VEF Blog

Marsella porta de l’Orient durant un segle i mig, s’estava transformant en la capital a l’exili de l’Algèria francesa.  Cada dia, els paquebots —Le Kairouan, El Djezaïr, Le Cambodge, Ville de Tunis, Ville d’Oran—    les barcasses venerables desembarcaven viatges de gent desesperada. Els més rics aterraven a l’aeroport de Marinhana. Solidaris, els taxistes només havien doblat el preu del trajecte. Uns rètols de fusta col·locats a les principals cruïlles de la ciutat els indicaven que el ' Centre d'accueil et d'orientation ' es trobava a la Rue de Breteuil. Els carregadors del port els havien acollit amb carteroles delicioses ' Pas de pain pour les Pieds-Noirs! '

L’Alain trobava que, malgrat la xafogor compartida, Marsella retirava ben poc a Alger on tots els carrers davallaven dels turons cap a la mar. Marsella, en canvi, era plana. Les avingudes provençals pujaven a poc a poc i no escalaven de seguit la muntanya . La Rue de la République, malgrat els edificis a la Haussmann, mesquinejava en comparació de de la Rue Michelet i de la Rue d’Isly. Fins i tot la famosa Canebiera no passava d’un bulevard ample. Només l’estació de Sant Carles salvava l’honor, a dalt del seu altiplà que intimadava la ciutat. Fins i tot, als Cours Belzunce, les olors no desprenien tanta força com a Algèria. Eren olors atenuades, marcides, olors descafeïnades, olors mudes...

La família Vidal s’havia instal·lat al barri de la Blancarda on vivia l’oncle Gilbert, quadre a la SNCF, molt més pacífic que son germà Anatole. Cada matí el comandant Vidal agafava el tramvia fins al port on s’arrossegava de cafè en cafè a la recerca de notícies del país. La majoria dels refugiats d'Alger havien colonitzat Le British davant la Borsa i el Bar Pierre . Els vells preferien La Brasserie des Templiers, una cerveceria a la Rue de la reine Elisabeth. Per provocació i com a senyal distintiu, els joves portaven una gorra de paracaigudistes —les famoses casquettes Bigeard—que havien comprat en una barreteria de la Canebiera.

Els pocs francesos d'Algèria, que havien pogut tornar amb l'auto i conservat l'antiga matrícula 9 A, 9 G malgrat la llei que els obligava a adoptar les xifres del nou departament on vivien, se saludaven amb les tres botzinades tradicionals. Tres breus, dues llargues...Al gé rie fran çaise...

Intel.lectualment, el comandant Vidal ja sabia que tot s’havia acabat. A desgrat de la raó, encara volia creure que un miracle salvaria l’Algèria francesa. Trist, comprava els diaris locals. Le Méridional i Le Provençal. Ja els titulars li havien indicat l'orientació comunista de La Marseillaise i no la llegia mai. A voltes trobava Le Journal d’Alger en un quiosc de la Canebiera. Al cafè de La Samaritaine, havia tornat a trobar el senyor Colombani, notari a Batna. Antic ‘compagnon de la Libération ‘ havia estat gaullista durant vint anys. El mateix general De Gaulle l’apreciava molt i l’havia obsequiat amb una edició de Les mémoires de guerre acompanyat d’una targeta de visita. A partir del 1960 quan es va fer palès el canvi de política del general, l’amor es va convertir en odi. Un odi fred, feodal. Sense cap irritació en la veu, explicà al comandant Vidal :

—El dia que Algèria serà independent, enviaré a De Gaulle les meues condecoracions, la seua targeta i ho embolicaré en un diari amb la meua merda matinera. Ho enviaré tot al palau presidencial...