Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
L'educació de Bezsonoff
Article de Pere Antoni Pons publicat al Diari de Balears, número 440, 16/01/2010
Arran de l’èxit obtingut per la primera edició d’Una educació francesa, del nord-català Joan-Daniel
Bezsonoff (Perpinyà, 1963), un recull de breus textos autobiogràfics centrats principalment en
la pròpia infantesa, l’editorial L’Avenç acaba de publicar-ne una segona edició ampliada. Tal com
explica el mateix Bezsonoff al pròleg, l’origen d’aquest llibre es deu a la insistència de l’editor
JosepMaria Muñoz, que “em va ajudar a entendre que la meua autobiografia intel·lectual podria
recordar als catalans que molts catalans no han tingut cap avi que va participar a la guerra civil
espanyola i que només coneixen «la formación del espíritu nacional » per la cançó de JoanManuelSerrat”.
Certament, l’experiència–intel·lectual, però també patriòtico-sentimental i biogràfica– de Bezsonoff el fa molt singular (o atípic: una rara avis) dins el panorama de les lletres catalanes.Per començar, un significatiu botó de mostra: “A Nils, el meu poble, quasi tothom parlava català
i, llevat de mon oncle, ma mare i Antonio Marín, un murcià, ningú no sabia castellà”.
Fill d’un pare mig català i d’una mare catalana de soca-rel, i amb un avi rus (un rus blanc) que contribueix a especiar-ne encara més el seu exotisme (exotisme, entre cometes), la figura i la trajectòria de Beszonoff tenen ben poc a veure amb les dels catalans d’Espanya.
La seva memòria familiar inclou records de la Primera i de la Segona Guerra Mundials, de l’ocupació de França per part dels nazis i del conflicte francoalgerià.
De petit, va viure una temporada a Alemanya amb els seus progenitors; després que aquests es divorciessin, es va instal·lar amb el pare,metgemilitar, a París; i de jove, va viure a Cannes amb
la mare; així mateix, solia passar els estius al Rosselló amb els avis. A més, va estudiar Filologia
Hispànica i Francesa a Niça. Per acabar de rematar la cosa, Bezsonoff ni tan sols percep
de la mateixa manera que la majoria d’autors catalans la salut –satisfactòria, precària o agònica
en funció de qui faci el diagnòstic– de la llengua amb què escriu. En una entrevista feta per Jordi
Puntí el 2005, hi deia: “A mi m’hauria agradat ser espanyol. França és fantàstica si ets francès,
però si ets català, bretó, cors..., no existeixes. El català és un fantasma legal a França, és elbable. És un dialecte de luxe. (...) Jo sempre dic: sóc francès, però m’estic curant”.
A Una educació francesa, Bezsonoff fa un repàs a molts aspectes de la seva vida i en posaen evidència les particularitats, les diferències que el separen de la majoria dels seus potencials
lectors. Ho fa, però, sense recrear-s’hi, amb naturalitat i humor, amb un distanciament que li impedeix
de caure, per sort, en el que podríem anomenar, amb una cacofonia inevitable, un exhibicionisme
de l’atipicisme.
Construït a còpia de capítols curts encapçalats per un títol que indica el tema que s’hi tractarà,
una mica a la manera d’alguns llibres de Josep M. Espinàs, però amb més narració que no
pas intenció observadora i reflexiva, el llibre ofereix una visió interessant i molt instructiva de la
Catalunya francesa i, fonamentalment, de França, sempre des de la perspectiva d’un nord-català
que l’estima i la detesta alhora (“França ja no és un país culte”, afirma l’autor desmuntant el
tòpic idealista amb què des d’aquí massa sovint jutgem els nostres veïns).
En qualsevol cas, Una educaciófrancesa no només explota –explica i relata– les especificitatsnacionals o culturals del seu autor, sinó que també funciona com un llibre clàssic d’evocacions
i opinions personals. Vull dir que Bezsonoff hi parla, també, de la seva passió per la literatura,
de l’agitada vida sentimental que ha dut i que, pel que s’intueix, l’ha anat desgastant, dels jocs d’infantesa, de religió i de cinema, de política i de televisió, d’antics mestres i de llengües
(té fervor de poliglot)... De tot plegat, en parla des d’una maduresa un pèl desencantada, la de qui ha perdut la fe i els entusiasmes d’antany, la qual es concreta en una prosa veloç, un punt tallant i abrupta, amarada d’ironia i amb una tirada per la frase forta, descarnada i sentenciosa. Un bon llibre. Sobretot,
però, molt interessant.
