VEF Blog

Els ànecs del Mekong 4

A les set sopem, amb la televisió encesa, que ens dóna temes de conversa. A la fi de les notícies m'eclipsi. Els peus sus de l'ampit de la finestra, ulli els estels. M'agradaria tant ser un altre home...Escolti discos de l'Henri Salvador. Una dutxa i faig l'amor amb la Maria. Altrament, no puc pas dormir. Cadascú té exàmens de consciència al seu abast.

L'endemà de la nostra primera nit d'amor, havia quedat amb l'Anne a les sis, al cafè de la Posta. La vaig trobar a la terrassa vidrada, manyagueta, aplicada en la redacció d'una dissertació filosòfica. Li calia comentar la frase de Nietzche ' Déu és mort! '

L'Anne va acceptar allò que sempre m'havia negat la Maria si li escrivia la dissertació. Vam tornar a casa meua a peu. Vam passar pel carrer dels cardaires. Havia deixat una caçadora amb la cremallera espatllada al sabater serbi del carrer de les tres jornades. Si hagués fet més fosc, l'hauria presa sota una porta cotxera. Em guillava el seu petit mango.

A casa vam posar un disc de Stan Getz. Li vaig confiar a cau d'orella que era calenta com un petit turró. Si no hagués estat tan gran, m'hauria casat amb ella. Em va telefonar la Maria.

Vaig passar una setmana extraordinària. Tornava a trobar les joies de la infantesa. Aprenia a dominar el meu desig. Volia que l'excitació pugés. Agafava sempre el mateix camí per anar a casa seua. Baixava a la plaça Aragó. Seguia el voral Sadi-Carnot fins al Castellet. El cor se m'embalava davant la fonteta de la plaça Bodin de Boismortier. Quatre nimfes hi sostenen el sostre d'un quiosc nan. La plaça Grétry se m'obria de bat a bat. Recordava cada cop una tarda en que havia vist l'Audrey Hepburn a War and peace dins d'un cinema al peu de la Rue Mouffetard. M'agradaria de saber per què mai no he oblidat aquella tarda del 1957. La claror? Una olor?

Un vagabund badallava, voludat en les vinyes de la misèria. Uns vells cartells d'enrolament en els espahis o en la Legió, petits soldats de plom dels exèrcits d'antany s'entossudien en l'aparador. El rebombori de les tribanelles cap al cementiri de Sant Joan matava el somni. Desembocava a la plaça de la revolució francesa, Catalunya tonsurada a Hollywood amb la seua vella capella militar, les dues platanes raquítiques i el pou sense fons. Aviar arribaria a casa de l'Anne. Ella em rodava pels pensament com una ombra tutelar. Era la meua veritable dona, la mar, la sal, el corrent, Grècia, la meua millor amiga, ma femella!

Al capdamunt del carrer de l'Acadèmia, un gossàs negre em barrava l'horitzó com els toros a les carreteres d'Espanya. Davant del bisbat, em sentia un poc trist. La divisa llatina Salsus non putresco, el vell reixat verd, les tres palmeres em reprotxaven la meua conducta. Un home de cinquanta-tres anys, casat, enamorat d'una minyoneta de desasset anys!

A dalt de l'escalinata de la plaça Molière, pensava de nou en les fotos i les velles postals del coronel Mercier. Aquells bancs verds tenien bessons davant del teatre de Haiphong. Baixava les escales. Ara tenia pressa. Per calmar-me, m'obligava a donar un cop d'ull a l'escalinata i a les restes de la muralla. Pobres torretes encara impressionants!

La ronda de Joan Bourrat. M'exasperava el mal gust del venedor de tombes. Com a imatge de la Mare de Déu, proposava quadres de la Romy Schneider. A mà esquerre, el palmerar bulímic del harem! Sovint, a la boca del carrer Montesquieu, hi havia arrambat un 4 cavalls verd. Recordava la meua primera votura, les excursions a Surcouf i Jean-Bart. I, per fi, davant el monument als morts del 1870, l'apoteosi. La Cigale!