VEF Blog

Quan en Volkov li va esmentar de passada la badia de Hạ Long, la Suzanne va insistir per anar-hi.

—No és gaire fàcil, Suzanne… La zona és infectada de «  Viets »…

—L’armada no controla els verals ?

—Sí, però anar-hi des de Hanoi és tota una expedició…

—No em fa pas por… Creus que, si tingués por, seria corresponsal de guerra? Quantes vegades la Brigitte Friang i jo hem saltat amb paracaigudistes ?

El capità Volkov hagué d’acceptar. Va passar a recollir-la a dos quarts de vuit. S’incorporarien en un comboi que anava a Haiphong. Com cada matí, el pont Doumer era embussat.

Feia cinquanta anys que el pont Doumer testimoniava la destresa dels enginyers de l’empresa Daydé & Pillé. Amb desanou revoltons de bigues d’acer i vint piles de maçoneria, el pont retirava a la carnada d’un diplodocus. Unia la ciutat a les províncies del nord i més enllà a la Xina. Els pagesos dels voltants portaven la verdura i l’aviram que vendrien a plaça. Els soldats francesos transitaven de la capital fins al front. Els carros més primitius circulaven amb els últims models de l’automòbil americà dels consellers de Sa Majestat Bao Dai, els autocars carregats de pagesos riallers, els Jeeps i els camions de la intendència.

La carretera entre Hanoi i Haiphong resumia tota la guerra d’Indo-xina. De dia, la força francesa controlava el país. Les fortificacions, les peces d’artilleria ça i lla, les patrulles que sorgien atestaven la potència de l’exèrcit colonial. En fer-se fosc, tot canviava. Com uns gats cruels, els Vietminh, vestits de pijames negres, espentejaven els postos. Pobres d’aïllats que no s’havien abrigat a temps! L’endemà, la primera patrulla trobava els cadàvers espedaçats i els vehicles mutilats. La Suzanne s’extasiava davant de la gràcia lleugera de les tanques de bambú i dels arbrissons delicats com en les estampes xineses.

—Què bonic !

—Sí que és bonic però està ple de Viets…

Al cap de dues hores, el comboi va arribar a Hai Duong sense problema. Passaven a prop de la via de ferrocarril tallada regularment pels comunistes, particularitat local que no afavoria el tràfic.

Van entrar a Haiphong passat migdia. Una ferum de llaquim pujava dels canals barrejada amb totes les olors repugnants del port. Tot i que Haiphong era l’ombra del port d’antany, l’agitació de la guerra li havia donat una nova vida. La gent volia oblidar els horrors de l’ocupació japonesa, la fam del 1945 i les matances del 1946 quan l’armada francesa havia incendiat la ciutat. Els americans ja havien començat a bombardejar la ciutat el 1943. Els va costar desfer-se d’aquest mal costum perquè encara s’acarnissaven en la ciutat el 1972…La Cambra de Comerç creia en una nova embranzida i s’escarrassava per animar la ciutat amb fires i exposicions de tota mena. Pensar que en altre temps Haiphong pretenia rivalitzar amb Hong Kong. En Volkov va aparcar a dintre de la caserna Bouet. Van enfilar la inevitable Rue Paul-Bert. A l’ombra de les ceibes, un escurador d’orelles, amb un llum subjectat en una corona de ferro, treballava mentre el seu client aclucava els ulls escoltant el cant dels ocells. Van dinar a l’Hôtel du Commerce, el degà dels hotels de la ciutat.

La Suzanne va apreciar la façana groga i les ventalles, verdes com a Itàlia. A dintre, el pati amb arcades recordava més aviat un convent espanyol. Si per cas, el capità va reservar dues cambres per la nit. En Volkov havia optat prudentment per un restaurant francès. Amb els restaurants vietnamites tot podia ser. El millor i sobretot el pitjor. No fos cas que una diarrea intempestiva pertorbés aquell dia de glòria. Van encarregar un vi de la vall del Roine. La Suzanne digué en provençal, amb una emoció visible:

—Aqueu vin es tot mon païs.

Van recuperat l’auto a la caserna i, amb mitja hora, en Volkov li ensenyà les curiositats de la ciutat. Una ciutat aquàtica on l’aigua semblava a casa pertot. El boulevard Paul-Bert amb les principals botigues; la pagoda de Du Hang; el parc del Lach Tray i el jardí públic de cara a la Banque de l'Indochine d'on havia desaparegut l'estàtua de Jules Ferry d'ençà de la revolució d'agost del 1945. El teatre, rosa com una gamba mal cuita, dormisquejava, minúscul sota les palmeres.

Van passar pel Boulevard Chavassieux i el Boulevard Bonnal que desembocaven del port i migpartien la ciutat abans d’unir-se en el canal Bonnal on s’esbufegaven milers de juncs, sampans, barques de tot color. Pujaven olors d’algues podrides i de peixos secats. Malgrat els esforços dels regidors i el pas permanent de les tropes i del material del cos expedicionari, molts barris de la ciutat no podien dissimular les cases en ruïnes.

En Volkov, que tenia companys a tot arreu, havia obtingut l’ajut del capità de corbeta Richard, un oficial que sempre havia conegut sense poder precisar quan i on s’havien vist per primera vegada.

—No t’amoïnis Volkov… Tot inspeccionant la zona, podrem visitar la badia amb la teua amiga. Començarem pels clàssics…. Anirem a la cova de les meravelles.

La Suzanne estava dreta, amb orgull contra la borda, com una ballarina de puntetes. Vora seu, els penya-segats palpitaven en la verdor, castells irreals de molsa. Tot contribuïa a la màgia: el llostre de les velles estampes, els milers de matisos de blaus entre el cel i la mar. Van desembarcar a l’illa de Hang Dau, la cova de les meravelles. Unes estalactites improvisaven una dansa estranya. Tota una escenificació. Meravellada, la Suzanne no deia res. En Volkov li va agafar la mà. Van entrar en la sala dels titelles. En la llunyania, a pertot arreu, unes illes amb contorns barrocs esperaven una visita. Volien dir alguna cosa, però en Volkov, malgrat tota la seua atenció, no pogué capir el missatge misteriós.

Quan van arribar a Haiphong, ja era massa tard per tornar-se’n a Hanoi. Travessar el delta en aquestes hores era menys prudent que jugar a la ruleta russa amb dues bales al tambor… Van sopar sota els ventiladors de l’Hôtel du Commerce. La Suzanne cansada va declinar l’oferta d’en Volkov, que va deambular tota sol sota les ceibes del Boulevard Bonal.