VEF Blog

Els ànecs del Mekong 7

                                      foto de http://saigon.vietnam.free.fr/recommendations_fr.php

  La Maria va tornar de Valença. Podria continuar veient l'Anne totes les tardes, però m'havia de malfiar. Aquella imbècil era capaç de trucar a la caserna per a demanar si m'estimava més sopar amb una truita espanyola o francesa.

El tren de la Maria tenia retard. Quantes vegades l'havia pres amb el seu collar de ciutats mervalloses? Narbona, Seta, Avinyó, Aurenja...

La dona de l'altaveu va anunciar que el tren arribaria d'aci una hora. Me'n vaig aprofitar per passejar pel barri de l'estació. Vaig agafar el carrer Courteline. A mà dreta, un casal d'estil Lluís XIII, una mala còpia de Moulinsart, Molinsdedalt que diu el traductor català de Tintín. Vaig tombar el carrer d'Alger. Comença reialment i s'entrebanca en una plaça avortada. Dos coloms impennats voletejaven damunt una parella de vells. Devien dur l'impermeable verd tot l'any. La cara angoixada, crispada. Tenen por de no arribar a la fi del carrer. Vaig recordar els darrers anys del padrí. El carrer d'Alger l'han escamotejat. Ara és estret, pegós. Fa flaire de broquetes i de mar un dia de naufragi. Al carrer Béranger, una vella impremta, trista. Vaig arribar a la plaça de Bèlgica. Al fons de la ronda del Rosselló, una casa tota blanca amb ventalles blaves, sempre tancades. Darrere, a l'altra riba, al voral de Ginebra, els edificis lletgíssims, pastanagues monstruoses, remuguejaven. Vaig rodar per la plaça. Tres restaurants sòrdids. Al Celler de l'estació, tots els borratxots de la barriada vénen a ratificar llur rancúnia i vanaglòria. Darrere del vidre, una banasta amb una planta que agonitza. (…) Al mig de la plaça, un fanal s'osca. Va passar un gitanet en una bicicleta. Li vaig demanar l'hora per a tenir el pler de sentir un mainatge parlar en la nostra llengua. Ara només els nois saben català.

El bar Chez nous portava una vella publicitat rovellada de cervesa 33. Com a l'Indoxina. Als bars de Haiphong, a l'Hôtel du Commerce, tots els mariners, tots els paracaigudistes, tots els legionaris de permís demanaven una 33. A la cantonada dels carrers de Boileau i del general Marceau, una casa vella, tètrica, amb arbres el nom dels quals ignori. El padrí s'hauria mofat de mi. Al carrer Pau Massot, un convent californià, El Zorro a Catalunya. Hauria jurat que la Kim Novak apareixeria darrere dels xipres i de les palmeres, com a l'última escena de Vertigo.

continuarà...