VEF Blog

Dalat

Abans d’instal·lar-se a Hanoi on l’esperava la guerra. Va voler passar per Dalat on residia sa Majestat Bao Dai, cap de l’estat vietnamita. L’antic emperador d’Annam, després dels acords de la badia d’Along, s’havia imaginat que França respectaria la seua paraula i permetria al Vietnam d’accedir a una plena sobirania. S’havia desanimat aviat. Ba o Dai no podia tornar amb els comunistes com el 1945. Lluís XV asiàtic, s’aprofitaria de la situació fins a la fi. Els francesos no el deixaven governar. No governaria, però tampoc salvaria les aparences. No participaria a cap manifestació. Preferia freqüentar els casinos i col·leccionar les amants. L’encantaven les europees. Rosses, mamelludes i ancudes preferentment. Malgrat tot, les seues fringaires havien de tenir una carona fina. Tot i que li agradava la vulgaritat, no calia exagerar tampoc.

La xafogor del delta el cansava i parava a Dalat on podia caçar animals fabulosos en la selva. Els francesos havien creat una estació climàtica a la muntanya. La ciutat, molt provincial fins ara, s’havia eixamplat durant la guerra quan l’almirall Decoux havia decidit de fer-ne la capital administrativa de l’Indoxina. Dalat retirava a Font-romeu, més elegant amb llacs romàntics i una varietat arquitectònica. Sota els pins i els hotels luxuosos, els colons de tot França havien edificat vil·les a l’estil de la província nadiua. Al mateix carrer podies visitar un xalet de la Savoia, un caseriu basc o el més pur dels masos provençals. Com ho proclamava la divisa llatina de la ciutat: « Dat Aliis Laetitiam Aliis Temperiem…D.A.L.A.T »