VEF Blog

Els ànecs del Mekong 8

                            foto de http://www.jperron.com/img/2005_france/versailles_015.JPG

Les cases són blanques com a Alger. Ara, una casa esgrogueïda, un groc Maria-Teresa desensucrat. Dins la prolongació del carrer de l'Avenir, vaig veure el nou liceu Aragó. Què n'havien fet del meu vell liceu? Un aparcament subterrani, amb una placa llosada al damunt on dormen captaies i drogats. Ara el carrer Oliva. Uns trossos de paret tallusquejada amb xiprers. Vaig acabar la meua passejada davant del jardí de la Mutuelle Scolaire des Pyrénées Orientales. Cosins de nenúfars gallofejaven darrere d'un reixat. Un matí de juny a Versalls davant del Hameau de la Reine. Vaig agafar l'Avenue de la Gare. Per fi la Maria va arribar. Em va fer pler de veure-la. Anava tot cofoi per l'aparcament amb una donassa guapa, que tots els passants m'envejaven. Si m'hagués escoltat, li hauria fotut un clau, ara mateix, dins del Renault 5. Aquelles ulleres i aquell nou vestit morat! El seu cos no tenia cap secret per mi. Havia observat que, cada cinc anys si fa no fa, canviava i em feia l'efecte que cardava amb una altra.

—Hi ha dessavuit anys que te coneixi i mira lo que m'arriba...

Va gemegar per la forma, i mit nos aquí copulant en ple cor de la vila. Perfecte! M'havia calmat la fam i li havia fet creure en un llarg període d'abstinència...

Havent sopat, la vaig desitjar de nou. Damunt meu, en la meua postura favorita, em fitava amb els seus ulls de granota endarrerida quan va sonar el telèfon. No volia respondre però continuava xisclant.

—Allô.

—Mon colonel...C'est moi, Bridon...

—Què collons voleu en aquesta hora?

—Excuseu-me, mon coronel, però ha passat una cosa molt greu...Veniu! A les dutxes de la caserna, em va ensenyar el coronel Mercier estellenat, banyant dins la seua vomida.

—Quan me n'he volgut anar cap a les nou, he vist que hi havia llum en edl seu bureu...

—Què hi fèieu en aquesta hora?

Pla sé que trucava la seua amigueta a Lió, com ens ho explicat la Seguretat Militar que vigila les comunicacions. És un consentiment tàcit entre nosaltres i els soldats. Fan la nostra feina durant un any per no res; els deixem, en canvi, avantatges miserables. Trucades gratuïtes arreu d'Europa, segells, accés al franqueig postal, robatori d'ordre de missió per a beneficiar de la tarifa militar als trens etc.

—Bridon, aneu a cercar una baieta!

Prenc el pols del borratxot. Normal.

—Netegeu-me això...Jo l'allargui en el sofà i me'n vaig...

L'endemà, en Mercier em va mirar, un xic molest.

—No sé què em va passar, doctor...Tinc un mal de cap...Que coneixeu un remei contra la ressaca?

—Deixar de ximar!

continuarà...