Quan llegim una novel·la, la intriga i l'habilitat en el ritme són alguns dels factors que provoquen l'inici d'un joc de complicitat i d'interessos entre la persona que escriu i la que llegeix. Moltes vegades, un dels atractius que té una narració és aconseguir que els lectors comencin a imaginar-se, a preveure quin serà el desenllaç que l'autor ha preparat. Les produccions que actualment classifiquem dins del gènere novel·la històrica tenen dues menes d'encant. D'una banda, la recreació de fets històrics reals i, d'una altra, la inventiva de la persona que crea un guió per a una història imaginària paral·lela. Així doncs, aquests trets -complicitat, realitat històrica i imaginació- són els que l'autor nord-català de La presonera d'Alger, Joan-Daniel Bezsonoff, utilitza per publicar la seva primera obra al Principat.
Daniel Valls és el protagonista d'aquesta història. És un personatge que ja té una extensa representació biogràfica recollida en altres obres del mateix autor publicades a la Catalunya Nord. Valls és un bregat coronel de l'exèrcit francès que en aquesta ocasió arriba a Algèria. És l'any 1956 i el Front de Libération Nationale (FNL) s'oposa activament al domini de l'Estat francès amb atacs sistemàtics contra els centres oficials a Alger amb l'objectiu d'aconseguir la independència. Al cap de poc temps de la seva arribada es trobarà immers de ple en un encàrrec prou delicat: custodiar l'Assià, una rebel morisca de l'FLN que ha estat capturada durant un atemptat. Aquesta missió tindrà repercussions inesperades en la trajectòria vital del comandant francès. Al costat de Valls trobarem altres personatges, majoritàriament companys del militar, que també s'afegeixen profundament al gir que farà la seva vida. En aquesta novel·la, Bezsonoff recrea l'episodi traumàtic de la guerra de la independència algeriana i hi posa en escena noms ficticis i noms històrics, documents reals amb altres de suposats. Tot això, amb un llenguatge
directe i planer, que moltes vegades espurneja de formes dialectals.
L'autor de la narració manifesta que va tenir ocasió de tractar el comandant Valls a Nils -el seu poble nadiu- deu anys abans de la seva mort: «Les padrines de Nils asseguren que en Valls era molt ben plantat... Mai no he comprès les seves contradiccions. Com podia ser català i francès, romàntic i groller, favorable a la independència dels Països catalans, Occitània, del País Basc, etc., i nostàlgic de l'Algèria francesa?». Potser la relació que s'establí entre ell i la presonera algeriana podria donar resposta al ball d'incoherències que es planteja l'autor de la novel·la o potser no.
El que sí que és segur és que l'espera del judici de la captiva va significar un parèntesi decisiu per a la vida d'aquest militar, que va veure com es capgiraven creences i valors imperialistes que fins aleshores semblaven inqüestionables.
|
