VEF Blog

Hanoi 1950

El 1950, Hanoi era una de les ciutats més boniques de França. Hanoi, la ciutat més enllà del riu en llengua annamita, encara vestia a la moda francesa. Llevat del barri medieval i oriental del Trenta-sis Gremis, la ciutat retirava a una prefectura qualsevol de la república francesa. El teatre municipal, al fons de la Rue Paul-Bert, plagiava l’òpera Garnier.

 La catedral Sant Josep neogòtica s’avorria com una església grisa i tètrica d’Alvèrnia. La residència del governador general es prenia per un palau del Renaixement. La torre de la bandera, únic vestigi de la ciutadella a la Vauban arrasada pels francesos, no hauria sorprès ningú a Montlluís o Briançon. L’estació, a la punta de l’inevitable Boulevard Gambetta, esperava els mateixos trens que les seues germanes de la metròpoli. Per convèncer els darrers escèptics, els tramvies i els camions Citroën dringaven sota els casals del Boulevard Francis-Garnier amb tanta fressa com a Marsella.

Els cines Olympia, Majestic i l’Eden projectaven els mateixos films que a Bordeus. Tots els monuments volien creure que l’empelt havia reeixit: les vil·les entre els parcs i els llacs; l’estadi Mangin on els soldats jugaven a futbol entre dues batalles; el liceu Albert Sarraut; les estàtues de les glòries republicanes. Tanmateix, els civils francesos evacuaven la ciutat, perquè les tropes del Vietminh havien arribat als voltants. El general comunista Giap, gens predisposat a la fanfarroneria, havia proclamat que els seus soldats celebrarien el Cap d’Any vietnamita a Hanoi. Els francesos i els col·laboracionistes més rics agafaven l’avió a l’aeròdrom de Gia Lam. Es refugiarien a Saigon o Dalat esperant dies millors. Ja els vagaria preparar una repatriació definitiva a França si la situació militar empitjorava.

El capità Volkov va arribar a Hanoi el dilluns 4 de desembre del 1950. Encara li quedaven cinc dies de permís per trobar un allotjament. La cambra que li havien atorgat a la ciutadella no li agradava. Va acudir al Service Social de l’Armée. Va trobar un pis amb un lloguer baratet al Boulevard Henri Rivière. La vídua d’un funcionari colonial es va alegrar de tenir un llogater en una època tan tèrbola. Se’n tornava a França i havia confiat els seus interessos a un gestor de negocis que no abusava de la situació. El pis es trobava a la primera planta d’un edifici de la fi del segle XIX. Tres columnes dòriques i dos atlants ornaven la façana. El darrer propietari havia modernitzat el casal fent instal·lar una cambra de bany a l’americana. La biblioteca, sota un ventilador, contenia la meitat de la col·lecció Nelson. Els petits volums blancs, sense cobertes, s’alineaven, testimonis silenciosos de la presència francesa. A la paret, una reproducció de l’Àngelus de Millet i una gran postal acolorida de la catedral Sant Josep. En Volkov es va aprofitar els tres dies que li quedaven per visitar la ciutat. Va admirar les col·leccions d’art annamita del museu Finot. Va anar al cine tres vegades. Va respectar al peu de la lletra les instruccions del llibret turístic i va recórrer els tres itineraris proposats. Es va endinsar pel vell Hanoi, l’antic Thăng Long. Aquest barri dels trenta-sis gremis invalidava la colonització. Tret d’uns quants rètols i de les plaques de carrers tot indicava que aquell país no tenia res a veure amb Europa. A tots els cafès, la gent apostava milers de piastres per determinar el dia de l’entrada de les tropes vietminh a Hanoi. Ja se sap que, amb els anglesos, els vietnamites són el poble més jugador del planeta. Com a tot Indoxina, la gent vivia literalment al carrer. Es rentava, s’afaitava, cuinava, menjava directament a la vorera. En una selva d’olors, els pollastres engabiats, les serps conservades en bocals d’alcohol, els mags provaven que el pintoresc és la cortesia de la misèria.

El segon itinerari travessava el Hanoi francès. En Volkov va passar davant dels aparadors de la Rue Paul-Bert, la biblioteca Pasquier, l’hospital Yersin. Una França tropical i sublimada. Només la Torre de la bandera i els vianants amb barrets cònics recordaven el Vietnam. Els edificis napoleònics s’haurien pogut edificar a França sense que ningú no posés objeccions. L’Avenue Puginier desembocava en una esplanada on el liceu Albert-Sarrault i l’antic palau del Governador General, tot groc amb ventalles verdes, italianitzaven el paisatge urbà. Una airina, que venia del Gran Llac i del llac Trúc Bach, refrescava l’atmosfera. Com en Volkov hauria pogut sospitar que aquest barri tindria tanta importància en la seua vida?

El tercer itinerari homenatjava la conquesta. Creuava l’antiga concessió francesa. L’òpera, reproducció confessada del palau Garnier, enyorava París, així com els edificis de la Posta i de la Banca de l’Indoxina. El museu Louis Finot i la universitat, amb llur arquitectura oriental, subratllaven la fragilitat de l’empelt. La multitud asiàtica on s’entreveia algun blanc provaven que només el decorat era francès. Àsia ho aixafaria tot. Aviat, els últims dics s’esquerdarien i l’onada groga s’ho enduria tot…

En Volkov es va presentar als seus superiors. La seua missió era doble. Gràcies al seu coneixement del vietnamita, treballava al servei de les escoltes. En Volkov entenia molt bé la llengua del país,però s’adonava que no la parlava tan bé com s’ho pensaven els seus superiors. Els tons eren endimoniats. Recordava rient una desventura a Dalat. En Volkov havia demanat a un rabadà que dallés herba per a les vaques.

• Cắt cổ! Cắt cổ!

Malgrat els retrets d’en Volkov, no volia obeir. Millor per a les vaques perquè en lloc de dir «  talla l’herba » —Cắt cỏ— havia pronunciat Cắt cổ és a dir «  talla el coll », cosa que el pastor hauria fet a la llarga si un metge vietnamita, atret pels crits, no hagués dissipat l’equívoc.

Els companys vietnamites d’en Volkov (ara no calia dir ni annamites ni indígenes…) pertanyien a les millors famílies de Hanoi. Aquests descendents de mandarins havien triat França per respecte a la tradició de Confuci. El Mestre havia predicat que el savi acata el sobirà. Entre ells, potser s’havien infiltrat espies comunistes, però la presència d’en Volkov es revelaria molt útil per detectar-los. Quan no escoltava les comunicacions del Vietminh, en Volkov participava a les rodes de premsa de l’estat major. Aquest cercle evocava un caravanserrall. S’hi sentien totes les llengües dels corresponsals acreditats. Fins i tot el bretó que presentava l’avantatge de ser incomprensible per l’enemic.

Cada matí, un oficial ensenyava un mapa de Tonquín i comentava l’estat de les operacions.

El capità Borís Mitrofanovitx Volkov havia nascut el 1922, fill de Mitrofan Alexandrovitx un aristòcrata moscovita i de Tatiana Nicolaievna Popova. El cognom Volkov deriva de volk —волк— el llop. Tret del pelatge, en Volkov no havia heretat res del llop. Era manyaguet, mansuet i vulnerable com un xaiot. Es destinava a la literatura i la docència quan Hitler havia envaït Polònia. Alferes en la reserva als caçadors alpins, Borís Volkov no pertanyia a l’infaust exèrcit derrotat pels alemanys sinó a l’exèrcit dels Alps que havia ridiculitzat els italians. En Borís mai no s’havia empassat la derrota i s’havia allistat a les tropes del general De Gaulle. El 1945, havia acabat la guerra amb dos graus de més. Li hauria agradat de treballar a l’estat major de la zona francesa de Berlín on el seu coneixement del rus s’hauria revelat útil. L’havien enviat a l’Indoxina on havia après conscienciosament el vietnamita que entenia perfectament per escrit, correctament parlat i que xampurrejava. Sense atenuar els mèrits d’en Volkov, hem de precisar que totes les fades del poliglotisme s’havien inclinat en el seu bressol. Com tots els russos de la bona societat, els Volkov parlaven francès a casa i havien adoptat el rus un cop a l’estranger per no perdre el lligam més important amb la Santa Rússia.

Taxista a París com tothom, Mitrofan Alexandrovitx Volkov havia acceptat de treballar com a químic en una empresa vinatera de Perpinyà. Bon cristià, fidel súbdit del tsar, el senyor Volkov fabricava falsos vins rancis, d’un bonic roig de sabates. Així, en Borís havia nascut a Perpinyà. En aquell temps, quasi tots els perpinyanencs parlaven català. El petit Volkov parlava rus a casa, francès a l’escola i català amb els companys. Sa mare li havia ensenyat a llegir i a escriure el rus, el rus clàssic anterior a la simplificació ortogràfica dels bolxevics. Gràcies al seu domini de tres llengües tan diferents com el rus, el català i el francès, en Borís disposava d’una paleta de sons més estesa que qualsevol oficial francès. El vietnamita, amb els seus tons, no era pas un idioma endimoniat com ho pretenien els seus companys, però Déu n’hi do… A causa dels renys de son pare, en Borís mai no havia tingut confiança en ell. Les seues carbasses havien agreujat aquesta timidesa. El capità solia dir als seus companys :

—Amb les dones sempre he tingut bon gust… Elles també, desgraciadament…

Exagerava. No estava tan malament. A Saigon, la cara se li havia embofegat des que havia deixat el servei actiu. L’oci dels despatxos, les pastes de la pastisseria Brodard no l’havien ajudat. Alt, molt viril, amb un ull contra el govern als dies de cansament, retirava a un lluitador de catch que hauria llegit els millors autors.