Quan era petit, uns adults ens vigilaven mentre jugàvem al pati de Carlhian-Ripper. A l'escola Paul Painlevé de Massy, els mestres vetllaven per la disciplina. Si un mainatge no es portava bé, un mestre l'obligava a quedar-se dret sense moure's contra un pilar de la naia. Au piquet! Un dia em van castigar i vaig obtenir el meu alliberament del senyor Rousseau cantussejant una cançó que ens havia ensenyat un any enrere. No en recordi ni el títol, ni la música, ni la lletra. Res. Només sé que parlava d'un minyó amb una escarapel·la que regalava una rosa a una minyona.
A l'institut Stanislas de Canes, ens vigilaven prefectes. El senyor Michel Terramonzi, soci del club de Bastia, l'havíem motejat Terravolta perquè, en aquell temps, John Travolta triomfava a Grease. Com tothom m'havia mig enamorat de l'Olivia Newton-John. El vigilant més temut era el senyor Mouline, veterà de totes les guerres colonials de França. Tenia el crani com una iguana, la cara claferta de cicatrius. Cada rufa, cada ferida evocava una batalla de la Indoxina o d'Algèria. Cao Bằng, Hòa bình, Điện Biên Phủ, les operacions Jumelles i Pierre Précieuse.
La brama corria entre els alumnes que aquell colòs havia degollat sense guants ni armes moros i vietnamites. Una patuleia de merdusots cridaners com nosaltres no l'espantava.
Durant l'esbarjo de migdia m'agradava enraonar amb el senyor Courin, un estudiant en història, menut com una moneda de cinc cèntims, més fràgil que tots els paravents de la Xina. Esperava la titulació. Parlàvem sovint de política. Com jo es pensava que, després de la victòria de l'esquerra a les eleccions municipals, el president Giscard d'Estaing perdria les properes legislatives i hauria de demanar a François Mitterrand de formar un govern. Encara no existia el concepte de ' cohabitation.'
El senyor Porcedu, àlies Port-Salut com el formatge, retirava a Crist en la imatgeria popular del segle XIX. Alt, prim, amb una petita barba i els ulls blaus com el cel de totes les colònies perdudes. Quan penetrava al refectori , tots els alumnes entonaven un al·leluia. Era molt divertit, francament...
A la institució Le Lys, em vaig relacionar amb la senyora Lagier Aquella belga bruna, alta, culta, sempre portava un impermeable blau. L'estil de Napoleó jove. El Napoleó romàntic del pont d'Arcole. Dominava el neerlandès i em va traduir els versos que no entenia en 'Marieke' la cançó de Jacques Brel. Em va explicar que aquelles expressions Brel les havia escrit en neerlandès estandard —Algemeen Beschaafd Nederlands— i no en la variant flamenca de Gand. La senyora Lagier ens parlava amb un humor nostàlgic de la seua terra. Els anys han passat i la nostra amistat s'ha perdut pels camins de la vida, morta en algun canal gris del pla país.