Quan era petit, no sabia parlar. Els veïns de Nils demanaven als meus avis :

—Que és mut ?

Només emprava un llenguatge personal, un crioll infantil a base de francès deformat. Del cheval en deia ‘ chevache ‘, i de la vache ‘ meuh ’ (muu)…Quan reconeixia l’auto del padrí, m’exclamava content…

—To papy, to papy…

Amb els anys, em vaig tornar molt xerraire i em vaig interessar moderadament pels cotxes. A Briançon mon pare posseïa un escarabat Volkswagen turquesa. Mon padrí Jean un Ami 6 Citroën nou de trinca. En deia ‘votura ’, mot tan poc català com cotxe.

Abans que ens traslladéssim a Breisach am Rhein, el pare va comprar un Renault 16 morat.

En aquell temps, les autopistes franceses no s’aventuraven gaire lluny de París i els automobilistes viatjaven a França per les carreteres nacionals. Nosaltres, per baixar a Perpinyà, seguíem la carretera nacional 94 abans d’agafar la nacional 86 i la 9. Les nacionals m’agradaven força amb llurs gasolineres blanques, les rengleres de plataners, els rètols blancs amb lletres verdes en forma de creu que indicaven l’horari de les misses a les poblacions que travessàvem. Els viatges, malgrat llur pintoresc, s’allargassaven. Tan bon punt sortíem de Briançon, m’adormia. M’arraulia, m’acocolava contra el seient i dormia tot seguit.

Més gran, feia més curts els viatges jugant amb la Cécile. En veure una persona, la saludàvem des del cotxe. Si responia, marcàvem un punt. D’altres cops, conmptàvem els barbuts. Depenia…

Una vegada que tornàvem de París amb la padrina Jeanne, es va espatllar el cardan del Renault 16. Vam haver de parar dos dies a Le Valtin, un poblet al peu del coll de la Schlucht als Vosges on havia passat la ratlla entre França i l’imperi d’Alemanya del 1870 fins al 1918.

A Massy, el pare arrambava el R.16 a l’esplanada sota de les nostres finestres i no passava res. Llavors ningú no cremava cotxes.

Ma mare conduia un Honda blanc anomenat Calypso, en Marcel un dos cavalls… Pel juliol del 1973, vam travessar tot França amb aquell auto prehistòric. El 1974, en Marcel va adquirir un Renault 12. Amb ell, vam explorar tot Provença.

La travessia del Var, d’anada o de tornada, no se’ns acabava mai malgrat la cita amb la roca de Rocabruna que medita damunt la plana de Frejus. D’aquesta roca roja, amb claps blaus produïts per les capelles perdudes que ressuscitaven per Nadal i les parets blaves dels pastors, n’havia fet un símbol de la Provença.

A partir de Salon, m’estremia d’alegria. Seguíem la llarga brua de xiprers vora la carretera nacional 113. Ja es feia fosc quan arribàvem per Arle. Un bosc s’instal·lava dins la nit entre Sant Gèli i Vauvert. Si bé no havia llegit les obres de Frederic Mistral i dels seus amics, ja sentia que hi flotava l’ànima de la Provença. Aquella terra s’agermanava amb la nostra, però era més civilitzada, més acolorida, més romanitzada.

Una nit cap a Totsants, va ploure tant que vam haver de desfer el camí passat Sant Martin de Crau. L’aigua pujava, pujava inquietant i amenaçava el motor.

En aquella època, els autos no funcionaven tan bé com ara. Havien de passar sovint pels tallers, però ens portaven al país dels somnis.