VEF Blog

Els ànecs del Mekong 2

Uns militars francesos davant de l'hotel Continental, Rue Catinat, Saigon

La vetlla, havia deixat la Maria a l'estació. El meu sogre, Josep Oller, s'estava morint al seu pis de Valença. M'aprofitaria de la meua llibertat per a llogar pel·lícules de cul al vídeo-club de l'avinguda del president Doumer. Les sirenes del liceu Aragó sonaven les sis. Els estornells començaven llur Diên-Biên Phu excrementici, com cada vespre.

Vaig veure un floret de minyones que passaven. Una morena em va deixar crispat com un extravagant. Setze anys a tot estirar, baixeta, un cul còsmic, resseguit per calces blanques i negres, ratllades com una zebra calenta. Els cabells en trossa, greixosos d'una setmana. Brutinejava la minyoneta. La vaig seguir. Ella caminava avinguda del Liceu amunt fins a la plaça Vaillant-Couturier. Ara vibrava, a tres metres darrere seu. Un cul celestial, obstinat, boterut, sense excés, manglaneta negra com la Venus de Maillol. Què li diria?

Va girar a la cantonada mariscal Foch – Mercader i es va enfilar fins a l'agència de la Société Générale davant del supermercat Casino. La noia va provar en va de treure sous al caixer. Em va mirar, ocellet decebut.

—Senyor, si us plau, me podeu deixar sous per prendre l'autobús?

—Ben entès, senyoreta, si accepteu que vos pagui un veire...

—No...Tinc una millor idea...Vos convidi a casa...

Vam travessar el bulevard just abans que arribés el bus de les Coves. No me'n vaig saber avenir. Una victòria tan ràpida! Ella devia cercar en mi la imatge del pare. Si hagués tingut la mateixa edat que ella, segur que no m'hauria fotut cas...Tot això era la culpa de l'escola sense Déu...

Com és que no la vaig guimbar dins de l'autobús? Em tentalitzaven els seus petits pits rodonets. La plaça de la Banca gemegava dins la nit. Aviat les primeres putes prendrien posicions al pont de la Posta. Les palmeres de la plaça Aragó es descoronaven en la tramuntana. Les floristes de la Passejada havien tancat llurs paradetes. Vam baixar a la plaça Cassanyes. L'Anne —així es deia la meua minyoneta— vivia sola en un apartament del carrer de Còrsega, davant del restaurant La Cigale. La Cigale, com el restaurant de l'ex Boulevard Albert I a Saigon, del qual m'havia parlat tan sovint el coronel Mercier. Tan bon punt l'Anne va obrir la porta, li vaig amanyagar el cul. Vaig passar una nit hebraica i cap bri sabàtica. Filla de jueus renegats d'Orà, establerta a Port-vendres, l'Anne, a desesset anys, tenia antecedents amorosos molt greus. Havia viscut amistançada amb un fotògraf de trenta-cinc anys que l'acabava de deixar per una meuca andalusa de la Jonquera. Jo només tenia dessavuit anys de més que ell...

Com cada matí arribi a la caserna Dagobert, seu de la Division Militaire Départementale, cap a dos quarts de deu. Hauria de reaccionar. De cops no hi ve ningú. La setmana passada vaig cercar tres hores la clau de la biblioteca. En Bridon, el soldat que la tenia, se n'havia anat al cinema. Sóc un dels dos coronels en activitat.

El tercer coronel, Jean Mercier, es va retirar fa tres anys. Continua treballant al quarter com a civil. És un geni de la informàtica, possiblement un dels millors especialistes de l'exèrcit malgrat la seua biografia més aviat accidentada.

He oït a dir que hauria tingut els seus estels de general si no hagués tret la foto d'en De Gaulle del cercle militar de Bona durant el putx dels generals el 1961. La tornà a plaçar tres dies més tard, amb el revòlver al puny.

—El primer que diu quelcom, me'l peli.

Com tots els oficials de la Colonial, el coronel enyora l'Indoxina. Cal sentir com se li tremola la veu quan evoca els aperitius a la terrassa del Continental a la Rue Catinat, ombrejada pels mangos, tamarindes, mirabolaners, les elegants de Saigon que anaven Boulevard de la Somme i Rue Chasseloup-Laubat amunt.

—Quin país! Si sabíeu, Casadavall!

—Encara hi seríem sense els americans...

—A propòsit, mon vieux, sabeu per què vam ocupar tot l'Indoxina durant un segle mentre els americans, que només controlaven l'Annam i la Cotxinxina, van fotre el camp al cap de deu anys?

—No, mon coronel...

—Al meu entendre, és gràcies als ànecs del Mekong...

—Com?...

—Sí...Els nostres legionaris, quan tenien massa ganes de cardar, agafaven els tirons i els hi fotien pel cul...Però, com que tenien l'ull massa estret, els escanyaven al mateix temps...De dolor, els ànecs obrien el cul i vinga a rajar la salsa...Així obtenien un pler tanàtic i eròtic...

—No sabia que fóssiu tan sàdic, mon colonel.

Somriu, afalagat.

La Cascade d'Argent, Tam Dao