VEF Blog

Un altre prodigi de Bezsonoff

Que Joan Daniel Bezsonoff és un dels escriptors més singulars de la nostra literatura és quelcom que no es pot posar en dubte. La seva investigació sobre el passat personal i col·lectiu li ha servit per traçar un fresc sobre la història contemporània recent però des de la talaia de la literatura, ço és, amb una immensa humanitat i comprensió de cap als personatges que col·loca al davant de cada un dels fets del passat, que és la manera potser única d’entendre’s en aquest present que viu.

El darrer exemple d’aquest camí singularíssim de Bezsonoff és Matar de Gaulle, la seva última novel·la, que acaba de publicar Empúries i en la qual l’escriptor de Perpinyà torna a tractar la guerra d’Algèria com a motivació perquè un grapat d’homes decebuts amb la política del general de Gaulle intenti assassinar-lo dues vegades.

Bezsonoff agafa com a personatge real el tinent coronel Jean Marie Bastien-Thiry i l’acompanya de tot un seguit de personatges –alguns reals i d’altres sorgits de la seva poderosa imaginació- per crear un fresc perfecte sobre un dels temes que s’oculten habitualment a França i dels quals no se’n sap pràcticament res a casa nostra.

Així les coses, ens enfrontem a una doble motivació per voler matar el general: la dels pieds-noirs obligats a tornar a França després d’anys de guerra i atemptats –i en aquest grup podem trobar els integrants de la família Vidal, amb la creació fascinant de l’oncle Anatole- i la de Bastien-Thiry, que és la motivació que té un oficial francès ferit en el seu orgull pel perjuri del general, que vestit de militar havia promès que mai abandonaria l’Algèria. Aquest doble joc de motivacions ajuda a crear una trama on el lector se sent vertiginosament atret per persones amb  les quals, a priori, mai no empatitzaria: els pieds noirs colonialistes (s’ha de dir que les bestieses comeses per l’FLN i la barbàrie continuada al llarg dels anys fa molt difícil posar-se a favor de l’altre bàndol). Aquesta és una de les principals grandeses de la novel·la i de l’escriptura de Bezsonoff.

Pel que fa a la resta, doncs poques coses a dir. Qui ha llegit l’escriptor ja sap de les seves cuites per fixar per escrit les variants nord-catalanes, amb la qual cosa no cal insistir en la meravella lingüística que és cada una de les seves obres. Qui no l’ha llegit fins ara descobrirà que aquesta llengua nostra és molt més rica que el tevetresenc habitual. I després continuen les marques de la casa: les frases breus, les escenes d’alta intensitat, una recreació atmosfèrica que de tant destil·lada frega la poesia. Llegir Bezsonoff obre la ment de cap a temes inèdits, però sobretot obre la ment de cap a les immenses possibilitats expressives que té una llengua quan passa per les seves mans.

Sebastià Bennasar