VEF Blog

L'aniversari d'en Leccia

Extracte de Les rambles de Saigon, la meua primera novel·la, editorial Trabucaires, 1996 

fotos de http://saigon.vietnam.free.fr/saigon

Ràdio Catinat ( així motejaven les xafarderies esbombades als cafès de la Rue Catinat ) en parlava tot lo dia. El 22 de març, en Leccia celebraria el seu aniversari. Li vaig regalar Les deux étendards que la llibreria Portail havia encarregat, especialment per a mi, a França ja que jo els havia pres el darrer exemplar per a la Patricia.

La meitat de les taules del Palais de Jade,  el millor restaurant de Cholon, eren reservades...Em vaig afartar...

Alegre, en Leccia, elegant com un barber espanyol, feia bona olor. Encimbellat damunt una taula, bramà "i ara vull recuperar la pasta a la ruleta...Cap al Grand-Monde!

Els tafurers s'arrossegaven, fent costat als opimanics que venien a temptar fortuna per pagar-se noves racions d'opi. Evolucionàvem enmig de taxi-girls de totes les nacionalitats, asiàtiques majoritàriament és clar.

De la noruega, la parrufa de la qual flairejava la forària, a la negra de Nova-Orleans amb el cul còsmic i els cabells arrisats, creats per Nostramo per eixugar l'esperma. De l'anglesa, truja refinada a la parisenca lúbrica encallada aquí per l'amor d'un tocaire de mandolina cors. Quina festa pels deixebles d'Eva!

Tot aquell petit món encantador xerrotejava en tots els idiomes. Ja predominava l'anglès. Les crupieres, gairebé totes xineses, proposaven jocs desconeguts.

Totes les varietats de la ruleta, bac-quan, bacarà a la japonesa, tai-xiêu, naips, billar, ossets s'embolicaven dins del jazz i el fum de les cigaretes exòtiques.

En Maurice havia recuperat amplament els diners. Cantava amb una veuassa estentòria cançons d'en Tino Rossi. L'embriaguesa progressava en la seua cara. Ara bavejava i no s'adreçava al personal en una altra llengua que l'italià de Còrsega. De no dir. Els viets, impàvids, endevinaven tots els seus capritxos. Jo tampoc no era brillant. Una bonica minyona de Hué m'amanyagava el baix-ventre.

Quan em vaig despertar, li descarregava en la boca...Què havia passat? No ho sé...La noia coneixia el rotllo. A la cambra veïna vaig oir en Momo que renegava Cristacciu neru! i riures juvenils.

Vam sortir. Ens trobàvem en un barri de mala mort, si es pot dir barri a un fotimer de barracots, de trossos de cartró apilats que pudien a subina, arròs i betum ranci. En Momo tenia el vi pudent i prudent. Vaig precedir-lo de trenta metres...Titubàvem entre hangars, cotius, solars i parets de pixum. La lluna minvava però s'hi veia molt bé. Cap al pont en i grega, de sobte, dues ombres se'm van saltar al damunt.

En Momo va cridar " foteu el camp, maricons!" i féu foc. Cervell em va ruixar en l'americana. Igual que jo el dia de la granada, va ajustar l'altre que fugia. No va apuntar l'espatlla. No patiu! El segon crani va esclatar. En Momo va riure com una clau anglesa. Eren dos pistoles del Viêt-minh vinguts per venjar el granader de la plaça del teatre?

No m'ho crec...No haurien fallat. Jo era un peixet sense importància. Els grocs tenien blancs més rellevants que un oficial subaltern. Els difunts eren més aviat pagesos arruinats per la guerra. Les nostres tropes els havien cremat els camps per negligència i ells havien anat a raure als baixos fons de la megapoli saigonesa, a les ribes de l'arroyo xinès i del canal Bonard.

—Són els meus primers nhacs del mes...Veus que no he perdut la mà? Les atrocitats em fan venir set...

Totes les tafureries ja havien tancat. De ràbia buidà el carregador contra una porta. Vam caminar a l'atzar. Vam fer un concurs de pixades a l'arroyo. Ens vam condormir cap al Boulevard Drouhet. Havíem trobat dues caneres molt espaioses.

L'endemà vam despertar amb un Hiroshima al cap. Havíem dormit enmig d'escombraries...Pels carrers desfilaven elefants i cavalls que servien de muntures a Trung Tac i Trung Ni, les bessones que lluitaren contra els xinesos antany. Amb les emocions de la vigília, havia descuidat que era el 22 de març.