiga, com respira, com s’emociona amb cada nova troballa, com avança en el seu coneixement del rus, com s’entrabanca, com s’enamora, com viu i com triomfa. Perquè aquesta és la història d’un triomf. És la mostra perfecta de com en Bezsonoff ha anat a la recerca de la seva part russa per trobar una de les proses més polides i perfectes en català. D’acord, per ventura no era la recerca inicial, però Déu n’hi dó amb el tresor que tenim els lectors.