VEF Blog

L'arribada del general de Lattre de Tassigny

El general Jean de Lattre de Tassigny estava trist tot sol a la seua cambra. Havia fet el seu número com sempre, terroritzant els generals i els coronels, seduint els joves oficials. Sense un mot, amical com un vent de Sibèria, havia passat revista a les tropes a l’aeroport de Than Son Nhut abans d’explotar.

—Qui és l’imbècil que m’ha presentat aquesta merda de revista? El seu nom! Vull saber el seu nom! Que agafi el primer vaixell cap a França!

Durant tot el trajecte, de l’aeroport fins al palau Norodom, havia pogut familiaritzar-se amb el país. A prop de l’aeroport, les casulles miserables s’amuntegaven a la carretera. Baixant cap als barris francesos, les cases alçaven la cresta. Les vil·les i alguns edificis napoleònics no podien competir amb la vegetació tropical. Les olors s’imposaven de seguit. Els arbres eren immensos, altíssims amb arrels tan fràgils que una ventada massa forta els feia caure en els cotxes i els camions deixats imprudentment al carrer. Jean Aurillac i Georges Gautier, antics col·laboradors de l’almirall Decoux, l’havien avisat. De Lattre no coneixia res de l’Indoxina, res més que el bagatge intel·lectual d’un bon batxiller. Cinc països —Cambodja, Annam, la Cotxinxina, Laos, Tonquín– sota la influència mil·lenària de l’Índia i de la Xina. Uns coneixements un xic lleugers per guanyar una guerra.

De Lattre cridava molt, però sabia escoltar i assimilar. Tenia un cervell admirablement organitzat. La informació que necessitava la trobava sense esforç. Tot era una qüestió de mètode.

El palau Norodom testimoniejava la grandesa amenaçada. El palau, tot blanc, edificat al temps de la conquesta, els almiralls edificadors. Un palau melangiós com els castells de Lluís II de Baviera.

El general de Lattre intentava dormir en el seu gran llit, cansat pel decalatge horari i el soroll regular dels ventiladors. Havia d’acostumar-s’hi com s’havia avesat a les rodes dels trens quan viatjava de nit. Aquest ventilador, si sabia espavilar-se, seria un aliat. De Lattre tenia una nosa a la boca, com aquests taps de set que provoca la polsina dels plataners a la fi de l’estiu. La seua tasca era gegantina. Salvar l’Indoxina francesa. Ho aconseguiria? A París, els cabdills no s’havien precipitat per a exercir el comandament al Vietnam. Ningú no en volia. El general Juin havia refusat aquest honor. L’Indoxina ? No gràcies… Un fart de cops per un benefici dubtós. El general König també havia declinat l’oferta. En darrera instància, els polítics havien cridat el general de Lattre de Tassigny. Aquest aristòcrata, natural del mateix poble que Georges Clemenceau, tenia el posat, el nas, el front, les orelles d’un romà de la República amb capricis de cortesana i susceptibilitats d’una lleona gelosa, l’honor a flor de pell. El 1940, en comptes de refugiar-se a Londres, s’havia quedat amb el mariscal Pétain mirant de salvar el que podia i de reconstituir, clandestinament, l’exèrcit de la revenja. Quan els alemanys havien envaït la Zona Lliure, de Lattre de Tassigny havia estat l’únic general a no acceptar la invasió. Havia improvisat una defensa amb mitjans irrisoris en les muntanyes garrigoses a dalt de Montpeller. Una lluita romàntica. Els alemanys l’havien internat. S’havia evadit com un sotstinent i havia passat a l’Àfrica. Havia dirigit el desembarcament franco-americà a les costes de Provença. Havia col·leccionat les ciutats alliberades com tantes medalles. A l’hivern del 1944, mentre els alemanys començaven a reconquerir Alsàcia, s’havia negat a evacuar Estrasburg i havia salvat així els seus habitants de la venjança nazi. De Lattre de Tassigny havia resseguit, victoriós, la vall del Rin i del Danubi. Per recompensar-lo, el govern provisional de la República francesa l’havia enviat a Berlín per signar l’acte de capitulació alemanya amb els aliats. De Lattre havia exigit la presència d’una bandera francesa que van confeccionar corrents. Quan el mariscal alemany Keitel l’havia vista, no havia pogut estar-se de dir:

—Ach! Els francesos també són aquí?  

De Lattre de Tassigny l’havia mirat de dalt a baix com un rei exiliat rebent un inspector d’hisenda.

   Quan de Lattre va arribar a Hanoi, la ciutat semblava neulir-se en una mala novel·la victoriana. El xim-xim permanent, la boira muntanyenca que deixava entreveure les fletxes de les pagodes anglicitzaven la ciutat. Mentre el general saludava les tropes, a dalt d’una tarima, els carrers s’emboiraven en la nit.

La primera setmana, de Lattre en tots els detalls va ordenar que l’instal·lessin en un edifici més modern i més còmode. Va triar l’antiga seu de la Société des Distilleries de l’Indochine, detentora del monopoli de la fabricació de l’alcohol, que es trobava a la cantonada del Boulevard Gambetta i del Boulevard Gia Long. La finca comprenia els despatxos, la vil·la del director, una piscina, un edifici administratiu i tres altres vil·les més petites, amb els terrats d’estil alsacià. Una gespa anglesa, amb rosers ben tallats i caminals de graves blanques, va occidentalitzar l’antic jardí xinès i el seu estany ple de lotus. Les granotes, que raucaven tota la nit, van haver d’acontonar-se enjondre quan van trobar l’estanyot assecat. Per a evitar que mals pensaments vinguessin als vietnamites, van edificar una paret altíssima eriçada amb puntes.

Una secció de legionaris muntava la guàrdia alternativament amb paracaigudistes colonials.