VEF Blog

Article de Joan Solà

Joan Sola, L'Avui, suplement de cultura, 10/06/2010 4

Ja he dedicat un llibre als meus avantpassats russos. Els Bezsonov i els Grigoriev. Ara parlaré dels catalans. Els Montalat, els Brial, els Baus. Faré el que podré per reanimar l'ombra dels mots perduts. Si Jean-Daniel Bezsonoff va néixer a Perpinyà el 15 de setembre de 1963, Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat va néixer a Prada de Conflent el 15 d'agost de 1985 a la Universitat Catalana d'Estiu. La primera llengua que em van parlar fou el francès, una llenguassa claferta de solecismes. Vaig passar els primers mesos a la casa dels avis Jean Montalat i Lucienne, a Nils, que allà es pronuncia Nyils i per això uns quants l'escriuen Nyils. Ja se sap, això del català no és seriós per a la gent... Durant molts anys vaig estimar bojament França. Fins i tot m'hauria allistat en un comando per reconquerir Algèria. A poc a poc vaig descobrir que França havia envaït el meu país i havia volgut eliminar la seua llengua i les seues tradicions. Els ocells havien deixat de cantar. En un instant, una d'aquelles estones superiors de l'existència, vaig saber amb una certitud total, amb la certesa d'un creient, que tothom m'havia mentit. El meu país no era pas França sinó Catalunya. I vaig prendre una de les decisions més importants de la meua vida. D'ara endavant escriuria en la llengua del meu país. Fins a la mort, em demanaran per què escric en català i no en francès o en rus. El nostre país és tan petit que la gent té la imaginació empetitida. El padrí Jean va aprendre a escriure el francès sense faltes. Coneixia les beceroles de la llengua de Cervantes. En català era analfabet, però li ho dec tot. A més de la tendresa, em va transmetre la clau del tresor que li havien llegat els seus, els mots daurats del nostre llatí salvatge. La llengua d'un país de butxaca que ens agermana amb tots els pobles del món. Amb el seu humor particular, el padrí va saludar així les meues primeres frases en català: ¾Sembla que cagues... Amb els anys, temia que la meua passió pel català m'apartés dels estudis. ¾Me fa por que l'avemaria te fagi descuidar el parenostre. Mon pare sempre ha manifestat un gran malpreu per la nostra llengua. Em repetia que l'estudi del català perjudicaria el meu coneixement del castellà. Abans de la Segona Guerra Mundial, els catalans del Rosselló ja se sentien plenament francesos. Havien de viure, d'educar els nins i de fer venir la verema. Al nord de l'Albera, la gent no se sent catalana del nord sinó francesa del sud. Es pot criticar l'actitud de persones que renuncien a llur llengua. No es pot, en canvi, condemnar l'actitud de tot un poble. Els que volem ser catalans hem de fer entendre als altres que només la catalanitat ens permet d'arribar a la plenitud de la nostra identitat. La coneixença de la llengua catalana ens permet llegir el nostre paisatge, relligar-nos als nostres avantpassats, obrir-nos a tots els pobles que comparteixen una llengua romànica. El dia que va morir el padrí, mentre menjava, amb tristesa i plaer alhora, totes les flaires del nostre país i els mots nostres per designar-les es giragonsaven i desfilaven per la boca i el nas... El gust del julivert i dels grans d'all que mires de reconèixer com la cara d'una persona estimada. Vint-i-cinc anys enrere hi havia cent habitants a Nils. Tots parlaven català. Ara, el poble té dos-cents habitants i queden vint catalans. Els vells ja no juguen a botxes els diumenges al replà del carrer de la Canta-rana. Han canviat d'adreça i ara estan tots al petit cementiri enmig de les vinyes.

(Joan-Daniel Bezsonoff, culte, viatger, professor de francès, poliglot, escriptor irònic i nerviüt, arrelat i arrapat en aquest país de butxaca, independentista, acaba de rebre el premi Lletra d'Or. Per molts anys.)