VEF Blog

Joan Daniel Bezsonoff, una revelació

article de Bartomeu Fiol publicat a D.Balears.cat    

Malgrat el seu patronímic rus, Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és un excel·lent i prolífic escriptor rossellonès en llengua catalana que mereix la major atenció tant per la claredat del seu pensament com per la força i gràcia de la seva escriptura i de la seva llengua, perifèrica sens dubte però catalaníssima. Perquè es tracta d'un doll de llengua fresca apresa encara directament dels llavis dels seus padrins, en un poblet de la plana rossellonesa tan petit, Nils, que a "les metròpolis de cinc-cents habitants" dels voltants era conegut com "la capital". Un lletraferit universitari que, gairebé per miracle -sense pràcticament cap guiatge acadèmic-, va fer la seva tesi doctoral sobre Bearn, del nostre Llorenç Villalonga.

Professor de llengua catalana, després de guanyar les primeres oposicions a aquest efecte convocades pel sistema universitari francès, finalment va veure editades les seves primeres novel·les per l'editorial Trabucaire de Perpinyà. Però no ha estat fins que va poder veure publicades a Barcelona, per Empúries, La guerra dels cornuts (2004), Les amnèsies de Déu (2005), Els taxistes del tsar (2007) i Una educació francesa (2008) que la seva obra ha aconseguit la recepció que realment es mereixia i es mereix.

Ara la mateixa editorial, Empúries, acaba de treure al mercat Un país de butxaca, que és un llibre molt sui generis, autobiogràfic i testimonial com els dos anteriors, de fàcil lectura per la senzillesa i brevetat dels seus períodes, el saborino del seu llenguatge dialectal i la sinceritat de les seves opinions. Per descomptat, donar testimoni -com Bezsonoff fa amb tanta eficàcia- d'Un país de butxaca, suposa al mateix temps donar igualment testimoni d'una llengua de butxaca, esdevinguda quasi privada perquè, en definitiva, "al nord de l'Albera, la gent no se sent catalana del nord sinó francesa del sud" ja que "s'ha de veure la realitat tal com és i no tal com ens agradaria que fos..." I quan, de bon començament, ens diu que no pretén contar-nos la seva vida, perquè "no té gaire interès", afegeix poc després: "Només he conegut la mort d'una llengua. Un assassinat programat amb milers d'assassins i còmplices".

Tanmateix, causa admiració -si és que ens és llegut de reconèixer-ho sense embuts- com, en tan adverses circumstàncies, han pogut sorgir d'aquest país de butxaca, amb una llengua ad usum privatum sols per a uns pocs, dos escriptors de tanta talla literària i humana -o humana i literària- com Joan Daniel Bezsonoff i, també, Joan Lluís Lluís, l'autor d'Aiguafang. Sense espai per a poder estendre'm més, no puc deixar de consignar algunes de les opinions manifestades amb tanta llibertat i independència com les següents: "Vicent Andrés Estellés, per a mi, és el millor poeta català del segle XX"; "Gaziel és el gran oblidat de la nostra literatura"; "Per als nord-catalans de la meua generació, el català és la llengua dels avis però mai no la dominarem com el francès... Malgrat tot, em fa l'efecte que escric millor en català perquè no conec tantes frases fetes..." "Els autors catalans em van ajudar a descucar els gal·licismes del meu parlar. Ara, els meus mestres són els novel·listes francesos i russos"